LA CANÇÓ DEL MAI ACABAR

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 22 setembre de 2019)

Desenganyeu-vos-en, les martingales que costa més d’empassar als ciutadans respecte dels polítics professionals no és que, com passa amb els bolets algunes anyades alguns surtin farcits de cucs, sinó que els casos de corrupció vagin degotant i siguin la cançó enfadosa del mai acabar. I que quan hom creia que a la comunitat ja s’havia fet net de rates i d’escarabats, tornen a sortir-ne dels caus i dels forats on menys et penses. En aquest món es poden perdonar totes les relliscades i segons quins pecats, sempre que el penediment sigui sincer, el rescabalament dels perjudicis total i el perdó el preu d’una mena de punt final; però els ciutadans no estem pre-parats per anar entomant cops baixos continuats de corruptes i corruptors, sense indignar-nos ni posar el crit al cel. I com que el devessall de mentides, de preses de pèl i d’abusos de confiança sembla que no té aturador fàcil, ni ganes de trobar-lo per part dels que formen part de la "classe política" o de la "casta", com els puritans de pacotilla posaren de moda, penso que cal exigir que es parli amb propietat, i que no barregi dintre el mateix sac “la política” - que és l’art respectable d’enfilar solucions democràtiques per als atzucacs més enrevessats - i “els polítics”, que són en teoria uns ciutadans escollits per representar el poble i servir-lo dignament. Posant a part unes quantes dotzenes de pocavergonyes que viuen de la política, la violen i se n’apropien per pervertir i corrompre la democràcia, en profit dels seus interessos particulars, com està passant ara mateix sacrificant el país a unes noves eleccions per satisfer l’avarícia i l’estratègia d’uns quants que només pensen en manar sense controls ni entrebancs.

Tanmateix, tornant a la corrupció, no es pot oblidar que aquesta tara no és una mena de refredat de temporada que tothom està en perill d’agafar, sinó un rosegador que es menja les en-tranyes i la moral de la societat. I com que és tan evident que la corrupció es tracta d’un mal dolent i no d’un furóncol, no es pot curar ni amb cataplasmes, amb aigua beneita o amb les aspirines de la hipocresia “made in establishment”, sinó que fa falta el coratge d’un cirurgià sense contemplacions per endinyar les injeccions de cavall que convingui, i si no n’hi hagués prou, per utilitzar el bisturí sense tremolar-li el pols.

Però el que no pot ser es que faci anys que la ballem i sempre quedi merda per netejar, com si visquéssim en una cort. Viure a prop d’un femer no es sà i a més a més sol ser perillós, perquè un dia o un altre se’ls hi pot acabar la paciència als veïns, i en comptes de buscar un cirurgià recorrin a un destraler per erradicar els porcs. I com deia aquell, amb qui té les orelles a cal ferrer no cal malgastar-hi paraules conciliadores en va, però segur què si tots els veïns diuen que s’ha acabat el bròquil ho entendrà a la primera.