D’aquí a Reis, per distreure’ns una mica de la pressió mediàtica centrada en l’evolució negativa de la pandèmia i del Reality Show de les vacunes, i a no tardar de les primeres esbatusses pre-electorals per reeditar “el procés”, mentre no en passi una de tan grossa que ens imposi reflexionar més seriosament, us proposaré rescatar de l’hemeroteca una sèrie de notícies de cent anys enrere o més que, a part de refrescar-nos i recrear-nos la memòria amb ullades del passat amanides amb sal i pebre, ens facin adonar que la història, amb més o menys matisos, sempre es repeteix per bé o per mal i que les pedres amb que ensopega la humanitat avui no són gaire diferents d'aquelles amb que ensopegava ahir.
Enceto aquesta petita entremaliadura amb una notícia econòmica que esdevingué durant les festes de Nadal de 1920, just ara fa cent anys: la fallida del Banc de Barcelona. Aquesta banca fundada l’any 1844, pionera de la banca espanyola, era la continuadora de la cèlebre Taula de Canvis o Banc dels Comuns Dipòsits. Va fer l’ànec degut a un forat de 1.543.527.675 pessetes. De totes les ressenyes que varen publicar-se a la premsa de època, he escollit precisament el glossari que el 30 de desembre de 1920 va escriure en Santiago Rusiñol, a la “l’Esquella de la Torratxa”. Per acabar-hi de trobar la gràcia i el petit sarcasme d’aquell escrit, cal tenir present que les referències que es fan al Banc de Barcelona com a la “Caixa dels senyors Esteve”, el que se’n fotia amb certa sornegueria del catacrac financer, era el mateix Rusiñol autor de la novel.la modernista de 1916, després popularitzada als escenaris de tot el país: “L’Auca del senyor Esteve”. El senyor Rusiñol glossà el catacrac bancari, amb aquestes paraules:
“... La sorpresa la degueren tenir el dilluns passat, d’endemà de sant Esteve, els senyors compte-correntistes, en assabentar-se que el més poderós, el més morigerat, el més acreditat dels Bancs de la nostra benvolguda Catalunya..., ai, que tinc!... ai, que tinc!... un gemec d’ànec quan fa l’ídem, i a suspendre pagaments, que és el més sagrat i reconsagrat que es pugui suspendre en aquest vall de suspensions, ara de garanties, ara de crèdits... El Banc de Barcelona, que era el caramull de l’austeritat, de la seriositat, de la garantia i de la solvència; després d’un segle d’ésser el parepedaç dels nostres aburgesats comerciants, ha caigut en el “faux-pas” d’una suspensió de pagaments, en una relliscada d’aquelles que encara que un hom se n’aixequi – quan se n’aixeca -, en resta consentit per tota la vida... Dilluns aparegueren en les façanes del Banc de Barcelona i sucursals corresponents, uns cartellets molt semblants que els que s’acostuma a fixar a les botigues: “cerrado por defunción, ect”, uns cartellets anunciant l’acord de la Direcció pres el dia abans, feliç diada de sant Esteve. Els cartellets deien: “Banco de Barcelona – Habiendo sido inútiles los esfuerzos realizados para contener la alarma inicia-da en nuestros cuenta-rentistas, el Banco de Barcelona se ve en la precisión de suspender sus operaciones de pago por algunos días, que serán únicamente los precisos para proceder a su reorganización y obtener los fondos necesarios que le permitan con plenitud de crédito y de disponibilidades, reanudar su normal funcionamiento” … Això ha passat en el Banc més “estevista” de Barcelona. Pobres senyors Esteves! I precisament el dia del seu sant”.
El tancament del Banc fou definitiu i la seva fallida va arruïnar moltes famílies, sobretot de petits i mitjans botiguers que, a diferencia dels accionistes i creditors tenien menys recursos per sortir-se’n. La desaparició del Banc de Barcelona, tanmateix, fou interpretada per tots els comentaristes polítics de l’època com a signe del fracàs de la burgesia catalana. Un segle després, el que en queda d'aquesta burgesia i les escorrialles de la menestralia passen per les mateixes angunies i encara que de botiguers amb mentalitat de “senyor Esteve” en queden pocs, el cas és que els comerciants i els autònoms – els “petits amos”, en deien fa cent anys, dels que gosaven després d’un llarg aprenentatge “plantar-se” per ells -, avui tornen a anar de bòlit estampits entre els estralls de la pandèmia, el consumisme globalitzat i manipulat pels "dotze apòstols", i les sortides d’estudi dels governants. La història d’avui ens fa adonar que les desgràcies no es poden allunyar cridant: tal dia farà un any!, perquè ni que en passin cent, la història sol repetir-se sempre, i el problema és que la gent enlloc d’haver escarmentat i aprés de l'experiència, sovint es deixen arreplegar amb els pixats al ventre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada