La crisi econòmica que arrosseguem des del 2008, i que la pandèmia ha reviscolat, va tenir almenys una influència positiva en el món empresarial. Va donar un toc d’alerta contra plantejaments empresarials poc elaborats i sense plans de viabilitat. Contra dispendis sense rendibilitat. Contra escandalls fets “a grosso modo”. Contra decisions precipitades o només intuïtives. Contra, en definitiva, una mena de rutina “d’anar fent”, possible mentre un mercat consumista sense massa criteri educat i amb fam endarrerida de benestar, s’ho empassava tot sense mirar gaire prim. Gràcies a aquestes circumstàncies, els comptes sortien grassos i els balanços donaven beneficis, i sinó el director amic de la sucursal de la cantonada obria generoses línies de crèdit, a vegades només per “la cara” i "l'amistat". I a més a més, quan una eixam d’assessors en enginyeria fiscal es feien rics oferint els seus serveis per "pagar menys impostos", aprofitant els forats negres de la legislació.
Però, moltes d’aquestes empreses quan els mercats van embogir i la banca creditora es va tornar llepafils, desconfiada i gasiva, van adonar-se que tirar endavant enmig d’aquella voràgine depenia només del seu coratge personal i del rigor en no descuidar cap ni un dels engranatges legítims que fan rutllar els negocis, la constància i la imaginació, és a dir: la professionalitat, per resumir-ho amb una sola paraula. I si aleshores era així, en temps de pandèmia el capgirament obligat dels mètodes de treball, de les tecnologies, de les estructures, dels sistemes de producció i distribució, de les relacions laborals inclús, s’ha fet palesa la clara i brutal diferència entre la forma de reaccionar de la persona que “se sent” emprenedora i vol complir amb tots els seus deures i obligacions sense agafar cap drecera fàcil, i les maneres de qui, simplement, “és el propietari” d’una empresa i tant li fa fer trampa a la societat on pertany si la seva empresa en surt beneficiada.
Allò que des que el món és món ha distingit en els moments decisius els empresaris o empresàries “de veritat”, ha estat tenir o no tenir la capacitat d’adaptació valenta i convençuda al canvi social, malgrat suposi d’entrada sacrificis i austeritats; i, sobretot, la capacitat impagable de recuperar la il·lusió i l’entusiasme, per maldades que vagin les coses. Cal valorar, amb tota franquesa us ho recalco, la virtut de mantenir l’entusiasme per tirar endavant una empresa o un negoci, precisament en aquells moments que tot convida a abandonar la barca. En temps de pandèmia, sanitària i econòmica, les bones noticies s’han de fer córrer, fins i tot si només es tracta d’indicis de bones noticies. El panorama és prou fosc com perquè un mig somriure sigui tan radiant i carrisquejant com una rialla escandalosa.
Si en temps de pandèmia tothom té l’obligació de lluitar contra el fantasma de la por, oimés des dels governs s’han d’obrir totes les portes i finestres perquè la por no emmetzini definitivament el fetge de la iniciativa privada. I si retornar la confiança – tant al gran empresari honest com al petit emprenedor autònom -, ha d’ésser tasca prioritària de tots els que influeixen en la governança d’un país i en la influència de l’opinió pública, cal que se sàpiga i se’n prengui consciència, que aquesta confiança no arribarà si, quan més aviat millor, no s’esbargeix la mala reputació empresarial injusta i indiscriminada. La ruïna d’un país no li ve de que uns quants empresaris indignes d’aquest nom siguin investigats com a presumptes delinqüents, i que àdhuc alguns vagin a la cangrí; el problema de veritat és que a l’opinió pública se l’ensinistri, a vegades des de la mateixa escola, a pensar que empresari i home de bé no pot ser.
Aquesta, com moltes altres generalitzacions gratuïtes només serveixen per posar zitzània, per esquitxar reputacions sense tenir-ne proves fefaents. ¿Us hi apuntaríeu a una campanya per rentar la cara a l’emprenedoria perquè en general és honesta i no corrupta, i a que des dels governs no ofeguin les iniciatives privades dels emprenedors amb entrebancs burocràtics propis del temps de mariacastanya, o amb polítiques que posin la proa a la iniciativa privada atenent més els dogmes ideològics que no pas els resultats pràctics d’una demostrada bona gestió empresarial? Doncs a veure si és veritat, perquè sense els emprenedors encapçalant la recuperació, no hi ha cap país que aixequi el cap. Ni avui, ni mai, si la història no menteix. I no ens deixem convèncer quan ens diguin que els empresaris només pensen en guanyar diners, perquè precisament és que han de fer: tenir beneficis per crear llocs de treball i mantenir la hisenda pública amb les seves contribucions. La feina dels governs no es posar traves als emprenedors honrats, sinó limitar-se a legislar per revertir part dels seus beneficis, quants més n’hi hagi millor, a la societat mitjançant una política fiscal justa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada