PEDERASTES ENXAMPATS EN TEMPS DE DESCOMPTE: MORT EL GOS, MORTA LA RÀBIA?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimarts 10 setembre de 2019)

Finalment, el monestir de Montserrat ha reconegut que els monjos i els escolans durant un grapat d’anys havien conviscut amb un “pederasta depredador” de primera categoria, el germà Andreu mort i enterrat, i amb un prefecte de l’escolania, del qui només se n’han facilitat les inicials del seu nom perquè malgrat tingui noranta anys i se li vulgui respectar l’anonimat, també feia de les seves tant com podia, fins que l’any 80 el van obligar a fer mutis sense cridar l’atenció. L’abat, a qui la comissió d’investigació interna i poc independent - per què ho hem d’amagar? -, ha exonerat de cap responsabilitat, ha trencat el silenci de tants anys donant explicacions públiques a tort i a dret i demanant perdó en nom de la comunitat benedictina assumint amb dignitat institucional tots els papers més desagradables de l’auca. Com que les úniques pomes podrides del cistell monàstic o bé són mortes o ja tenen un peu a l’altre barri, sembla que per caritat cristiana el més aconsellable és tirar-hi terra a sobre, després de picar-se el pit tantes vegades com convingui. ¿Que potser es pensa que mort el gos morta la ràbia? Tenint en compte que sobre el prefecte Andreu es va escriure un llibre elogiós de la seva trajectòria monacal, que va escampar “Publicacions de l’Abadia de Montserrat”, ¿hauria transcendit mai la veritat de tot plegat si no hagués estat per la tossuderia d’una de les víctimes? A la qual, per cert, li va costar també molt de patiment sortir del confort del seu armari particular.

No es poden fer judicis de valor sobre qüestions tan delicades com la pederàstia i, per tant, me n’estaré d’especular sobre com haguessin acabat les coses si la víctima, que inicialment fou bescantada i escarnida sense misericòrdia des de la pròpia comunitat i de la seva claca, si l’ex-escolanet de la mare de Déu que va gosar destapar la caixa dels trons contra un “símbol” del país, s’hagués arronsat com d’altres que s’han mantingut per vergonya en la comoditat de l’anonimat que se li ha concedit, per caritat cristiana, a un dels depredadors confessos. Quan es posa en entredit la imatge i el renom d’un símbol – recordem quines varen ser en determinats cercles nacionalistes les primeres reaccions airades després de divulgar-se la confessió del president Pujol –, massa intel·lectuals incompleixen amb el deure de despullar les notícies en general de totes les mentides que a través de la premsa groga i sobretot de la televisió pública inunden, enterboleixen i ofeguen l’opinió ciutadana amb versions interessades. En la vida de tothom, també de les institucions, passen coses molt tristes i lamentables. La vida es compon d’esdeveniments tristos i altres de més o menys feliços, amb els quals s'hi pot viure d’esquena o de perfil, però no es poden pas oblidar.

Amb això no vull dir que hom s’hagi d’estar tota la vida fustigant-se, però sí que no és pot actuar com si no hagués passat res. Encara que els protagonistes botxins criïn malves o n’estiguin a punt. I que consti, en descàrrec de Montserrat, que tots els afers sobre pederàstia que en els darrers anys se li han destapat a l’església catòlica, sempre s’ha arribat gairebé a misses dites. Per no anar més lluny, tenim per mostra com s’han pelat des del Vaticà els escandols de l’ex-rector de Vilobí o d'alts càrrecs de la jerarquia, inclosos bisbes, per acció o per omissió. La comissió investigadora montserratina que ha redactat l’informe ara fet públic, ha reconegut la certesa d’uns quants fets que eren més que versemblants després de la denuncia de les víctimes que es van atrevir a córrer el vel d’uns secrets rancis, però no ha donat explicacions de com aquelles conductes delictives, i aberrants tractant-se de religiosos, es varen desenvolupar entre les quatre parets del monestir, sense que cap dels membres d’una comunitat tan extensa s’olorés el què passava a la cel·la del costat. A la meva manera de veure, s’ha tancat l’expedient confiant que mort el gos la ràbia ja no s’escamparà més. Però perquè ni els propis redactors de l’informe en poden estar segurs d’aquesta conclusió, s’establiran controls i es crearà el càrrec de “delegat de menors”, per mirar més prim d’ara endavant. Suposo que servirà per tapar l’embolic i tranquil·litzar algunes consciències, però a molta gent, creient o no, no li servirà per treure’s el mal gust de la boca.