QUINA LLÀSTIMA!, QUE MAI NO ENS HAGIM ENTÉS CATALANS I ESPANYOLS.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 11 setembre de 2019)

                                                                                                                                                           

Avui que, com cada any per la Diada estan convocades concentracions pacífiques a les que assistiran centenars de milers de catalans, cada dia més emprenyats i decebuts per la incomprensió i menyspreament històric de les institucions espanyoles, envers la realitat cultural, econòmica i política catalana. Des de temps reculats, en efecte, el Madrid jacobí amb més o menys acarnissament intel·lectual s’ha malfiat dels “fums nacionalistes” del catalans, com si fos una entremaliadura o una bogeria passatgera, enlloc d’un sentiment molt fort d’enyorança de quan vertaderament a Catalunya se la reconeixia arreu del món com una nació sobirana.

A mesura que gràcies a l’emprenedoria, la tossuderia per estalviar, la dedicació a la feina i la voluntat i curiositat per aprendre tot allò de nou que hi havia pel món, els catalans van ser més pròspers i influents, el jacobinisme de torn i tot l’establishment que l’acompanyava va començar a sentir-se incòmode i, emfatitzant més les diferències de caràcter i de punts de vista que no pas les coincidències, endinyaren als catalans l’etiqueta de “separatistes”, amb l’objectiu de fer-los passar per antipàtics, egoistes i prepotents, perquè els avorrissin la resta de ciutadans espanyols, en base a atiar la brama del seu presumpte materialisme i insolidaritat amb les regions de l’Estat menys desenvolupades que no podien viure sense crosses i viàtics econòmics. I és que, dat i beneit, als  jacobins espanyols de totes les èpoques i tendències, de la mania separatista dels catalans els enerva i excita simplement les conseqüències econòmiques que se’n deriven.

Francament, no cal anar amb embuts: les desavinences amb Espanya, en el fons, sempre han tingut el seu origen en les peles, no ens deixéssim pas entabanar per altres consideracions més enrevessades. La mare dels ous del plet rau en com i qui administra la riquesa que produeix Catalunya, gràcies a l’esforç, inversió, inventiva i capacitat d’embrancar-se en empreses arriscades de la gent que viu i treballa en aquest territori. Catalunya ha considerat sempre que la major part d’aquesta renda ha d’ésser administrada des de les seves pròpies institucions de govern, perquè serveixi finançar les infraestructures imprescindibles per seguir sent competitius i pagar la factura de l’ambiciós projecte de benestar social per a tots els seus ciutadans, mentre que els jacobins consideren, també des de sempre, que ha de ser Madrid qui s’embutxaqui i disposi dels impostos catalans, en una versió il·lustrada i modernitzada del dret de cuixa feudal, per engreixar la caixa comuna i repartir-los com a bons germans entre les altres regions més pobres i deficitàries. Seria una fórmula que com a proposició teòrica potser fins i tot es podria comprar, si no fos que a Catalunya aquest repartiment de la seva riquesa l’ha fet sentir sempre com aquell que, a sobre de fer-lo cornut el que se n’aprofita de la parenta li vol fer pagar el beure. La qüestió és tan senzilla com us l’explico, no hi doneu més voltes i desenganyeu-vos-en de tota l’èpica i la mística que com una brama interessada per ambdues bandes embolica aquesta troca.

El procés sobiranista no s’hagués posat mai en marxa amb la determinació que ha pres avui dia  si els governants jacobins – des de totes les seves versions ideològiques: conservadors, lliberals, socialistes, comunistes, monàrquics i republicans, i fins i tot els fastigosos franquistes -, no haguessin regatejat permanentment a Catalunya el dret a disposar de la riquesa que generen les seves industries, els seus comerços internacionalitzats i tota classe d’iniciatives productives i amb visió de futur, enlloc d’enjovar-la amb impostos per contribuir, si us plau per força, en inversions estatals faraòniques totalment innecessàries, improductives i sostenibles des dels més elementals principis de l’economia. Per culpa d’aquesta gasiveria barroera i gens inconscient dels successius governs centrals, va fer forrolla en un recent episodi de crispació aquell crit potser massa visceral de “Madrid ens roba”; però, aquest gemec no ve de nou, es tracta d’un greuge qui sap si expressat amb més vaselina que ve de lluny, gairebé des que a força de repressió se li va negar a Catalunya el dret a ser tractada i reconeguda com la nació amb cultura i llengua pròpies que havia sigut, no com una província, regió o simple comunitat autònoma. Però, repeteixo, el quid de la qüestió de la manca d’empatia entre espanyols i catalans no neix de cap semàntica intel·lectual, històrica o filosòfica agafada pels cabells, sinó que sempre l’origen fou el mateix: l’obsessió centralista de no deixar escapar-se del seu control la gallina dels ous d’or.