Un acudit que circula per la xarxa – en aquest país som la conya marinera improvisant ocurrències –, fa dir al virus que ens empaita pel coll: “no sóc tan dolent com diuen, gràcies a mi aquest Nadal cada ovella s’ha quedat al seu corral”. S’ha de reconèixer que alguns espontanis practicants de fotre-se’n del mort i de qui el vella tenen gràcia, però aquesta vegada s’han passat tres pobles i la brometa no en fa cap de gràcia, tenint en compte quantes ovelles aquest Nadal no han pogut anar a casa i han vist com el mot “família” ha quedat substituït barroerament pel de “bombolla”. Ahir vespre i avui per dinar al voltant de la taula no s’hi aplegaran famílies sinó bombolles i aquesta “nova normalitat” és tan trista que fins i tot les bombolles del cava aquest any estan de dol.
Ahir vespre i avui a l’hora del dinar, mirant que les bombolles no es barregin i que entre cadascuna corri l’aire, enyoràrem aquella cançó que de petits recitàvem encantats: “ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa li’n darem un tall. Ara ve Nadal, matarem el porc, i a la tia Pepa li’n darem un tros. Ara ve Nadal, menjarem torrons i amb una guitarra cantàrem cançons...” Deixant de banda que a moltes taules ni el gall, ni el porc, ni els torrons, hi podran arribar, el pitjor de tot és que moltes ties o iaies Pepa no s’asseuran a taula, o perquè com diu la consellera Vergés “han fet èxit”, o perquè el gall se l’hauran de menjar en la soledat de la seva bombolla, o en el millor dels casos compartint telemàticament la cuixa o el pit del gall amb la parentela de l’altra bombolla.
I enmig d’aquest panorama depriment, quan qualsevol bona notícia serveix per apujar la moral – inclús avui ens alegrem que la desgràcia del Brexit hagi acabat bé -, molta gent es refiava que el missatge del Rei posaria àrnica al dolor i al desbaratament que contamina, més que no pas la pandèmia, les llars del país; resulta que el senyor Borbó que presideix l’Estat, enlloc d’un missatge valent i encoratjador, que mitigués el sentiment de frustració de la ciutadania, va pretendre “encantar” l’audiència, que com mai estava pendent de les seves paraules, amb un “solo” de violí que els seus assessors li devien escriure tirant de viquipèdia, sense suc ni bruc, allunyat quatre pobles d’allò que la gent volia sentir ahir. Molts vàrem esperar fins a darrera hora per veure si “aterrava”, deixava de recitar la lliçó que li havien fet aprendre i feia un mínim gest d’empatia envers els que esperaven d’aquest concert quelcom més que retòrica i palades de palla perquè mentre no falti la palla hi haurà burros.
Per tant, amics i amigues que compartiu aquestes reflexions matinals, no ens fem il·lusions; ningú ens arreglarà res si cadascú de nosaltres no recobra el coratge de tirar endavant malgrat totes les dificultats, fent costat a aquells que enlloc de “prometre” sopars de duro es conformen “treballant” colze amb colze amb tothom que estigui disposat a treure el carro del pedregar amb honestedat, intel·ligència, sentit comú i prou humilitat per reconèixer que els que fan la feina son, en definitiva, bons capatassos que sàpiguen guanyar-se la confiança dels obrers que han de pujar parets. Si ens convencem d’una vegada per totes que d’allà on no n’hi ha no en rajarà, encara serem a temps de passar un bon Nadal i d’esperar que, no afartant-nos de palla, potser sí que l’any vinent serà millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada