Follow by Email

divendres, 27 de setembre de 2019

SANT MARC, SANTA CREU I SANTA BÀRBARA, NO ENS DEIXEU!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 27 setembre de 2019
Francament, alguns polítics, potser diguem millor la morralla de la classe política, tenen la carregosa habilitat de complicar les coses, precisament quan menys servei fa al poble enredar la troca. I parlo de fets que han passat els darrers quatre dies: la passejada per Vic de la plana major de Ciutadans com si fossin els putos amos; la reiterada referència a la goma dos que s’assegurava manipulaven els CDR detinguts, quan encara no s’havia confirmat de què els acusava la fiscalia i no s’havia pronunciat el jutge d’instrucció; destinar a Barcelona de quasi un miler de policies i guàrdies civils per prevenir presumptes aldarulls, quan la delegada del govern havia dit fa quatre dies que no els hi havia ni passat pel cap d’enviar piolins, perquè amb els mossos ja n’hi havia prou i de sobres per mantenir l’ordre; engegar des d’un domicili particular, al costat mateix del monument de Rafel de Casanovas, a tota pastilla l’himne nacional d’Espanya per boicotejar el moment que el govern feia l’ofrena floral; la vergonyosa crispació provocada expressament al Parlament ahir mateix pels rebentadors mal educats de sempre, i un llarg etcètera de conductes allunyades de la més elemental cortesia i respecte a les opinions dels adversaris. Tampoc és pot dir que vagi fi el president de la Generalitat insistint en la confrontació amb Madrid, sabent que els seus socis de govern en discrepen obertament d'aquesta tesi i que tampoc una majoria significativa de catalans estan per fotre el barret al foc, sinó per pactar un referèndum d’autodeterminació. Per totes aquestes raons, val més que ens encomanem, com feien els nostres avis, a sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara, quan amenaçava tamborinada.

Déu me’n guard d’acusar a cap dels protagonistes d’aquestes desafinades fastigoses d’actuar amb malicia, però dubto molt que no ho facin com a mínim per tocar el botet i provocar; en tot cas, sóc incapaç de comprendre què els mou a ser tan emprenyadors, impertinents i mesells, sobretot en moments tan delicats com els d’ara, enmig de tota aquesta feinada que se’ns gira als soferts ciutadans d’un país cada dia més enervat en la confusió, amb unes eleccions generals en capella; una sentència a la flor i nata del sobiranisme que pot aixecar butllofes; i una operació Judes, que no s’explicaria, encara que don Pedro ho negui com sant Pere va renegar de Jesús tres vegades, sense la inspiració i la tutela des d’òrgans polítics de l’Estat, per neutralitzar la temuda reacció ciutadana a una sentència que, com no s’amaguen de pronosticar els que ho saben tot abans que passi, serà exemplar com escarment i, finalment, introduint a l’escena prou regirada un temerari relat de terrorisme vinculat al moviment independentista que, en canvi, sí que ha sigut positivament exemplar donant centenars de mostres del seu pacifisme radical. I tot plegat passa quinze dies després que centenars de milers de ciutadans ratifiquessin, el passat onze de setembre ocupant tranquil·lament el carrer, la reivindicació històrica del dret a decidir si Catalunya vol ser governada des de Barcelona i no des de Madrid, sense dependre de ningú.

Els sobiranistes cada dia que passa tenen les coses més clares: n’estan tips de mantenir aquells que els tracten a baqueta des de totes les institucions i serveis públics estatals, de que els cisin els estalvis de la bossa i de que els hi escarneixen la cultura, la llengua i la mateixa història. Però, malgrat la indignació somorta, els catalans sobiranistes només demanen sotmetre’s al veredicte d’un referèndum que escateixi si els partidaris de partir peres amb l’Estat son majoria democràtica suficient per endegar, sense perdre temps i pacíficament, els tràmits per pactar els termes d’un divorci civilitzat. És cert que hi ha una altra part de la ciutadania, que si no es mobilitza tant com el sobiranisme és perquè es refia que l’Estat ja ho té tot lligat i amanit per garantir la unitat d’Espanya. Ara bé, els sobiranistes feren confiança als partits polítics afins per gestionar precisament les seves il•lusions o utopies, com us sembli anomenar-les, però posant com a condició que no abandonessin la governança del dia a dia del país, per discutir sobre com s’ha de consolidar, estructurar i finançar una república que, de moment, està a les beceroles.


Però vet aquí que un encàrrec tan senzill i concret com el dels electors sobiranistes, els polítics electes l’han complicat de mala manera perquè enlloc d’anar per feina i governar, han preferit marejar la perdiu, embolicant-se entre ells en polèmiques estèrils, bizantines i semàntiques, més pròpies de criatures de pati d’escola que d’autèntics estadistes en moments històrics transcendentals. El sobiranisme popular només els hi demana als seus representants polítics que els hi muntin el marc legal perquè cada ciutadà d’aquest país pugui expressar lliurement i amb serenitat què pensa que és millor per Catalunya, si buscar-se la vida pel seu compte o seguir com estan. I que si, com sembla per la mobilització permanent dels sobiranistes al carrer però no materialitzada a les urnes fins ara, que quedi clar, els partidaris de l’aventura independentista fossin majoria es posi fil a l’agulla per bastir una secessió civilitzada i sense trencadisses innecessàries. Però, una vegada més, després de l’espectacle d’ahir al Parlament queda palès que el clima polític no és l’adequat per pactar res, i que el més calent en quan a la imprescindible unió del món sobiranista, està a l’aigüera.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada