Follow by Email

divendres, 13 de setembre de 2019

AFECTA LA INSEGURETAT QUE ELS JUTGES TINGUIN LES MANS LLIGADES? (i 2)


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 13 setembre de 2019)

(continuació)
Qui lliga les mans als jutges? Evidentment les llacunes, ambigüitats i mandra per part dels legisladors (parlamentaris) d’adequar a la realitat de la vida el Codi Penal. A diferencia d’aquelles taules de la llei que Jehovà va “dictar”, gravant-les en pedra picada perquè en Moisés les imposés al “poble elegit”, la legislació de referència per als jutges espanyols no és ni de bon tros el model de concreció i contundència que eren els “deu manaments”. Ni el “no robaràs”, ni molt menys el “no mataràs”, permetien interpretacions, atenuants o matisacions. O s’era culpable d’haver mort o robat algú o no; ni les causes ni les circumstàncies podien servir d’excusa per dosificar o inclús dispensar del càstig. Però amb el Codi Penal no passa igual sinó que “concretar” resulta molt més complicat perquè el text queda tan obert a interpretacions lliures i fins i tot temeràries, que sobre fets pràcticament idèntics poden dictar-se sentencies contradictòries. És el parenostre de cada dia als tribunals. I amb això no vull dir - Déu me’n guardi! - que prefereixo unes normes tan estrictes i intransigents com les bíbliques enlloc d’una reglamentació més flexible i tolerant, sinó que caldria que, sobretot quan les lleis s’hagin de consensuar entre els representants de diverses sensibilitats polítiques, no es deixessin tantes portes obertes per complaure més o menys tothom i aconseguir tirar la llei endavant, encara que sigui amb cridaneres imperfeccions i melics per lligar.

A la meva manera de veure, els legisladors, per tal de rebaixar la sensació d’inseguretat ciutadana, a l’hora de posar-se mans a l’obra haurien de contemplar i definir sense complexes ni cataplasmes, les causes de la sensació d’inseguretat, les quals gosaria resumir en principi, en quatre punts calents: penalitzar de manera efectiva i sense excuses la reincidència; aconseguir que les presons serveixin de veritat per rehabilitar delinqüents, preparant-los per retornar-los a la societat com a persones de profit, perquè tinguessin una segona oportunitat d’ésser útils, enlloc de facilitar, per desídia, per impotència o per manca de mitjans, que durant el compliment de la pena es degradi encara més el delinqüent com a individu, i surti de la presó més viciat, encoratjat i ensinistrat per tornar a delinquir amb més coneixements que quan va entrar-hi; que es prioritzi com a eina de reinserció social, a part del penediment imprescindible, rescabalar les víctimes dels danys i perjudicis, acceptant voluntàriament participar en programes de servei social d’interès comunitari, sota un control que no sigui un simulacre i, finalment, evitar mantenir paràsits a la presó, a càrrec dels im-postos dels contribuents, a forasters condemnats o pescats in fraganti delinquint, sobretot si s’escau que són reincidents i a més a més no “tenen papers”, activant sense contemplacions els mecanismes d’expulsió immediata, ja que la generositat d’acollir d’immigrants sense discriminació per part de la ciutadania, hauria de tenir com a justa contrapartida per part dels beneficiaris que qui es passi pel forro la hospitalitat no és digne que se li faci confiança i se li donin oportunitats, ja que seria tan absurd com que després de cornuts paguéssim el beure.

Els parlamentaris tenen, doncs, molta feina legislativa endarrerida si realment desitgen retornar a la ciutadania la tranquil·litat de sentir-se en una comunitat passablement segura i sostenible convivencialment, on la justícia no es trobi lligada de mans i peus per falta de normes precises de conducta pel que fa a repressió legal de la delinqüència i a la rehabilitació dels delinqüents, inspirades tant o més que en el Dret en el sentit comú. I que de cap manera prevalguin les garanties processals dels delinqüents sobre el legítim dret de protecció moral i material de les víctimes que, en la majoria dels casos, avui se senten tan indefenses i vulnerables després de patir una agressió i que massa vegades depenen de pastilles o de professionals durant llargues temporades per superar les males experiències viscudes en un moment donat. Tinc molt clar que una societat que no es doti de legislació clara, concreta i rigorosa per garantir la seguretat dels seus ciutadans, per molt que es vanti de ser democràtica, progressista i tot el que vulgueu, si els seus parlamentaris legisladors no fan cas al que dicta el seny del poble i maregen perdius enlloc d'estar per la feina, es una democràcia de pela amb trenta. Perquè la mare dels ous de tot plegat és que tenim una classe política, en general i de nord a sud, que no governa ni legisla, i quan ho fa és pensant en el sexe dels àngels. Per tant, no donem només la culpa als jutges de que els delinqüents abusin de les portes giratòries, ja que si no actuen amb més contundència és perquè els legisladors ganduls no fan la seva feina establint clar i català la llei.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada