Follow by Email

dilluns, 9 de setembre de 2019

QUÈ SE N’HA FET D’AQUELL CUNYAT DEL REI, DE NOM IÑAKI?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 9 setembre de 2019)

Si avui us proposo aquesta reflexió és perquè ja n’estic tip que cada vegada que ens reunim els de la colla, la Rita ens doni la tabarra amb una cantarella, que ja em sona a suada: “que si l’Urdangarin vés a saber on és, però que a la presó no hi para”; “que si no t’ho creguessis pas que s’estigui allà dintre”; “que ja pots contar que pren el sol de panxa enlaire a la platja...” Per molt que la meva amiga tingui fama d’endevinadora i maga i que més d’una vegada l’ha clavat insinuant maldats, jo no em puc creure que ningú s’atrevís a fer jocs de mans amb la situació del cunyat del rei, per tant n’estic segur que s’està on el varen posar els jutges, fent vida contemplativa, mitja o el que vulgui per entretenir-se, però a la garjola. Ara bé, de tant sentir-la murmurant la mateixa lletania, vés quina bestiesa!, se’m varen encomanar els seus dubtes i el cap em va començar a barrinar més del compte, sobretot aquells dies de l’estiu passat que l’estuba no em deixava dormir dues hores seguides.

I és que quan hi pensava, em preguntava: ¿què n’hem sabut de l’Iñaki des que va traspassar fa quasi un any la porta de Brieva, per estrenar un mòdul d’homes en una presó de dones? Res de res. En un país on els paparazzi no paren de treure drapets al sol a tot déu una mica famós, robant intimitats a vegades acompanyant-les de fotos compromeses, sense cap mena de pudor, ¿com es menja que no existeixi, ni per remei, una sola referència gràfica de visites a l’il·lustre  presoner per part de la seva santa esposa, la germana petita del rei? Ja em suposo que en cas que rebés visites, es procuraria que passessin desapercebudes dels papanates professionals, però no acabo d’entendre que davant la porta de Brieva no facin guàrdia permanent els caçadors de noticies indiscretes. I aleshores és quan em desvetllava de l’endormiscament el fantasma de la Rita, enredant la troca amb les seves insinuacions: “només s’explica per dos motius, o bé l’ocell ja no està engabiat, que és el que no em canso de repetir jo, o bé algú que mana molt ha esbandit tots els xafarders”.

A mi, francament, m’importa ben poc com se la decanti el cunyat del rei, però quan més hi penso no puc evitar d’estranyar-me que cap dels voltors que visiten les abundants tertúlies carronyeres que entretenen la parròquia groga, especuli sobre una qüestió que seria prou sucosa si algú es dediques a treure-li punxa. Aquest silenci, doncs, és precisament el que em desvetllà els dubtes, contaminat el senderi per les continues manxiules de la Rita, la darrera de les quals és per emmarcar i tot: “hi ha silencis que són massa cridaners”. A la meva manera de veure, el periodisme groc que gradualment ha colonitzat el periodisme seriós, ens ha malacostumat a que quasi per obligació hagi de sorprendre’ns cada mati amb notícies estrafolàries o escandaloses, sobre gent que moltes vegades només coneixem d’oïdes, però a les quals envegem, odiem o simpatitzem segons com ens hagin caigut. Quan treus el nas en alguna d’aquestes tertúlies esvalotades i hiperventilades t’adones de fins a quin punt l’obsessió per aconseguir la interacció de l’audiència, està fent tant de mal als mitjans de comunicació. I és que quan el periodista o el simple paparazzi es veu forçat a generar clics i comentaris grollers o temeraris, per mantenir la clientela, la qualitat de la informació en general se’n ressent inevitablement. Per aquesta raó, la passivitat de tota aquesta trepa a l’entorn de l’Iñaki de Brieva, quan era tan activa i collonera amb l’Iñaki de Suïssa, pot semblar sospitosa segons com es miri. En tot cas, almenys la Rita no ho veu clar i  no seré jo qui digui que val més que posi la llengua a dieta.           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada