Follow by Email

dilluns, 2 de setembre de 2019

AMB L’ESQUENA DRETA


PROPOSTA DE REFLEXIÓ PER AVUI (dilluns 3 setembre de 2019)

L’altre dia vaig escoltar una expressió, que feia temps no sentia. Érem a una cafeteria, i un de la colla que té la mania de començar a llegir el diari per la pàgina dels morts, ens va sorprendre amb un comentari estirabotat: “aquest pao si que n’ha sabut de viure bé, sempre amb l’esquena ben dreta”. Quan era petit, li havia sentit dir a l’àvia aquesta mateixa expressió amb un deix de respecte; en canvi, el pare, en referir-se als que anaven amb l’esquena dreta més aviat em feia la sensació que ho deia amb un to indefinit entre el fàstic, la nosa o l'enveja. D’entrada, jo no tenia ni idea de què anava això d’anar amb l’esquena dreta, i fins i tot ho vaig arribar a relacionar amb aquell altre misteri que per a mi representava l’home que tenia “tants de nassos com dies l’any”. Però, a còpia de senti’ls-ho repetir i de lligar caps, vaig comprendre que el pare, concretament, es referia amb aquella expressió a la gent que no suava la cansalada per guanyar-se la vida, com li tocava fer a ell pujant i baixant bastides.

Al pare, decididament, no li agradaven els que anaven pel món amb l’esquena dreta, i sempre va mirar-se’ls de cua d'ull, perquè li semblava que vivien, sense donar ni cop, molt més bé que no pas els que com ell pencaven de sol a sol. Quan em vaig fer gran em vaig trobar arrenglerat amb els de l’esquena dreta, tal com els tenien classificats els pencaires com el pare i l’avi, que passaven angúnies per arribar a fi de mes, tot i no decantar-se-la gens ni mica. Aleshores, perquè em tocava de prop, vaig comprendre que hi deuen haver moltes frases fetes que s’haurien d’examinar amb lupa ja que la majoria deuen estar arnades, i és injust tirar-ne cada dos per tres un tros a l'olla d’aquestes relíquies col·loquials, només per fer-la bullir una mica. Avui en dia repapiejaria qui no considerés honrats i dignes com a “treballadors” els que no doblen l'espinada al rengle i, en canvi, tingués per res a tots els de coll blanc que penquen amb l’esquena dreta, al·legant que són uns paràsits que viuen a la salut dels que treballen de veritat. Ja n’hi ha que encaixen en aquesta descripció pejorativa, però no són la majoria. Un mestre, un metge, un arquitecte o un venedor d’assegurances, per exemple, a vegades van més estregats que un obrer manual.

Potser, doncs, l’expressió “anar amb l’esquena dreta” l’hauríem d’emprar limitant-la només als autèntics paràsits de la societat: els que viuen d’especular, de vegetar traient el suc a rendes eixorques o, sobretot, els que han aprés a viure com reis aprofitant-se de les flaqueses humanes dels dèbils i desemparats, de la solidaritat desinteressada de voluntaris que ho donarien tot pels altres i, a vegades, també de la mala consciència de gent que fa almoina perquè creu que es farà perdonar els pecats i quan estiri la pota anirà de pet al cel dels àngels o de les oques. I també als  polítics paràsits que no hagin mogut un dit per denunciar vergonyes humanitàries com les que es consumen diàriament als camps de retenció de refugiats i emigrants a les illes de Nauru (Austràlia), Lesbos (Grècia) i a centenars de llocs semblants escampats pels cinc continents.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada