Rellegeixo en Pla. Em sedueix d’ell la seva mania per deixar les coses clares. “Si vostè algun dia escriu – aconsellava a un dels seus deixebles de l’Ateneu -, ho faci com si escrivís una carta a l’oncle. Es faci entendre sempre...” Jo no sé com s’ho engiponaria l’homenot de Llofriu avui, per explicar-li al seu oncle imaginari la gatzara amb que ens entretenen cada dia els polítics que ja esmolen ganivets envistes a esbudellar qui calgui per guanyar les properes eleccions; o els governants que no s’acaben de posar d’acord sobre com s’han de collar els ciutadans perquè el contagi del maleït virus no faci estralls les properes festes; o els metges que al·lucinen amb tanta vacuna a l’abast i tant poca gent engrescada a deixar-se-la posar...
Tanmateix, no sé si arribaria a fer-li entendre a l’oncle, entremig del brogit de veus contradictòries, a quina hora ens hem de ficar al llit després de sopar a l’hora de berenar, o com ens ho hem de manegar per pujar els catalans a esquiar sense perill de contagiar-nos a la sortida de pistes, mentre fem pam i pipa als andorrans i francesos que no podran trepitjar neu fins l’any vinent, si és que fan bondat. I pobre d’en Pla, si a sobre, hagués de fer-nos entendre l’embolic en que s’ha ficat el monarca emèrit, perquè en aquest país tots els ciutadans son iguals davant la llei, menys els monarques que no mengen ranxo com la tropa, com diu la benaventurada Diaz Ayuso, que ha superat en estupidesa per mèrits propis a les seves predecessores en la presidència de la comunitat autònoma de Madrid, Cristina Cifuentes i Esperanza Aguirre. Per cert, després de referir-me a Madrid com a regió autònoma en aquesta Espanya de pandereta, en Pla n’estic segur que es pixaria de riure.
En qualsevol cas, el que estic convençut que no comprendria és que malgrat tot aquest embalum d’informació que ens envaeix i dens viola, l’opinió pública cada dia es troba més profundament desinformada i confusa, i se sent tan fastigosament manipulada que no pot comprendre els motius de les pugnes que els polítics sostenen entre ells, i ja no sap on és la veritat ni està segura de qui té la raó. Bufa! Penso que si en Pla visqués ens donaria un consell contundent, i ens diria que si no volem acabar tots tocats de l’ala, vigilem només una cosa, que no ens fotin. I crec que subscriuria encantat aquell missatge d’esperança que la Isabel Coixet ens regala en la seva darrera pel·lícula, Nieva en Benidorm: “... després d’haver passat el que creies que era l’últim tren, en passa un altre”. Perquè la Coixet encara és de les directores que creu en les pel·lícules amb missatge. Li manllevo. I amb aquest pensament tanco aquesta reflexió d’avui, en començar la fira de santa Llúcia i donar el primer pas de puça cap al desitjat 2021. ¿Us heu fixat que aquest traspàs d’any és més esperat i temut a la vegada que aquell 2000 del canvi de mil·lenni?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada