Follow by Email

dimarts, 31 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dimarts 31 de juliol 2018)


LLUFES I BALDUFES (PRIMER PREMI “GERMANS ESPAR I TRESSENS” HOMILIES D’ORGANYÀ 2008 – Publicat en un recull per editorial SALÒRIA)

El varen donar per mort tot just encetada la darrera meitat del segle passat, sense que ningú no l’hagi trobat a faltar gaire des d’aleshores. De fet, ell només era en Jaumet, l’emprenyador pegot, un tipus vagabund, sorrut i característic, que es dedicava a fer llargues caminades a peu fins a Sort, travessant el port del Cantó. Va sobreviure una colla d’anys gràcies a la caritat que li feien alguns botiguers de la Seu per treure-se’l del davant. I, també, a que unes quantes famílies de bons sentiments servaven la sana costum de reservar damunt la taula del rebedor xavalla per als pobres que truquessin a la porta. Mai hagué de parar la mà per les cantonades, sinó que més aviat procurava passar desapercebut. En part, perquè malgrat el seu capteniment discret, la canalla s’entretenia fent-lo sortir de polleguera, a còpia d’escarnir-lo o d’escridassar-lo descaradament per tota la vila, en veure’l. Això sí que li sabia greu i li feia tan de mal pair que potser per aquesta raó, després de complimentar els que li feien caritat, preferia perdre’s camí de Sort, on sembla que havia viscut de jove, escapant-se del brogit de la Seu per camins solitaris, només amb la companyia d’un sarró tronat on hi duia tot el que posseïa i d’un gos manyac i rodamón, que l’havia seduït com un bandarra només remenant la cua com una baldufa. Fins que un dia ni de l’home ni del gos no se’n va saber res més: era com si s’haguessin fos. Per això, a la llarga el donaren per mort. És cert que era un personatge característic, però no estava pas tan tocat del bolet com aquells que no el coneixien de res, li havien penjat la llufa.

Francament, de gent com en Jaumet n’he sentit a parlar d’uns quants més, que tanmateix van parar per la Seu d’Urgell, dels quals us en faré cinc cèntims, si m’acompanyeu reculant una micona en el temps. Per exemple, n’hi havia un que li deien el Drapaire, però no fora just que se’l recordés només per aquest penjoll. Tot i que es fa difícil d’explicar en quatre ratlles, aquell pixavagant petit i rabassut, escotorit com un gínjol, podia transformar en un instant la seva cara agombolant-la a diverses fesomies. Però només fou realment feliç la temporada que al Cinema Principal i únic de la vila, pogué fatxendejar de les seves capacitats histriòniques, en encarregar-li l’amo del local els efectes especials durant la projecció de les pel•lícules mudes. Aquell home, asseguraven els que van ser-ne testimonis del seu talent, habilitats i inventiva, interpretava el repertori de recursos d’un especialista amb una perfecció, versemblança i gràcia vertaderament originals, fins i tot alguna vegada fregant l’extravagància, com quan, sense anar més lluny, simulava les ones d’una mar embravida amb sorra que batzegava dintre d’una mena d’olla borda, tot removent els braços com un cambrer guillat preparant un còctel darrera la barra. Deien que era un mestre simulant l’esclafit del tro, el brum del vent, el clapoteig de l’aigua, el grinyol d’una porta, el garranyic, el ronc, el ruflet, el remugueig de les bèsties, el trepig de les persones... Llàstima que amb l’invent del sonor se li estronqués el seu món de fantasia, i des d’aleshores malvisqué comprant i revenent draps, papers i pells de conill que recollia per cases i masies, però es veu que pel negoci no era gaire espavilat, i sovint li aixecaven la camisa.

No puc oblidar-me, tampoc, d’en Cheru, un pòtol amb degotalls al terrat, a qui gairebé sempre se’l podia trobar a la porta de Santa Maria, puntual com un clau a l’hora de les misses i oficis; però quan es feia fosc se n’anava rabent cap al cementiri a passar la nit, amagat dintre de qualsevol nínxol buit. Justament un matí, que ben repicades les dotze del migdia encara dormia la mona al seu catau, uns enterramorts que feinejaven quatre nínxols més avall van desvetllar-lo. Quan tragué la closca pel forat, en veure-la aparèixer aquells dos pobres homes encara deuen córrer ara; mentre que el benaventurat d’en Cheru continuà clapant com si res. Diuen que quan se li feia caritat entonava una mena de cantarella que ningú sabia d’on havia sortit, amb veu de xerrac rovellat i posant cara de prunes agres: “els cucs del cementiri van rossegant, mentre l’ànima del mort s’ho va mirant”. Francament, ningú no li va trobar mai solta ni volta a aquella salmodia; de ben segur, ni ell mateix.

¿I quina pagesa de la plaça de la Seu no ha sentit parlar d’en “Tonet Poc”, un trinxeraire disposat a descarregar tots els carros que pujaven de les hortes cap al mercat, plens de coves i cistells de verdura i fruita per vendre? El més curiós del cas, però, és que els quatre quartos que en treia de jornal se’ls polia de seguida comprant botifarres de perol, que engalipava sovint a la mateixa porta de la cansaladeria, sense ni una engruna de pa per acompanyament. Semblava com si tot el que li demanés i esperés de la vida, fos menjar botifarres a cremadent. En canvi n’hi va haver un altre, li deien Pepet Déu, que tan sols maldava per fer d’escolà als enterraments, desfilant amb la creu davant del taüt com un estaquirot, amb un posat d’èxtasi postís i contrafet: era la seva dèria i l’únic que li agradava de fer. I ningú gosava fotre-se’n, perquè corria la brama que el pobre Pepet tenia “poders”. També deien que rossegava vidre però jo, la veritat, no n’he trobat pas ni un de testimoni que l’hagués enxampat mai cometent aquesta barbaritat.

I no s’acaba aquí el reguitzell de personatges estrambòtics, quan jo era encara un vailet un dia que el pare va deixar-me acompanyar-lo al cafè de la plaça del Carme on vam topar-nos amb un sòmines que li deien “el Cap Gros”, perquè tenia la mania d’arribar a ser un tenor de renom mentrestant exercitava la seva veu esquerdada a la taverna i als dos cafès de la vila, desafinant con un consagrat. No obstant això, amb tota la barra del món encabats els recitals passava la gorra per pagar-se, deia, lliçons de solfa. Li vaig perdre la pista, però pel que he sentit a dir, mai va passar d’ésser un trist pixa-reixes.

Ara, a qui sí fou un fora de sèrie era el Geperut, un bohemi que havia baixat a la Seu des de les Escaldes o de sant Julià de Lòria, no ho sé pas del cert, i que, com aquell qui diu, ocupava i exercia amb autoritat la plaça de pidolaire oficial de la vila des de que va desaparèixer en Jaumet, emparant-se en una parròquia potser escassa però fidel, de la què se’n podia refiar, per estalviar-se d’anar pidolant porta per porta com feien els mendicants passavolants. A qui li donava conversa, li explicava la seva vida i miracles, sobretot la particular filosofia en què creia a ulls clucs i que explicava com en un llibre sense fulls, la qual si m’ho permeteu us resumiré en poques paraules. L’amor era per a ell un caprici passatger; la passió, un sentiment apte només per calmar certes urgències o, com ell deia amb posat de murri: “un simple tònic pels nervis”, una espina, en definitiva, que calia extirpar des del moment de sentir-ne la primera punxada. “Per si de cas, amb l’ajuda d’un ferro roent” – afegia. Les dones joves les veia com una despesa molt cara de mantenir i les velles com un destorb i un balafiu. Els divertiments, eren per a ell una excusa per fer el vago. Menjar, un càstig diví i una dependència abusiva de la panxa. Si te l’escoltaves sense interrompre’l, acabava volent-ho fer veure tot d’aquell color d’esquena d’arengada, que per a ell tenien totes les coses: “el vestit és un luxe sobrer; el luxe, la perdició humana; les llaminadures, un verí per a l’estómac; el tabac, un risc per a la salut i la butxaca; els licors, una trampa per cobrar el vi més car; les medecines, un invent dels metges perquè se t’enduguin més aviat al clot pagant, a sobre, la factura de la recepta; les cambres de bany, una moda indecent; els balls, una timba de dones i un ganxo per fer-te empassar muller i sogra d’una tacada, a la primera de canvi; la política, el modus vivendi de quatre pocavergonyes i aprofitats; la religió, una martingala i el món, en general, una colossal casa de barrets...”

Molta gent de la comarca d'Urgell, malgrat tot, se l'apreciava a aquell buscagatoses malparlat, brètol i burleta, perquè a la seva vora cada dia se n’aprenia una de nova. Es vantava d’haver-se atipat sempre sense haver-se gastat mai ni un ral, des que era jove. Si volia carn, caçava pardals, guatlles, llebres, gats, rates o conills. Si li venia de gust el peix, sortia a pescar barbs, bagres, anguiles, carpes o llisses. Si convidava algú que no fos ni de carn ni de peix, li servia sense cap problema ni vergonya un plat de cargols o d’anques de granota. En qüestió de verdura, es proveïa de bolets i d’espàrrecs de marge a dojo, ja que era l’única dieta de caire vegetarià que suportava. I en quan a la fruita, sempre portava al sarró, segons l'època, aranyons, mores, figues o pometes de pastor. El pobre Geperut, malgrat el seu tarannà de semblar riure’s a tothora del mort i de qui el vetlla, va anar-se’n al canyet mort de fred un dia orc i ennuvolat de gener, a prop de l’església de la mare de Déu de les Peces d’Alas, quan en caure-li la setantena damunt les espatlles va adonar-se que començava a fer-se vell i que, no et refot!, no ho suportaria. Els homes potser sí que estem tocats per la lluna, però igual que en Jaumet, el Geperut també era dels que creien que mentre tinguis corda no n'has de fer cas de les llufes penjades a l’esquena, ja que les que fan mal de veritat són les encastades al front, com si fossin banyes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada