PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 18 setembre de 2019)
Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i
dosificada des dels governs perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia
de les pensions dels jubilats depèn exclusivament dels treballadors en actiu i
no dels pressupostos generals de l’Estat. I encara em sembla més alarmant,
decebedor i sospitós, que quan mensualment ens donen les maquillades dades
sobre l’atur el o la portantveu de torn emfatitzi que el número de cotitzants a
la seguretat social va a l’alça, però mai ens doni l’import concret de la
recaptació en cotitzacions, que seria l’única lectura ponderada i real per
fer-nos-en càrrec de l’estat exacte de la qüestió.
I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer
premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra en
adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten, quasi com si fos
una obligació dels que remenen les cireres en un moment donat, queda molt lluny
de quadrar aquesta “alegria” que pretenen que els hi comprem amb el panorama
depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, i no
només les dels que no troben feina sinó també els que en tenen, perquè tenir
feina en molts de casos ja no és garantia d’arribar a fi de mes sense fer
equilibris i tombarelles, perquè el poder adquisitiu de la majoria de sous ha
reculat respecte a deu anys enrere. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per
comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions
han disminuït en la mateixa proporció, i que les contractacions a precari
conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la
qualitat de l’ocupació d’anys enrere. I que l’economia submergida amaga
indecències com sous de cinc euros l’hora. Per tant, el resultat de tot plegat
és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer
caixa els números no surten.
Durant una temporada, si no hagués estat per
la guardiola algun mes els pensionistes s’haguessin quedat sense cobrar. Però com
que de la guardiola només se’n treia, aviat hi quedaren les teranyines. El que
em fa por és que quan els nostres ganduls representants polítics es dignin posar-hi
un pedaç al sistema per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues
per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin
rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat tenint una gran part de la
mà d’obra amb síndrome de depressió, apostant a mitges pel valor afegit, la innovació
i la investigació mentre els sous dels professionals que s’hi dediquen no
toquin vores amb els de l’estranger, i arraconant per un altre segle la
reparació de les canonades podrides en infraestructures industrials i
logístiques en que es basa la riquesa i la productivitat d’un país, els
pensionistes no poden estar tranquils ni quedar-se indiferents quan hagin
d’escollir per enèsima vegada qui posi ordre en aquest caos.
Això de l’economia són
faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen
bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les o
masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el consum; i si no es consumeix
perquè s’ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen
l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb
retòrica parlamentària. Però, per desgràcia, els nostres polítics parlen més
que no treballen. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls fes passar
per un test de productivitat com Déu mana, no sé si gaires aprovarien. El
problema és que les pensions com tantes altres qüestions importants que afecten
la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i
panxacontents que es passen el dia mirant-se el melic. L’últim exemple que les
promeses als pensionistes són paper mullat i que quan convé se les passen per
l’arc del triomf, la tenim amb els gairebé 10.000 jubilats de Fecsa que tenien garantida
l’electricitat gratis mentre visquessin, com si fos un complement en espècies de
la seva pensió, i que Endesa diu que ja n’hi ha prou d’aquest xollo. És un
incompliment contractual semblant al de l’Estat quan no actualitza les pensions
d’acord amb la carestia de la vida, com s’havia promès als cotitzants per obligació
a la Seguretat Social. Perdoneu les
molèsties per fer-me pesat, però com deia aquell: algú els hi ha de retreure de
tant en tant!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada