EXERCICIS DE MEMÒRIA EN TEMPS DE CONFINAMENT

A vegades convé reposar i recordar tranquil·lament coses agradables que ens varen passar una colla d’anys enrere, potser remenant calaixos de sastre que ni sabíem que guardàvem, sobretot en aquelles cases on s’hi ha viscut tota la vida i a les golfes o als armaris de mals endreços encara s’hi poden trobar caixes de sabates plenes de fotografies i postals antigues, barrejades inclús amb recordatoris de batejos, casaments o funerals. Esmunyir entre els dits aquests tresors per a la memòria, com qui esmicola una flor o un tel de cabell d’àngel pot ser un entreteniment formidable, ara que fem per força més vida a casa. Ara bé, no ens fem pel·lícules, que la vida només té una edició i el passat mai podrem fer-lo tornar, malgrat expressions tan boniques i cinematogràfiques com aquella d’anar a la recerca del temps perdut.

Però la satisfacció de poder reviure temps reculats tafanejant àlbums de fotos o retalls de diaris, per exemple, ben repanxolats a la vora d’una estufa, una llar de foc o tapats amb una manteta, no es paga amb diners. La vida s’esmuny segon a segon a mesura que passa, com un batec o una pulsació; la pena és que mentre vivim tan de pressa el dia a dia ni ens n’adonem que la vida no s'atura, que ja es fa història. Només de tant en tant, una sotragada inesperada ens fa prendre consciència de la importància del temps perdut, i aleshores voldríem apamar-lo, parant inclús l’orella com si volguéssim sentir-lo respirar. Vet-aquí, doncs, que sigui encertat asseure’s a reposar en dies moixos, deixant de banda l’ànsia, el neguit i la competició constant amb els rivals de torn, per arribar abans que ells a cap lloc; i que la memòria rellisqui lliurement sobre vells records d’un passat que segur vàrem viure massa de pressa, presoners del maleit toc de pito amb que la nostra generació va pujar i que l'actual, encara que les pitades siguin més sofisticades, "els capatassos" no hi han renunciat a que el "toc de pito" segueixi marcant el ritme de la vida.

El que són les coses! Ahir, remenant el meu particular calaix de sastre vaig trobar un retall de diari, que devia guardar per vés a saber quina raó i que, en rellegir-lo, em va desentrenyinar un dia que trobava una mica espès. Inclús quan el vaig llegir a la dona ens vàrem fer un tip de riure. es tractava d'un retall del diari “Los Sitios”, de Girona, i feia referència al gran esvalot financer arrel de la brama que corria l’any 1962 sobre el descobriment de rics jaciments de petroli a Vilopriu. La companyia concessionària de les prospeccions, una tal SIPSA, de seguida d’escampar-se la novetat va llançar una ampliació de capital. En pocs dies els que tenien diners amagats sota la rajola anaven com bojos per invertir en una societat quines accions en una setmana van guanyar un 280 per cent. Però no va durar gaire l’alegria a casa dels “nous rics”, perquè el suflé es va fondre tan ràpid com s’havia inflat i els desgraciats que s’ho varen creure – molts d’ells honrats pagesos – es varen trobar als dits unes accions que no valien ni el preu del paper en que havien estat impreses. Seixanta anys després, llegint noticies d’aixecades de camisa semblants, vol dir que encara hi ha en temps de la tecnologia i la informàtica, les mateixes ànimes de càntir i els mateixos entabanadors que ahir. No sé si s’hi escauria com a colofó d’aquesta reflexió, aquella vella dita que adverteix que el poble que no coneix la seva història i no se n’hagi escarmentat dels errors comesos, està condemnat a repetir-los. Com dirien els italians, si no hi encaixa del tot, almenys està ben trobada.