PARLEM DE DESOBEDIÈNCIA, CONFRONTACIÓ I DIÀLEG?

PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dimecres 4 setembre de 2019)

No em sorprèn del tot que a les darreres hores personatges destacats a l’escenari polític s’hagin despenjat aigualint el vi que uns altres personatges, de la seva pròpia corda i alguns de la mateixa confraria, havien abocat generosament al porró posat a disposició de tothom que vulgui fer un traguet, per entretenir el temps d’espera i mantenir la moral alta. Les invitacions a passar-se per l’arc del triomf sentències i ordres que no agradin, especialment si fan referència al procés, han pujat de to després del relaxament de les vacances, i han estat reproduïdes per internet pels que són més de la ceba, sobretot pels incondicionals partidaris de posar la barqueta a velocitat de creuer. Però pels comentaris que s’escolten hi ha gent que s’apunta a gust, potser sense pensar-ho massa, a la gresca de desobeir i confrontar.

A mi, francament, mai m’ha fet gràcia això de fer entrar els claus per la cabota i ho fet constar a bastament, sense avergonyir-me’n ni mossegar-me la llengua, sempre que n’he tingut oportunitat, perquè la història està farcida d’exemples d’experiments, que deixant de banda els pessics d’èpica o de sentimentalisme amb que cadascú vulgui amanir-los, han acabat per la ciutadania com el rosari de l’aurora o pitjor. Però, curiosament, els casos emblemàtics de desobediència civil que han reeixit arreu del món, sempre estigueren liderats no per gent de la flamarada sinó per individus amb una forta empenta i carisma personal, quina primera preocupació fou que mai els seus seguidors confonguessin la gimnàstica amb la magnèsia, i que una cosa era la resistència tossuda i una altra de ben diferent la desobediència radical, la qual en tot cas hauria de supeditar-se a la primera només en casos extrems i ben justificats, com l’única forma possible que quedi per plantar cara. Ja sé que per definició ni la resistència ni la desobediència són violentes, però també és cert que no sempre cal que es reparteixin hòsties perquè hi hagi violència.    

A la meva manera de veure, doncs, amb les ambigüitats i contradiccions de la classe dirigent – que si fossin calculades, encara m'emprenyaria més –, no s’hi pot jugar en qüestions delicades, perquè hi ha gent que sempre estarà disposada a tirar pel dret pel què sigui, sense pensar-s’ho gaire. Però un líder autèntic ha de saber que quan el carro s’empeny pel pedregar abans d’hora, aturar-lo després, abans no s’estavelli esdevé molt difícil. Recordo que quan a l’inici de la transició en el pacte de la Montcloa es van comprometre Carrillo, Camacho i Redondo a fer la farina blana i amb les seves proclames no posar pals a la roda, en les primeres manifestacions obreres es demanaven els caps d’aquests líders perquè just la vigília de l’històric acord polític, encara incitaven les seves bases, amb paraules abrandades i arengues incendiaries, cap a la ruptura democràtica. Amb aquesta reflexió només vull donar a entendre que, sobretot quan hi ha tant de nerviosisme i tensió en l’ambient, cal anar amb peus de plom amb les alegries verbals, perquè els aplaudiments d’avui és poden tornar cops de pedra demà. Pensem-hi una mica: la resistència assenyada es cuina en un bon xup-xup a base de paciència, prudència i astúcia; en canvi la desobediència es un plat ràpid que massa sovint es cuina a base de rampells i corre-cuites. I la pressa sempre ha estat una pèssima consellera en qüestions polítiques. En qualsevol cas, si penseu que pixo fora de test, perdoneu les molèsties i no m’ho tingueu en compte perquè ja vaig de retirada. Però no aneu dient que repapiejo, perquè som més de quatre els que pensem igual.