QUAN EL PLANTER DE CONDEMNATS A CONTAINERING DESBORDI, QUIN ÉS EL PLA B?.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 30 de juliol de 2018)

El “containering” no es tracta de cap esport de risc, com el puenting, l’escalada, el barranquisme o el rafting, sinó d’una especialitat amb molt més de risc que les esportives, entre d’altres raons perquè els que el practiquen ho fan per força i, per tant, la referencia a l’esport comprenc que s’ho podrien prendre com un escarni. Els esports de risc abans esmentats no són aptes pels que estan més pelats que les rates, ja que per practicar-los no es pot anar amb una mà al davant i l’altra al darrera, sinó que requereixen recursos que valen un ou, entre material de seguretat o desplaçaments, sense entrar en més detalls. En canvi, practicar el containering és de franc i a vegades s’hi surt guanyant alguna cosa per anar allargant la misèria i és de proximitat, encara que no sigui gaire ecològic; però no obstant s’hi pugui apuntar tothom, en realitat només s’hi inscriuen els més pelacanyes dels nouvinguts i dels poca-roba del país. Consisteix en escorcollar containers d’escombraries, utilitzant tota classe d’eines casolanes, cabrioles o pilleries quan més imaginatives millor, per aconseguir com a premi les restes en bon estat de menjar llençat per gent massa tipa o andròmines avorrides per gent que té de tot i es pot permetre prescindir d’allò que té massa vist, les quals a qui li falta de tot troba útils i aprofitables. Normalment, els que competeixen en aquesta marató dels miserables no ho fan per plaer, ni per fer exercici, ni per eliminar grasses, ni per regular l’adrenalina, i encara menys per “realitzar-se” o per qualsevol altra xorrada cretina, sinó que s’hi veuen abocats per pura necessitat, per sobreviure remenant entre la porqueria per rifar-se les deixies del primer món. Puc verificar com augmenta el cens dels condemnats a buscar-se la vida entre escombraries observant les visites al container de sota mateix de casa: ahir varen provar-hi sort una dotzena de persones, de totes les edats, tres d'elles eren dones una de les quals enlloc de ganxos per remenar les bosses feia servir una criatura que sostenia per les cames, de cap per vall, perquè pogués furgar millor les bosses no violades encara pels caçadors de botins. I el més depriment de tot plegat és que el que passa darrera dels que han abandonat la recerca, encara hi troba quelcom de profit.

Davant l’espectacle de centenars de persones fugitives de la misèria i la mort en els seus països d’origen, que aclaparen la tranquil•litat de les nostres fronteres i de les nostres platges, i que les autoritats responsables de fer alguna cosa per resoldre amb serenitat i pragmatisme aquest problema, no se’ls acut res més que escampar una mica per tot arreu, però sobretot per la Catalunya campiona en solidaritat, l’eixam de migrants africans sense ofici, benefici, família ni papers, que acabaran buscant-se la vida regirant containers, jo em pregunto si a part de respostes per tapar forats en un moment donat, tenen també en reserva plans B pragmàtics. De tota la vida, cada poble tenia més o menys un parell de dotzenes de mendicants que paraven la mà per les cantonades cèntriques, a les portes de les esglésies o, els més afortunats, aprofitant-se de la caritat de benefactors “aconductats”. Però la pobresa que envaeix els ghettos urbans on s’amunteguen els “sense res”, no s’estronca amb cataplasmes solidaris sinó només amb programes que toquin de peus a terra, posant a disposició dels migrants - l’eufemisme “nouvinguts” és una rucada friqui per emmascarar la realitat -, habitatge digna i feina estable. Els pelacanyes només deixen de ser-ho quan es poden guanyar la vida prou bé per cobrir les necessitats elementals d’una persona i no dependre de la caritat, per molt ben intencionada que sigui; ja que a ningú se l’ha d’obligar, encara que només sigui moralment, a “estar agraït per deixar-lo viure”.

Per tant, a la meva manera de veure, veig que pinten bastos per absorbir “en condicions de garantir la seva autonomia econòmica” als milers de refugiats que truquen a la nostra porta. ¿En què es basen no només el govern, sinó també moltes onegés híper-ventilades, per apostar per l’acolliment sense restriccions de forasters quan, si no es mira cap a un altre costat, de feina no n’hi ha prou ni pels d’aquí i les ofertes de llars socials són una vergonya? De remei per aturar la immigració esbojarrada, histèrica, embasardida i víctima de les màfies només n’hi ha un: que el primer món, enlloc de contribuir per activa o per passiva a bombardejar, explotar la riquesa natural, prostituir i fomentar l’odi ètnic i religiós, protegir els dictadors i els senyors de la guerra, es dediqui a reconstruir, a fer infraestructures com Déu mana, a incentivar la inversió en llocs de treball, investigació, cultura i drets humans. El remei no passa perquè el primer món aculli amb els braços oberts els que han de fugir del tercer món, sinó perquè cap habitant del tercer món es vegi obligat a fugir de casa seva per poder viure. El remei definitiu passa per eliminar els conceptes tan fastigosos de “primer” i “tercer món”. De món només n’hi ha un i tots hi hauríem de poder cabre gràcies, precisament, a la globalització. Si uns taxistes poden paralitzar una societat, ¿no ens veiem amb cor els ciutadans del primer món per obligar els seus dirigents a no seguir estrangulant les persones del tercer món? Si creiem que això és impossible, els que creguin en Déu que comencin a resar, perquè fins i tot els practicants de containering no trobaran containers on buscar-se les engrunes de cada dia i, llavors, qui sap què passarà.