Follow by Email

dimecres, 18 de setembre de 2019

SIGUEM TOSSUTS, DE TANT EN TANT REMENEM LA QÜESTIÓ DE LES PENSIONS


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 18 setembre de 2019)

        Considero una fal•làcia, intencionadament engargamellada i dosificada des dels governs perquè acabi convertint-se en dogma, que la garantia de les pensions dels jubilats depèn exclusivament dels treballadors en actiu i no dels pressupostos generals de l’Estat. I encara em sembla més alarmant, decebedor i sospitós, que quan mensualment ens donen les maquillades dades sobre l’atur el o la portantveu de torn emfatitzi que el número de cotitzants a la seguretat social va a l’alça, però mai ens doni l’import concret de la recaptació en cotitzacions, que seria l’única lectura ponderada i real per fer-nos-en càrrec de l’estat exacte de la qüestió.

        I em crida l’atenció aquest buit informatiu, al meu parer premeditat, perquè sospito que la dada ens faria caure de cul a terra en adonar-nos que la recuperació econòmica de la qual es vanten, quasi com si fos una obligació dels que remenen les cireres en un moment donat, queda molt lluny de quadrar aquesta “alegria” que pretenen que els hi comprem amb el panorama depriment que es viu en tantes i tantes llars que van de capa caiguda, i no només les dels que no troben feina sinó també els que en tenen, perquè tenir feina en molts de casos ja no és garantia d’arribar a fi de mes sense fer equilibris i tombarelles, perquè el poder adquisitiu de la majoria de sous ha reculat respecte a deu anys enrere. No s’ha de ser gaire llest, doncs, per comprendre que els ingressos de la seguretat social en concepte de cotitzacions han disminuït en la mateixa proporció, i que les contractacions a precari conseqüència d’una reforma laboral mal girbada no tenen res a veure amb la qualitat de l’ocupació d’anys enrere. I que l’economia submergida amaga indecències com sous de cinc euros l’hora. Per tant, el resultat de tot plegat és que malgrat hi puguin haver més altes a la seguretat social, a l’hora de fer caixa els números no surten.

 Durant una temporada, si no hagués estat per la guardiola algun mes els pensionistes s’haguessin quedat sense cobrar. Però com que de la guardiola només se’n treia, aviat hi quedaren les teranyines. El que em fa por és que quan els nostres ganduls representants polítics es dignin posar-hi un pedaç al sistema per equilibrar el dèficit, enlloc de fer mans i mànigues per augmentar els ingressos es decantin per retallar les despeses i acabin rebent els de sempre. Si volem competir en el mercat tenint una gran part de la mà d’obra amb síndrome de depressió, apostant a mitges pel valor afegit, la innovació i la investigació mentre els sous dels professionals que s’hi dediquen no toquin vores amb els de l’estranger, i arraconant per un altre segle la reparació de les canonades podrides en infraestructures industrials i logístiques en que es basa la riquesa i la productivitat d’un país, els pensionistes no poden estar tranquils ni quedar-se indiferents quan hagin d’escollir per enèsima vegada qui posi ordre en aquest caos.

Això de l’economia són faves comptades i no calen tants de màsters: si els treballadors no es guanyen bé la vida i a les pensions se’ls hi passa el ribot congelant-les o masegant-les amb impostos indirectes, se’n ressent el consum; i si no es consumeix perquè s’ha de mirar prim, els productors de bens de consum alenteixen l’activitat i despatxen mà d’obra. És un cercle viciós que no s’arregla amb retòrica parlamentària. Però, per desgràcia, els nostres polítics parlen més que no treballen. I per molt que diguin que no és veritat, si se’ls fes passar per un test de productivitat com Déu mana, no sé si gaires aprovarien. El problema és que les pensions com tantes altres qüestions importants que afecten la qualitat de vida i el benestar de les persones, està en mans de mediocres i panxacontents que es passen el dia mirant-se el melic. L’últim exemple que les promeses als pensionistes són paper mullat i que quan convé se les passen per l’arc del triomf, la tenim amb els gairebé 10.000 jubilats de Fecsa que tenien garantida l’electricitat gratis mentre visquessin, com si fos un complement en espècies de la seva pensió, i que Endesa diu que ja n’hi ha prou d’aquest xollo. És un incompliment contractual semblant al de l’Estat quan no actualitza les pensions d’acord amb la carestia de la vida, com s’havia promès als cotitzants per obligació a la Seguretat Social.  Perdoneu les molèsties per fer-me pesat, però com deia aquell: algú els hi ha de retreure de tant en tant!               

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada