dimarts, 24 de setembre del 2019

CAMINADES SOLITÀRIES AMB ELS ULLS BEN OBERTS PER SENTIR-TE ACOMPANYAT


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 24 setembre de 2019)

Cada matí surto a caminar una hora i escaig “per fer salut”, a pas lleuger sense arribar al footing, per gairebé sempre el mateix itinerari, que allargo o escurço a conveniència de l’humor amb que m’he llevat. Però a còpia de repetir tantes vegades la jugada, poc o molt a la mateixa hora, es podria dir que se m’ha fet tan rutinària la passejada, que podria fer el monòton recorregut d’esma si no fos per l’entretingut joc que m’he inventat per distreure’m i sorprendre’m, que no és altre que prendre nota mentalment de totes les coincidències amb les que m’ensopego quasi cada dia mirant d’esbrinar-hi alguna diferència. Per exemple, molts de dies em topo amb una noia jove molt ben arreglada, que surt de casa atrafegada amb el cotxet d'una criatura, tibant la corretja d’un gos i sostenint una petita bossa de racó que llença al container de la cantonada. Encara que sembli un clixé calcat d'un dia per altre, trobar les diferencies entre la mateixa imatge rutinària veureu que no és cap ximpleria sinó un entreteniment, si ho proveu.

Una mica més endavant he de fer marrada perquè quasi sempre hi trobo estacionada en doble fila la furgoneta d’un repartidor de pollastres i ous, davant d'una botiga de comestibles: el primer cop que em va fer perdre el ritme de la marxa li vaig maleir els ossos, però ara si un dia no me l’ensopego fent nosa el trobo a faltar i miro l’hora per comprovar si passo més tard o ell va més d'hora. No hauria dit mai que hi hagi gent tan rutinària que fins i tot s’asseu al mateix banc cada dia, i suposo que ells deuen pensar el mateix de mi en veurem passar com un estaquirot, ni passejant ni corrent. Quan tombo la cantonada del supermercat ara ja vaig en compte de no fotre’m de lloros amb una pidolaire d’aquestes que algú deixa estratègicament, com si fos la figura d’un pessebre urbà de la misèria; aquesta "figurant" en concret, em cridà l’atenció perquè somriu a tothom amb una cara de pa de ral mentre para la mà recitant una frase que segur li han fet aprendre de memòria perquè no sap ni català ni castellà i no respon a qui li diu alguna cosa només amb un encantador somrís postís. He observat que hi ha dones que quan surten del super - mai quan hi entren, so sé per què - li deixen caure una moneda al paneret em sembla també per pura rutina, ja que fan l'almoina i passen de llarg. A l'altra banda del carrer un altre pidolaire del mateix gremi, amb el cap cot i un cartell als peus explica als vianants quants fills té per alimentar, però aquest no té requesta i mai he vist que arreplegués res. Suposo que aviat eliminaran aquest "lloc de treball" per improductiu. Els dies de festa aquests empantanos no hi són, per tant he arribat a la conclusió que els repartidors de pidolaires en llocs estratègics de la ciutat els festius lliuren.

Tanmateix, trobo gent que conec de vista i amb la qual amb prou feines em fixava quan de tant en tant ens creuàvem pel carrer, però des que ens trobem cada dia, si fa o no fa a la mateixa hora, ja s’ha convertit en una costum més del meu itinerari saludable saludar-los amb la mà. Totes aquestes rutines mal-grat sembli mentida, ajuden a trencar la monotonia d'una caminada en solitari. L’altre dia, per exemple, vaig proposar-me fer, com si fos un treball de camp, una mena de recompte de les parelles que pel carrer van de bracet, s’agafen la mà o caminen una al costat de l’altre. Quan tingui els resultats no sé a quines conclusions arribaré, però com a mínim m’haurà servit perquè el temps em passi volant. Aquesta recerca se’m va ocórrer en topar-me amb una parella singular: ella anava en una cadira de rodes d’aquestes que tenen autonomia pròpia i ell, al seu costat, li agafava la mà. Després de trobar-me’ls tot sovint en la mateixa actitud, vaig comprendre que aquell gest no era quelcom mecànic per guiar el carretó, sinó que regalimava tendresa pels quatre costats. Total, que si surts a caminar amb els ulls oberts i els sentits receptius a percebre qualsevol estímul per fer treballar la imaginació, inclús la monotonia d'un exercici tan poc engrescador com caminar tot sol pot resultar estimulant. Sobretot, si has aprés a caminar fent-te companyia, que és una de les experiències més gratificants, sempre que caminar amb tu mateix no t’avorreixi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada