Francament, em preocupa i molt la
qüestió de la delinqüència juvenil, tirant a infantil. L’expressió justa seria:
“m’espanta”. Ja que en realitat es tracta d’un tema que si ens prenguéssim la
molèstia d’analitzar-lo amb un mínim de rigor, de seguida ens adonaríem de la
seriosa hipoteca que penja damunt el cap de la societat com una esgarrifosa
espasa de Damocles, sempre que no hi posem, tots i a temps, el coll per
trobar-hi remei, no quatre cataplasmes. Fa uns dies una iaia explicava en un
programa de ràdio que a migdia, anant cap a casa, un parell de canalla, segons
ella semblaven uns nens, la varen arrambar a un portal per prendre-li la
senalla, on hi portava les claus i la cartera, i li varen fotre de potes
enlaire el dia i vés a saber quants més, que potser mai l'oblidarà aquell dia.
Ella deia: “la impressió que fa trobar-te davant uns delinqüents que són uns
mocosos, és difícil de descriure”.
I el problema és que la mala experiència de la iaia
no sigui una excepció, “flors” d’aquesta mena en floreixen a dojo i tots els
dies, i no auguren precisament cap “primavera”, sinó que més aviat fan pensar
en un hivern social glaçat i de mal pair. És cert que el panorama que si la
presenta al jovent que puja no pot ésser més poc encoratjador, entre una cosa i
altra. Sense feina en perspectiva, el jovent ja fa temps que estava perdent
l’hàbit de treballar i la possibilitat de guanyar-se les garrofes sense
dependre dels pares, i queia en la temptació d’ajuntar-se amb males companyies.
A vegades simplement per passar l’estona, però moltes també per aprendre a fer
diner fàcil fent de camell o robant. Ja ha passat a la història aquella
llegenda que els fills eren el bastó dels pares; avui són molts els avis que
han d’estirar la seva esquifida pensió per treure les castanyes del foc a fills
de trenta i quaranta anys. Què us he d’explicar, que no sapigueu? El fet és que
fa molt de temps que es veia a venir que no anàvem bé, que s’estava instal·lant
en la societat una distorsió perversa dels principis i dels valors. Però si des
la darrera crisi econòmica el jovent no havia aixecat el cap, ara sota els
efectes de la pandèmia tot ha anat a pitjor.
Canviar les regles de joc, els hàbits en definitiva,
no resultarà tan fàcil com bufar i fer ampolles. Els optimistes es refien que
no hi ha mal que per bé no vingui i que, fet i pastat, la situació s’ha de
replantejar des de la perspectiva d’un canvi radical de l’actual model de
societat en tots els sentits, aprofundint cada dia més en “ofertes” per
fomentar una diguem-ne “cultura de l’oci” repartint-se entre tots els parats
les hores de treball. Els pessimistes repliquen que sempre s’ha vist que la
vida és un cicle matemàtic i que no es poden modificar els esquemes per decret,
i que fa falta no precisament una “cultura de l’oci” sinó una “cultura de la
productivitat, de l’excel·lència i de l'emprenedoria”. Jo, penso, però, que per
sortir-nos-en d’una situació tan delicada com la que vivint, farà falta
carregar-se a l’esquena uns quants sacs plens d’imaginació, de sentit comú i de
coratge per entomar els canvis de tota mena que siguin necessaris perquè
s’engresqui el jovent i s'hi adapti la resta.
Col·lectius de joves, moltes vegades autogestionats,
en algunes ciutats d’arreu del món han encetat interessants projectes i
experiències encaminades a retornar al jove la il·lusió per viure. Que no hi
hagi feina no justifica una societat que permeti als ciutadans, joves i més
granats, acostumar-se a no fer res més que parar la mà a la caixa dels
encantats o als serveis socials. De feina profitosa per a la comunitat, per
exemple, en queda molta per fer abans de permetre que el jovent s’arrossegui
pels bars i pels carrers buscant-se la vida a la delinqüència, o trucant a la
porta de l’economia submergida, sempre amatent a acollir-los per explorar-los.
Tota la societat, començant per l’administració, hauria de fer els impossibles
per tal d’evitar que el jovent, cada vegada a edats més tendres, rellisqui pel
pendent fàcil de la droga, la delinqüència o el “tant se me’n fot!” Ara
l’Ajuntament de Barcelona acollirà uns quaranta menors emigrants no acompanyats
procedents de les Canàries, sense que s’hagi resolt que els centenars de menors
que ja tenim aquí, després dels 18 anys es quedin sense cap protecció oficial i
se’ls hi negui el permís de residència i el de treball. ¿Per què coi els volem
acollir, si després deixem que es degradin a la misèria? Un país on s'intenten
més de mil desnonaments diaris, no és un país que engresqui precisament el
jovent. Són dos exemples dels plantejaments que s’han de canviar si volem
organitzar una societat més justa, més solidària de veritat, més productiva
sense romanços i, sobretot, menys toca-sons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada