PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 24 setembre de 2019)
Cada matí surto a caminar una hora i escaig “per fer
salut”, a pas lleuger sense arribar al footing, per gairebé sempre el mateix
itinerari, que allargo o escurço a conveniència de l’humor amb que m’he llevat.
Però a còpia de repetir tantes vegades la jugada, poc o molt a la mateixa hora,
es podria dir que se m’ha fet tan rutinària la passejada, que podria fer el
monòton recorregut d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per
distreure’m i sorprendre’m, que no és altre que prendre nota mentalment de
totes les coincidències amb les que m’ensopego quasi cada dia mirant
d’esbrinar-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una
noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una
criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que
llença al container de la cantonada. Encara que sembli un clixé calcat d'un dia
per altre, trobar les diferencies entre la mateixa imatge rutinària veureu que
no és cap ximpleria sinó un entreteniment, si ho proveu.
Una mica més endavant he de fer marrada perquè quasi
sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de
pollastres i ous, davant d'una botiga de comestibles: el primer cop que em va
fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no
me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i miro l’hora per comprovar si passo
més tard o ell va més d'hora. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària
que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia, i suposo que ells deuen pensar
el mateix de mi en veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent.
Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de
lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa estratègicament, com si fos
la figura d’un pessebre urbà de la misèria; aquesta "figurant" en
concret, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral
mentre para la mà recitant una frase que segur li han fet aprendre de memòria
perquè no sap ni català ni castellà i no respon a qui li diu alguna cosa només
amb un encantador somrís postís. He observat que hi ha dones que quan surten
del super - mai quan hi entren, so sé per què - li deixen caure una moneda al
paneret em sembla també per pura rutina, ja que fan l'almoina i passen de
llarg. A l'altra banda del carrer un altre pidolaire del mateix gremi, amb el
cap cot i un cartell als peus explica als vianants quants fills té per
alimentar, però aquest no té requesta i mai he vist que arreplegués res. Suposo
que aviat eliminaran aquest "lloc de treball" per improductiu. Els
dies de festa aquests empantanos no hi són, per tant he arribat a la conclusió
que els repartidors de pidolaires en llocs estratègics de la ciutat els festius
lliuren.
Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual
amb prou feines em fixava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però
des que ens trobem cada dia, si fa o no fa a la mateixa hora, ja s’ha convertit
en una costum més del meu itinerari saludable saludar-los amb la mà. Totes aquestes
rutines mal-grat sembli mentida, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada
en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un
treball de camp, una mena de recompte de les parelles que pel carrer van de
bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els
resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com a mínim m’haurà servit
perquè el temps em passi volant. Aquesta recerca se’m va ocórrer en topar-me
amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que
tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de
trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest
no era quelcom mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava tendresa pels
quatre costats. Total, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits
receptius a percebre qualsevol estímul per fer treballar la imaginació, inclús
la monotonia d'un exercici tan poc engrescador com caminar tot sol pot resultar
estimulant. Sobretot, si has aprés a caminar fent-te companyia, que és una de
les experiències més gratificants, sempre que caminar amb tu mateix no
t’avorreixi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada