Follow by Email

dijous, 19 de setembre de 2019

ELS AMICS ES TROBEN A FALTAR, ENCARA QUE SIGUIN VIRTUALS.


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dijous 19 setembre de 2019)

Se m’ha mort un amic i el trobo a faltar. Si una amistat no es troba a faltar quan ja no hi és, vol dir que ha fet poca llevada. No és el cas. Per això penso que a la coneguda classificació de l’amistat que feia el murri del senyor Pla, distingint entre amics, coneguts i saludats, potser caldria afegir-hi una nova categoria: la dels que sembla que tenen moltes amistats, però quan tras-passen ningú s’adona que han deixat un buit, ni se’ls troba a faltar. I aquesta crec que és una puntualització important, perquè la prova de cotó que determina si una amistat val la pena o és de pura conveniència o de tramoia, rau en si el forat que deixa costa o no d’omplir. I aquest barem per mesurar la qualitat d’una relació es pot aplicar tant a les amistats diguem-ne convencionals, com a les que s’etiqueten de “virtuals” per part d’aquells que tenen reserves mentals sobre com classificar-les, perquè existeix una certa mania carca – potser inconscient, però que costa de superar -, a menystenir el pedigrí i dubtar de la sinceritat i bondat de les amistats que creixen sota el paraigua d’Internet, donant per fet que es tracta de relacions merament superficials, en algun cas fins i tot malaltisses, pròpies de gent vergonyosa, solitària, sense suc ni bruc, talment com si fossin les amistats virtuals comparses d’una mena de joc social d’ombres xineses.

Però tant, en el meu cas com en molts d’altres persones que hem consolidat amistats molt agradables i confortables amb persones conegudes a la xarxa, no fem res més que utilitzar les facilitats que ofereix la tecnologia per establir, per exemple i com era el meu cas, un bescanvi d’opinions i punts de vista sobre diverses qüestions d’actualitat i d’interès general, gairebé tan intenses i reals com si la barrila l’haguéssim fet anant a caminar junts o prenent-nos una copa en qualsevol terrassa d’un bar. En el meu cas concret, quan el juny del 2008 vaig encetar com una aventura el repte de penjar cada dia una reflexió neta de pols i de palla al blog que esteu llegint, si aquesta experiència hom se la pren en serio i no com una excusa per passar l’estona, tanmateix amanida amb la dosi justa però imprescindible d’honestedat intel·lectual, suposa fer i rebre moltes confidències i mullar-te sense amagar el cap sota l’ala per comoditat o per caure bé als eventuals lectors no trencant mai cap plat bonic. I si te’ns la sort, com a mi m’ha passat, d’aplegar una colla de persones que llegeixin el que escric assíduament, i que sovint intervenen compartint i responent amb comentaris de molta més trempera i abast que la pròpia reflexió original, puc afirmar que malgrat la majoria d’aquestes amistats portin penjada l’etiqueta de “virtuals”, com si volguessin dir “provisionals” o de “nyigui-nyogui”, són com la de l’amic que m’ha deixat ahir transparents, lleials i de tota confiança.

Perquè per molt que els tiquis-miquis ho neguin, les amistats “virtuals” tenen pell, ossos i sentiments. I si molt em burgeu us confessaré que potser en tenen tant o més que les físiques, perquè no hi ha una manera més sòlida de bastir una bona amistat que aconseguir que aquella persona amb qui et relaciones a la xarxa tingui interès en saber com penses de les coses que passen, que discrepi sense vergonya quan ho veu de diferent manera de tu i que, no obstant aquesta discrepància puntual no t’engegui a pastar fang, sinó que simplement et digui que no hi està del tot d’acord amb determinats plantejaments. Sincerament, l’esforç que faig cada dia per no fallar a aquesta cita voluntària amb el meu blog, queda compensat amb escreix per rebre comentaris tals com que allò que hom acaba de llegir l’ha commogut, l'ha fet riure o confessant-me que he traduït en paraules allò que ell també pensava, però no sabia com expressar.

Potser és perquè sóc d’aquells ingenus que encara pensen que haurà valgut la pena de viure si les amistats, incloses les “virtuals”, un dia ens troben a faltar mútuament. De la mateixa manera que a mi em preocupa saber què li haurà passat a aquell seguidor habitual que de cop i volta no dona senyals de vida, me n’alegro immensament el dia que el retrobo de nou i veig que està bé; en canvi, em sap molt de greu assabentar-me com ahir que alguna de les meves amistats virtuals ha fet mutis definitivament. En els gairebé deu anys de vida del blog he trobat a faltar ja massa d’aquestes amistats entranyables que ja no hi són per llei de vida. Us asseguro que sento la seva absència tant com si en contes de trobar-nos a la xarxa, ho haguéssim fet cada per prendre’ns una canya. Us ho podeu ben creure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada