PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 26 setembre de 2019)
Se sent a dir que la
joventut d’avui dia no té els mateixos valors d’abans i, a la meva manera de
veure, això és un colossal i alarmant símptoma de miopia per part de qui s’ho
creu, ho escampa i s’hi abona per desqualificar el jovent en general. I tant
que tenen valors! El que passa és que si en la nostra època hom els tenia a
flor de pell, avui potser cal gratar una mica més, sobretot per separar el gra
de la palla. No m’embrancaré en llibres de cavalleria discutint perquè valors
que abans es consideraven fonamentals per tirar endavant una família, una
empresa o un país - el sacrifici, la tenacitat, l’esforç, la duresa, la
constància o la generositat -, avui se’ls mira de reüll la generació dels
mil·lennials. Però siguem objectius, ¿potser la gent de la nostra generació de
iaios no ens hauríem de preguntar si tenim tota la raó quan arribem a la
conclusió que la societat en que vivim està empantanegada en una crisi general
de la qual no sap com sortir-se’n, és per culpa que els valors “de tota la vida”
han passat de moda entre el jovent d’avui? Potser també hauríem de reconèixer
que qui ha posat de moda les martingales, l’oportunisme i “la cara” com a
substituts de les estrictes regles del joc net, varen ser gent de la nostra
generació. I encara em pregunto més: si tenim tanta raó com ens pensem en no
creure en que hi ha una majoria de jovent sa que és capaç de treure’ns de l’atzucac.
I sobretot m’ho pregunto, després d’escoltar com una nena sueca, baldada pel
síndrome d’Asperger, engaltava als estirats membres de l’assemblea general de l’ONU
una repulsa valenta sense precedents: “Els de la nostra generació els estem
observant. Som al principi de l’extinció massiva de l’espècie i vostès només
saben parlar de diners i ens expliquen contes de fades sobre l’etern creixement
econòmic. Com s’hi atreveixen!”
A la meva manera de veure, en el sac etiquetat
“jovent” s'hi barregen sensibilitats que, sota el denominador comú de l’edat,
no necessàriament pensen, senten i reaccionen igual davant la realitat que els sacseja
des que en sortir de l’adolescència es foten de morros amb un futur més negre
que el carbó, molt diferent del que varen viure la generació dels seus pares,
acostumats a que totes els hi ponguessin perquè la dels iaios, que les havien
passat tan magres després de dues guerres, els protegiren per evitar que els
seus fills passessin per les mateixes privacions que ells havien patit. Però
aquell món més o menys endreçat, on tothom que no tenia un os a l’esquena podia
guanyar-se la vida treballant, inclús del que li agradava, ja ha passat a la
història. De manera que bona part d’aquest jovent, en veure’s impotent s’ha
resignat a arrapar-se a la primera oportunitat que li ha sortit per almenys sobreviure
encara que sigui a precari, mentre que una altra part, en adonar-se del pa que
s’hi donava, s’ha apuntat per enèsima vegada a empènyer l’eterna revolució
pendent, no només per canviar la societat sinó, també, per salvar el planeta de
l’amenaça del canvi climàtic i la contaminació que la nostra generació de iaios
ha consentit.
Aquest jovent, com la
nena sueca, que empeny la societat perquè doni la volta com un mitjó a les
seves prioritats, posant el benestar de les persones i la conservació del
planeta en primer pla, ha capgirat el sentit i la definició dels valors eterns
a partir del moment que ha decidit no llepar-se més les ferides, fent palès que
s’ha atipat del paper de convidats de pedra en un banquet organitzat pels de la
nostra generació on, si no es plantaven només els hi esperarien plats de sopa
que potser també els hi voldran racionar, perquè als de l’establiment de sempre
no els falti el tall. No és estrany, doncs, que aquesta joventut sana reaccioni
aparentment amb un exabrupte que no és altra cosa que un raonament de pissarrí:
“Si n’hi ha o no de tall per repartir ja ho veurem, de moment volem ficar-nos a
la cuina per comprovar si es pot o no fer bullir l’olla amb més eficàcia,
perquè de tall n’hi hagi per a tots”. De manera que si la generació de iaios
que ha viscut tants anys al bany maria, no sabent o no volent tallar la
corrupció d’una classe política que empestava d’una hora lluny, i que cada
vegada que girava una mica la truita els nous guanyadors s’afanyaven a especular
com repartir-se els millors llocs de la taula del pròxim banquet, no es treu el
pa de l’ull, que sant Marc, santa Creu i santa Bàrbara no ens deixin, que és el
que resaven els nostres avis quan veien acostar-se la pedregada. Si algú pot
fer girar la truita de veritat és aquesta joventut sana. I que ho faci sola o
escoltant l’experiència dels iaios només dependrà de si la nostra generació sap
reciclar-se sense reserves ni retrets. En qualsevol cas, la truita tombarà igualment
perquè, ja ho veieu, el jovent d’avui no està per hòsties ni per deixar per
demà el que toca fer avui. De fet, té les mateixes inquietuds que la nostra
joventut i la de moltes altres generacions anteriors; la diferència, potser, és
que el món no havia estat mai tan trasbalsat com ara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada