AMB INTRANSIGENTS I CRISPATS NO ES FA CAMÍ ENDAVANT

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 29 setembre de 2019)

            Si per viure necessitem explicar-nos històries, per identificar-nos-hi cal que ens hi puguem reconèixer; però si el que reflecteixen aquestes històries és una societat enfrontada amb si mateixa, ho tindrem fotut perquè no és possible abordar problemes que afecten tothom, enmig d’un ambient d’intransigència i crispació. Per tant, no crec que es puguin resoldre millor els conflictes cargolant una mica més la rosca de la pressió que no pas vessant dosis generoses de vaselina a l’engranatge enferregat. Em fa gràcia que es defensi el diàleg mentrestant no es faci res per evitar la crispació entre les parts que en teoria s’haurien d’asseure a enraonar. En Sèneca i d’altres il·lustres filòsofs dirien que semblant conducta frega més la hipocresia que la sinceritat. Però, esclar, no és el mateix parlar de crispació en termes filosòfics que polítics. La política, diuen els polítics més intransigents, requereix un tarannà sense massa escrúpols, al inrevés de la filosofia, més pròpia de tiquis-miquis que es fan massa preguntes. A mi, francament, els intransigents no em fan el pes o, si voleu que us ho digui més clar, no m’agrada tenir-hi tractes perquè sé que no m’hi entendré mai i encara puc acabar amb una angina de pit si surto de polleguera.

            En definitiva, en què consisteix la intransigència? Senzillament en no baixar mai del burro per sistema. Tant li fan els arguments dels altres, perquè l’intransigent és d’aquella mena de sords que no volen escoltar. L’intransigent no debat, sinó que discuteix, que és molt diferent. Debatre sempre és sa i fins i tot imprescindible per arribar a una entesa; en canvi, les discussions la majoria de les vegades acaben en trencadissa. I no depèn del to de veu emprat, que cadascú té la seva manera d’expressar-se i es pot debatre a crits i discutir sense una paraula més alta que l’altra, sinó de la càrrega d’intransigència que hi hagi pel mig. En definitiva, en què consisteix dialogar? A la meva manera de veure, en asseure’t a la cadira de l’altre i posar-te el seu barret. ¿Com pots comprendre els arguments de l’altre, si no et poses a la seva pell i mires de palpar la seva sensibilitat? Partint de la base, que per cert només els intransigents neguen, que la raó no la té ningú al cent per cent, sinó que està repartida, el diàleg sincer hauria de servir no pas per posar en relleu les discrepàncies sinó les coincidències. I l’entesa de veritat i duradora no es pot fonamentar més que en un acord de conveniència que atengui les raons de cadascú dels adversaris.

            Jo sóc polemista compulsiu, moltes vegades perquè inclús les pròpies conviccions necessito contrastar-les amb les conviccions d’altres; per reforçar-les o per relativitzar-les. I m’emprenya molt que em confonguin aquesta passió pel debat intel·lectual, pel vici de discutir per discutir. Ara que encara estic tocat pel clima que es va respirar a la darrera sessió del Parlament, en que la intransigència va contaminar cadascuna de les bancades fins desencadenar una crispació insuportable, voldria recordar de la meva època de tertulià radiofònic, més enllà de les enganxades dialèctiques amb destacats polítics de Ciutadans, la seva repetida actitud intransigent respecte a l’ús de la llengua catalana en públic, quelcom similar al que passa en cada sessió parlamentaria. En aquella tertúlia i participàvem, a part del moderador, quatre persones: tres polítics de diferent adscripció i jo com a periodista independent. El representant de Ciutadans, castellà d’origen però arrelat professionalment i sentimentalment a Catalunya des de feia anys i que parlava el català perfectament fora de micròfons, quan “actuava” emprava el castellà. Per què? Home, jo no hi trobo cap altra explicació que per tocar el botet i fer palès qui era el puto amo, amb perdó. I això tertúlia darrera tertúlia.

Recordo que un dia li vaig dir que encara que només fos per cortesia amb els interlocutors potser li convindria debatre en català. La resposta va ser continuar els arguments en la llengua de l’imperi. Perquè la intransigència, al meu entendre, no era que preferís expressar-se amb l’altra llengua oficial al territori, sinó que expressament ho feia per recalcar la condició de superioritat d’una llengua sobre l’altra. Que és la mateixa explicació de la seva intransigència lingüística al Parlament. Tant se’ls en fot que aquesta actitud intransigent aboni la crispació. Anys enrere, es va encunyar aquella dita amable pels altres catalans que va descobrir en Candel a la burgesia nacionalisme d’aquest país: “de català n’és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. Més endavant, es va “afinar” aquesta definició afegint-hi: “i se’n sentin”. És ben evident que alguns que viuen i treballen a Catalunya no se’n volen sentir de catalans. Malgrat el que ells diuen per justificar la seva autoexclusió, no crec de cap manera que sigui perquè els catalans els persegueixin a matadegolla; simplement es tracta de pura intransigència, no sé si malaltissa o perversa, però intransigència fastigosa. D’aquella que crea crispació. Que vagin en compte, però, que no els hi esclati als dits, que és el que sol passar quan el diàleg s’impedeix per intransigència.