POCA XOCOLATA PER A TANTS LLOROS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (divendres 6 setembre de 2019)

Em permeteu que us expliqui una faula?

Vet-aquí que era un país que fa uns quants anys, una dotzena i escaig, va entrar en recessió a dues passes de fer fallida, i per sortir-se’n, els que manaven començaren a retallar sous dels funcionaris rasos, pensions d'avis indefensos i prestacions socials indiscriminadament a la població, amb l’excusa que s’havia d’aprimar el pressupost de despesa per pagar la llufa que bancs, caixes d’estalvi i administracions públiques havien penjat a la carcanada del país, dilapidant els actius en farres financeres arriscades, en comissions a corruptes i en primes de productivitat als manxaires de la bombolla immobiliària. Els ciutadans indignats a qui els tocà el rebre, posaren el crit al cel reclamant que si calia retallar s’havia de començar per les estructures i rectories improductives de la pròpia administració. Però els espavilats governants primer vetllaren pels privilegis de l’establishment, responent a les exigències del poble amb una ganyota d’emprenyats per la falta de confiança que els ciutadans els hi feien palès, i fent-se el ronsa davant les protestes del carrer amb una frase lapidària: “d'on vosaltres voldríeu que retalléssim no donaria ni per la xocolata del lloro”.

El problema és que per pagar tantes xicres de xocolata perquè els intocables lloros de l'establishment d'aquest país imaginari de la faula d'avui no passessin gana, la hisenda pública tingué d’endeutar més i més cada dia, de manera que malgrat les retallades selectives a nòmines, pensions, subvencions i partides cabdals com educació, sanitat, seguretat o investigació, i després d’empassar-se principalment els pelacanyes la dieta receptada per força des del govern, el gep del deute públic cada dia era més feixuc i el país a cada hora que passava generava menys recursos per mantenir l’anomenat “estat del benestar”, aquella versió il·lustrada i nostàlgica de la clàssica repartidora inventada pel socialisme quan era revolucionari. I mentrestant els lloros de l’establishment cada dia feien més goigs i estaven més llustrosos, després de cruspir-se la seva tassa matinal de xocolata de canonge, els poca-roba de sempre i una llarga corrua de representants d’una classe mitjana empobrida i despenjada que s’hi anava afegint, ho passaven com podien fent-se un forat més al cinturó i somniant en un paradís sense lloros pocavergonyes que es mengessin la xocolata de tots. Però com que on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa, va arribar un dia que els governants d'aquell país van haver de reconèixer que no tenien prou xocolata per engreixar tants lloros i algunes cacatues que, amb tanta màniga ampla, s’havien auto-convidat a la festa continua d’un país que es pensava que Xauxa existia.

Ara bé, va arribar un moment en que els governants d’aquell país no van tenir més remei que decidir posar-se les piles i retallar del moll de l’os; però aquesta decisió desesperada arribava a misses, perquè els indignats ciutadans, armats amb destrals i forques, van començar a fer la feina que les tisores selectives s’havien negat a posar en solfa amb una excusa tan absurda com que retallar els enagos de l’administració era la xocolata del lloro. Amb la paraula enagos em refereixo a un reguitzell d’assessors inútils, càrrecs de confiança innecessaris nomenats a dit en recompensa als serveis prestats, administracions públiques duplicades o triplicades perquè cap amic es quedés a l’atur, rectories tretes de la màniga per camuflar-hi militància fidel inclosa la parentela, xefles oficials per aparentar, una plantilla escandalosa de cotxes oficials i d’escortes per guardar les espatlles a quatre pocavergonyes...

Ara que es torna a remoure l'espantall de la crisi, la recessió i les retallades, potser una copia d’aquesta faula s’hauria de fer arribar a la taula d’uns quants d’aquests polítics que es passen el dia marejant la perdiu, buscant tres peus al gat i tapant-se les orelles per no sentir les queixes del poble que tan diuen que estimen.