LA DISTÀNCIA MÉS CURTA ÉS SEMPRE EN LÍNIA RECTA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 3 setembre de 2019)

Però a vegades ens n’oblidem d’una veritat tan de pissarrí, i ens trenquem el cap especulant dotzenes de dreceres o de giragonses en teoria alternatives, però que en la pràctica no porten enlloc. Ara mateix, amb la empantanegada qüestió del referèndum d’autodeterminació, resulta que alguns es fan mala sang i s’escalfen el cap davant el repertori d’entrebancs amb que el govern central barra el pas, en comptes de sentir-se’n orgullosos de que hi hagi tanta gent compromesa en decidir sobre si una fita tan important per al futur del país, com és assolir la sobirania plena, té recorregut. La mare dels ous és si a l’endemà de la consulta es palesés una majoria qualificada suficient i indiscutible, aquest resultat s'entomaria civilitzadament.

Em sorprèn, doncs, que es perdi el temps rumiant i repetint com en una cançó enfadosa que pinten bastos, planyent-se per la desgràcia de tenir de veure-se-les amb uns governants espanyols autistes, parcials i ressentits, enlloc de passar-ne olímpicament de fatxendes que menyspreen i amenacen, convençuts que una societat democràtica i civilitzada ha de permetre un referèndum per sortir de dubtes, simplement perquè és la línia més recta possible. Per guanyar, en qualsevol partida d’aquesta vida, primer s’ha d’estar convençut de tenir a les mans una bona basa. Qui titubegi acabarà perdent-se pel camí i no arribarà mai a bon port o farà salat, quan ja tot estigui dat i beneit. En dibuixar-se el full de ruta del procés, el punt de sortida cap a meta passava inevitablement per posar urnes que aclarissin, d’una vegada per totes, del peu que calçaven els ciutadans, i si el sobiranisme era o no un sentiment compartit per la majoria. Per tant, la ruta que es va traçar en un moment donat cap a un referèndum d’autodeterminació, establia una línia tan recta que semblava impossible de perdre’s pel camí. A la meva manera de veure, doncs, si res no s’ha modificat del projecte inicial i no es fa marrada o marxa enrere, ningú es pot perdre en cap cantonada.

És cert que cada dia se senten bajanades des del bàndol dels entossudits en que no exerceixi, a través de l’eina d’un referèndum, el dret a decidir. I ahir mateix algun dels ferotges unionistes de plantilla a les diverses tertúlies del país, no descartava arrabassar-li per la força de la llei de l’embut, la llicència autonòmica a la Generalitat. Vaja quina xorrada! Però, què voleu fer-hi? Alguns tertulians i opinadors polítics parlen perquè tenen boca, ja que si tinguessin un dit de seny i de decència s’ho pensarien dues vegades abans de dir ximpleries, posar-se de peus a la galleda o jugar perillosament amb mistos. Em costa de creure que polítics tan tocats i posats com el senyor Borrell, per exemple, aquest que sembla el déu de Bagà i pontifica en contra l’independentisme per ressentiment més que per convicció, plantegin propostes inconstitucionals pels quatre cantons. I ara que faig referència a la constitució, m’agradaria que s’acabés amb la definició genèrica de “constitucionalistes” aplicada als partits que s’oposen frontalment a les pretensions catalanes, perquè la Constitució empara tothom, inclosos republicans i sobiranistes. Efectivament, la majoria de plantejaments polítics podrien tenir cabuda a la Carta Magna – segons Roca Junyent, un dels seus “pares” -, si es fes una lectura possibilista i no talibana d’un text que nasqué d’un consens exemplar. Inclòs un referèndum hi tindria cabuda, si es volgués entendre d’una vegada que seria la traçada més recta per desemboirar el panorama i les cabòries d’una ciutadania massa sacsejada des de tanta tertúlia histèrica, deixant expressar als ciutadans a través de les urnes, sense pors ni anatemes, les seves conviccions democràtiques. Només després del recompte dels vots emesos en un referèndum amb cap i peus se sabria amb certesa com es pensa; i si finalment s'escaigués, podria posar-se fil a l’agulla per estudiar com encaixar-ho tot plegat constitucionalment. Si al capdavant dels governs centrals dels darrers anys hi haguessin hagut homes d’estat, enlloc de polítics saltimbanquis, oportunistes, tramposos i titelles dels poders fàctics heretats de la dictadura, d’aquesta pedra a la sabata un Estat democràtic de veritat ja se n’hauria desempallegat amb èxit. No en tingueu pas cap dubte.