Follow by Email

diumenge, 1 de setembre de 2019

FINS QUAN EL DINER FARÀ BALLAR EL MÓN?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 1 setembre de 2019)

Tot té un preu? Els països, també? A tothom se’l pot comprar o vendre per diners? La darrera paraula en qualsevol empresa, projecte o il•lusió, sempre l’han de tenir els interessos econòmics? L’experiència del dia a dia sembla confirmar que no té volta de fulla que més tard o més d’hora el diner decanta la balança, perquè inclús per plantar-hi cara a aquesta dependència malaltissa s’han de tenir recursos suficients (diners), per escapar-se’n i sobreviure’n al marge. És com si visquéssim sota un sostre de vidre on només fossin ben vistos i tinguessin futur els que fessin la farina blana a la dictadura del diner, i els rebels, els esquerps, els inconformistes hagessin d’anar sempre amb els ulls ben oberts per a no entrebancar-se amb els infinits paranys i pals a la roda inventats per un sistema pervers on tant tens, tant vals; però, sobretot, on amb la suor del front massa sovint no n’hi ha prou per guanyar-se el pa de cada dia, abonant aquell escepticisme tan antic dels que asseguraven convençuts que només treballant de sol a sol, pocs es feien rics.

Al llarg de la història, en totes les revolucions socials i en totes les guerres colonials sempre hi han tingut un paper determinant els interessos econòmics o territorials de pillastres que movien els fils dels titelles imprescindibles per fer la feina bruta, mentre ells passaven comptes dels beneficis repanxolats des de darrera el còmode canyer de l’anonimat. Tothom sap d’on bufa el vent en aquesta qüestió, però pocs s’atreveixen a posar cara i ulls als pillastres. I és que una cosa són els desgraciats que s’esbatussen a pit descobert a la plaça o al camp de batalla, al servei d’un ideal, una utopia o una pretesa necessitat; i una altra, els covards especuladors que enceben el zel de masses arrauxades sense exposar-se mai ni a una esgarrinxada. El papa Francesc, un més dels benintencionats eixorcs que intenten almenys posar el dit a la nafra, denunciava no fa gaire sense eufemismes que fa temps ens troben en plena tercera guerra mundial, a través de continues escaramusses que semblen de joguina però que produeixen arreu milers i milers de morts i damnificats innocents. És la carn de canó que alimenta la moderna guerra tecnològica, per mantenir actius els programes de producció d’una industria armamentista que no pot parar perquè s’arruïnarien els fons d’inversió dels que s’engreixen, mentre en el món durin les bufetades. Fons on hi estan empastifades les complicitats de gent i institucions que mai haguéssim pensat, les quals potser no sabien, però em temo que en la majoria dels casos ni se’n preocupaven d’on provenien els dividends que queien del cel a llurs comptes corrents.

I no parlem de la fam i les malalties que consumeixen quasi un terç de la població mundial a la qual li han robat històricament, a mà armada o amb enganys, la seva riquesa en recursos mine-rals i geològics, la qual seria suficient perquè la seva gent no tingués de fugir de la misèria i visqués amb dignitat a casa seva. Recursos robats només per omplir les butxaques dels que mai acabaven la set de fer diners i tenir més poder, esclafant qui fos fent cara de no haver trencat mai un plat. Ara mateix, Xina està invertint, aparentment a fons perdut, en països com Angola i d’altres de l’Àfrica rica en petroli i matèries primes d’una importància vital; però no és a benefici d’inventari, no, sinó endeutant-los fins a extrems immorals a base de crèdits que perpetuaran la seva dependència econòmica del “benefactor”. La Xina fa el mateix, potser amb més subtilesa, que feien les potencies colonials europees descaradament. Per tant, a la manera de veure, mentre el diner condicioni la salut, el benestar, el desenvolupament, prostitueixi les consciències, tempti els corruptes i estableixi el full de ruta dels governs, no hi ha res a pelar. Mentre qui tingui la darrera paraula, per exemple, sobre la investigació, la ecologia, el canvi climàtic o les prioritats d’inversió sigui el diner, el món avançarà en sentit contrari a l’humanisme, el benestar, la solidaritat entre les persones i la igualtat d’oportunitats. Ara bé, com ens ho farem per desempallegar-nos d’aquesta llosa, és la mare dels ous. Segur que no perden el temps parlant de la violació de gallines per galls supremacistes, que han denunciat a Osor, Girona, un col·lectiu d’activistes veganes?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada