Follow by Email

dilluns, 23 de setembre de 2019

DE CARTES D’AMOR I DE CARABINES


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 23 setembre de 2019)

Dues paraules que han passat de moda però que no estaran arnades mentre quedi gent a qui els hi portin records simpàtics, ja que no fa pas tants anys que estaven a l’ordre del dia. En primer lloc, les cartes d’amor, en una època que hom ni es podia imaginar tota aquesta autopista per a la comunicació, sense barreres i quasi sense peatges, de la qual avui en gaudim gràcies a l’invent d’internet i aquesta màgia del “on line”, per correspondència era l’única manera de festejar que tenien, en temps no gaire reculats, les parelles d’enamorats separades per uns quants quilòmetres de distància, quan tampoc les distàncies físiques eren tan fàcils d’escurçar ni de dissimular com ara.

Alguns epistolaris romàntics fins i tot s’han convertit en obres literàries apreciables, i en més d’una llar encara els vells i no tan vells matrimonis conserven alguna caixa de sabates plena de les cartes que, sense massa pretensions gramaticals ni sintàctiques, però farcides d'ingenuïtat i d’il·lusió, s’havien entrecreuat quan festejaven i un vivia a sant pau i l’altre a sant pere. Ara que l'escassa correspondència tradicional que mantenen les persones va de capa caiguda a cent per hora, en benefici del correu electrònic o del WhatsApp, seria impensable per al jovent enrotllat i de cara al gra d'avui en dia, congelar pacientment relacions formals però virtuals durant dos, tres o mitja dotzena d’anys inclús, només interrompent-les unes quantes vegades, depenent de la distància i de la bossa de cadascú per viatjar, sota la mirada més o menys severa de la carabina de torn assignada a les nenes, perquè en les trobades amb els seus xicots no es desfoguessin amb expansions massa efusives.

També les parelles que, no obstant es podien veure cada dia perquè vivien a tocar, passaven per la penitència d’estar separats intermitentment uns quants mesos mentre durava la mili obligatòria del xicot, i llavors recórrer a les cartes d’amor era el bàlsam ideal per suportar el tràngol de l’espera de la retrobada.. No disposo de dades estadístiques per contrastar si el caliu i la intensitat de l'enamorament en sortia reforçat o tebi d’aquest bany maria imposat per les bones costums i les circumstàncies, però sí que no hi ha cap dubte que el jovent en edat de festejar no tenia oportunitat d’esbravar-se com ara perquè l'ombra de la futura sogra era allargada, i poques parelles s’estalviaven la carregosa presencia d’una carabina imposava per la moral, enganxada al costat o a quatre passes. Malgrat això, no sempre la vigilància era tan enfarfegosa com a vegades s'explica, si es té en compte que un número indeterminat però significatiu de parelles arribaven a l’altar havent fet pasqua abans de rams...

En fi, espero que aprecieu el detall que de tant en tant practiquem l’exercici desintoxicant de remenar en el bagul dels records, per fugir unes hores de la cançó enfadosa de reflexionar sobre la crisi econòmica, la política fastigosa dels que la prostitueixen a cada cantonada, l'alarmant sensació d'inseguretat ciutadana, l’amenaça apocalíptica del canvi climàtic, la corrupció a gran escala dels poderosos i les petites trampes dels pelacanyes per anar sobrevivint i, sobretot, de l’evidència que la desigualtat social i la violència de gènere avancen sense aturador. Sigueu feliços, doncs, mentre pugueu recordant aquelles paraules boniques i tendres que escrivíeu en les vostres cartes d’amor. Però, si em voleu creure, rellegiu-les tranquil·lament, perquè més de quatre podeu córrer el perill de no reconèixer-vos en aquelles paraules tendres, apassionades i a vegades una mica cursis, de quan estàveu enamorats i la vida tenia color de rosa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada