EN VIGILIES DE LA DIADA, CAL RECONEIXER QUE L’ANC ES MEREIX UNA BARRETADA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (diumenge 8 setembre de 2019)

Entre les males costums dels catalans, tenim la de no donar importància a allò que fem bé i de relliscar-nos en certa manera els reconeixements públics, en uns casos com si ja es donés per descomptat que no podem ni sabem treballar d’altra manera i en altres perquè tenim l’autoestima en hores baixes. En canvi, podem vantar-nos de disposar d’infinitat de professionals de tota mena – personal sanitari en general, docents a dojo, bastants funcionaris eficients i molts empresaris per convicció i amb principis morals, sense oblidar la immensa gent d’ofici que val un imperi -, que freguen quotidianament amb escreix els nivells d’excel•lència en tasques de voluntarietat, sense preocupar-se de si els ho tindran en compte o els penjaran cap medalla. Doncs bé, entre aquesta gent anònima però imprescindible que ha fet i està fent la feina de cada dia ben feta, jo crec que s’hi han d’incloure els voluntaris que col•laboren desinteressadament amb l’ANC, en l’objectiu polític de mantenir amb tossuderia i, sobretot, aportant iniciatives creatives sorprenents, encès el caliu d’una il·lusió històrica: la reivindicació de que li sigui reconeguda al poble català la sobirania nacional.

Francament, és per treure’s el barret la manera com s’han pensat, dissenyat i executat fins al darrer detall logístic les mobilitzacions emblemàtiques organitzades amb motiu de les darreres Diades, i la que es prepara enguany no sembla que es quedi enrere en quant a espectacularitat, malgrat la desunió lamentable de la classe política que no vol renunciar a portar cadascuna de les patums el seu propi barret. No era fàcil de coordinar amb precisió quasi matemàtica un puzle tan complicat com la cadena humana o la bé baixa, per exemple, sense pràcticament cap fallo ni cap incident per lamentar. Però és que, a més a més, l'organització administrativa i la resolució informàtica de tota la maquinària de màrqueting i promoció, és digna de les empreses privades més eficients; qui sap si perquè molts dels que ho gestionen i maneguen durant les seves hores lliures són professionals qualificats. Davant la matusseria i la improvisació com responen mantes vegades els organismes dependents del govern central els moviments calculats a la mil•lèsima pels catalans, a la meva manera de veure qui ha marcat el pas i portat la iniciativa en aquest llarg conflicte institucional ha estat la societat civil catalana constituïda el seu dia en Assemblea per empènyer amb fermesa convençuda, al marge i segons com per damunt dels partits polítics mandrosos o tebis, el dret a decidir. I sempre he tingut clar que en qualsevol conflicte de relacions humanes, qui porta la iniciativa té molt de guanyat.

Per tant, a la meva manera de veure, considerant com l’ANC ha estudiat democràticament fent-hi participar les bases i contrastat cadascun dels passos a donar, és evident que el guió i la planificació de les mobilitzacions populars cíviques, no s’han dissenyat en un cap de setmana entre cervesa i cervesa, sinó que molta gent des de fa temps, alguns en memòria dels pares i d’altres pensant en el futur dels fills, s’hi ha trencat les banyes, completament sobris, per convicció i no pas per ensibornament. En funció d’aquesta realitat, m’atreveixo a pensar que des de Madrid no es pot competir ni aturar o emmordassar per tota una eternitat una empenta tan decidida d’una societat civil emprenyada. I això per tres raons fonamentals: sempre el govern central va un pas enrere de les iniciatives impulsades des de Catalunya, i quan dona senyals de vida només sap bordar i reprimir; l’article del NO per imperatiu constitucional que vol vendre la diplomàcia espanyola a Europa i al món, no la compra ningú perquè a part de no tenir pedigrí ni finesa democràtica, fa una pudor de resclosit i, sobretot, perquè com deien els eslògans que feien forrolla els anys noranta: “la feina ben feta, no té destorb”. L’únic perill que pot fer fracassar aquesta bona feina, són les picabaralles de pati d’escola que els polítics estan donant, no per defensar una ideologia sinó per disputar-se el poder o el lideratge com un miserable plat de llenties.