CADA DIA ÉS FI DEL MÓN PER UNS QUANTS

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 25 setembre de 2019)

Ja he perdut el compte de les vegades que durant els tres darrers segles el món tenia de fer figa; la darrera va ser, si no ho recordo malament, el febrer d’ara fa dos anys, que segons la mitologia vikinga ens en teníem d’anar tots a can pistraus fent un pet com un gla. Però, afortunadament encara remenem la cua. I tots els mals auguris dels profetes o dels il•luminats de torn en cada època, s’han anat desfent com un bolado; però, malgrat aquests repetits fiascos, sempre queda algú que no escarmenta i intenta fer bullir la seva olla particular agitant els esquellots d’una fi del món imminent, i gent prou crèdula i masoquista s’empassa els mals pronòstics sense posar-los ni en quarantena, perquè inexplicablement sembla que a molts els motiva més el morbo d’un món abocat a l’apocalipsi que no pas la serenitat d’un planeta sostenible i segur. Qui sap si aquest morbo era el mateix amb que l’Herman Melville provocava els lectors de Moby-Dick: “Alguna vegada has sentit l’emoció d’enfilar-te a la proa d’una balena blanca?”

Per aquesta raó, penso que hom fa cas de segons quines brames que no s’aguanten ni amb pinces, si t’ho mires bé, simplement perquè l’intriga pel desconegut atrau fatalment aquella parcel·la de morbositat que hom porta al cos des del naixement, però que la majoria reprimeix per qüestions culturals, religioses o simplement estètiques. En tot cas, pels que prefereixen viure angoixats per la gran patacada, la propera data prevista perquè el món s’acabi serà l’any 2060 si es compleix el pronòstic de l’Isaac Newton, basat en les profecies bíbliques del llibre de Daniel. Malauradament, però, per a la majoria dels mortals que llegiu aquesta reflexió d’avui, efectiva-ment el món s’haurà acabat amb tota certesa, ja que molts no hi serem a temps de comprovar-ho.

Per tant, a la meva manera de veure, no cal amoïnar-se tant per la fi del món a l’engròs i prestar més atenció a les petites dosis d’apocalipsis servides a la menuda, que cada dia comunitats senceres pateixen a causa de guerres, catàstrofes naturals, epidèmies, sequera o fam. Són finals de món individuals, que moltes vegades passarien desapercebudes si no fos perquè les notícies ara no tenen fronteres gràcies a gent que arrisca desinteressadament la pell per escampar-les, com fan les ONG, o a canvi de diners, com els freelance de la informació; però en ambdós casos els que les esbomben perquè sapiguem en quin món vivim, s’hi fan més savis que rics. No obstant això, la magnitud de totes aquestes petites tragèdies quotidianes no impressionen els diferents establishments mundials, perquè per molt que el món s’esmicoli a trossos, mentre no s’ensorri del tot ni s’immuten. Qui sap si perquè a l’hora de decidir com i quan s’enfoquen totes aquestes tragèdies humanitàries i mediambientals que acabaran amb el planeta si no s’hi posa fre a la disbauxa, qui marca les prioritats són els interessos geopolítics, no pas preservar la civilització ni els sentiments de les persones. Els que formen part dels establishments de tots els països "avançats" només s’interessen perquè no falti a taula pa per avui i no els preocupa gens ni mica que demà els seus fills passin gana.

En el fons, la tragèdia comença quan la societat en general només mou una mica el cul de la cadira, per exemple, esgarrifada davant la crònica d’una salvatjada terrorista o esquitxada per sang i el fetge d'una guerra en ple apogeu; però, assisteix impassible al monòton degoteig de morts per inanició en països del tercer món o davant el incomptable número de persones que perden la vida fugint de casa seva cap a un món millor, el qual la majoria dels migrats mai arribaran a tastar. Només quan sorgeix algun personatge que es converteix en mediàtic perquè acapara en un moment donat l’atenció dels consumidors de relats de calamitats des de casa estant, ens assabentem de finals del món diàries per a molta gent atrapada en guetos de rebuig humà en culs de sac a Calcuta, al Brasil o a Barcelona mateix, entre d’altres llocs; en pobles infectats per malalties de les que els laboratoris farmacèutics en passen olímpicament mentre no amenacin la tranquil·la migdiada sanitària occidental; en el món del tràfic indecent de persones per abastir prostíbuls o per dedicar-se a servir de camells a les màfies que controlen la droga; en definitiva, a la infinitat d'intents fallits per sobreviure en un primer món idealitzat pels que inciten sense escrúpols els desesperats a resignar-se, quasi sempre abans d’hora, a que la fi del seu món ja hagi arribat.