Follow by Email

dijous, 22 d’agost de 2019

LES LLEIS QUE ENLLOC DE PROTEGIR DRETS ELS PROHIBEIXEN, NEIXEN MORTES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 22 agost de 2019)

Per moltes lleis a les que hom vulgui emparar-se per sortir-se’n amb la seva, si pel camí trepitgen drets i llibertats, sentiments en definitiva, serà molt difícil d’entendre’s-hi. En el conflicte, per exemple, que el govern de l’Estat té amb la Generalitat Catalunya hi ha massa sentiments embolicats, entregirats i capgirats, i no sempre per casualitats, errors o malentesos, sinó expressament atiats per gent que es realitza millor en un ambient constant de confrontació que en un d’entesa, diàleg i consens. De fet, a la meva manera de veure, les desavinences entre l’estat i la generalitat es podrien fondre com un terrós de sucre en aigua calenta, si hi hagués voluntat sincera d’enraonar posant-se en la pell de l’altre i sense crispar-se només d’obrir la boca. Però, precisament, quan no hi ha ganes de posar-se d’acord sinó d’emmarranar-se més en la intransigència, la intolerància i fent anar la porra de l’autoritat, és la manera més fastigosa d’aconseguir que els atzucacs acabin en conflicte obert i hi hagi trencadissa. És el que passa, inevitablement, quan enlloc d’enraonar com persones d’estat hom es palplanta com un estaquirot, emparant-se en el compliment de la llei com excusa de mal pagador per imposar-se, fent servir les lleis de cuirassa.

Els advocats saben que la majoria d’acords extrajudicials o de mediacions reeixides, es basteixen deixant les lleis reposar tranquil•les a un racó i aplicant el sentit comú o la seva versió més il•lustrada, que és el dret natural. No sé si hi estareu d’acord amb el que diré, però hi ha lleis que ja neixen mortes: són les que es pareixen amb l’afany d’impedir i no pas per protegir els drets dels ciutadans. Qualsevol llei ha de basar-se en el possibilisme i no pas en el prohibicionisme pur i dur, si vol fer un servei a la societat, fer-se respectar i no néixer amb els dies comptats abans no siguin desobeïdes pacíficament com a darrer recurs dels ciutadans. Precisament, per aquesta raó, les lleis raonables, justes i no revengistes preveuen sempre els mecanismes oportuns per modificar-les d’acord amb les sensibilitats canviants de la societat, sempre que una majoria qualificada de ciutadans ho aprovi.

Qualsevol llei es pot revocar, com passa amb els claus que un treu a l’altre, amb una nova llei. Cap llei, per fonamental que sigui és intocable: les mateixes taules de la llei que Déu va lliurar a Moisés al llarg dels temps l’església les ha polit, matisat i interpretat segons els sentiments i les conveniències de cada moment. Ara bé, si les reformes de les lleis es congrien amb esperit revengista, simplement per fastiguejar o tornar la pilota a l’adversari, estan condemnades a fer la fi d’en cagaelàstics, perquè les lleis no són immutables, sinó que s’han d’interpretar en benefici dels sentiments de les majories sense riure-se’n dels de cap minoria, ja que una bona llei només ha de tenir un únic objectiu: la convivència en pau, no pas parar els peus al que no pensa igual, ni fent-la servir per fer por. Per aquesta raó, als polítics que s’excusen constantment darrera la llei per a no asseure’s dialogar sobre el que calgui, per exemple, sobre les possibilitats d’entesa que ofereixin altres interpretacions de la mateixa llei, se li hauria de retirar d’ofici per part del Tribunal que ha de vetllar per l’imperi de la llei com a norma de convivència i no de confrontació, el permís per governar perquè la ridícula i arrogant intransigència governants que només s’emparin en les lleis que convinguin als seus interessos partidaris i no als de tota la ciutadania, pot fer més mal que una pedregada.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada