SOMNIANT
PAPALLONES – (2on premi XVI “La
Veu ” Lleida 2011. Tema obligat: voluntaris)
Estimada Fina: tu que sempre et
queixes que les meves cartes no tenen suc ni bruc, em penso que avui et
sorprendré explicant-te una experiència, que li encantarà a la teva dèria pels
misteris i els jeroglífics. Al decidir-me a fer-te’n cinc cèntims d’aquest
afer, he de confessar que vaig pensar que eres l’única que t’ho podies prendre
en serio, i que no ho esbombaries per tot arreu, fotent-se’n de passo de la
meva confidència. Pensa que es tracta del que he esporgat, en una mena de diari
íntim, escrit fa una colla d’anys. És
un dietari que em va caure a les mans per casualitat, al endreçar quatre capses
de cartró que va deixar-li a ma mare - com herència inesperada i sorprenent -
una cosina llunyana que es deia Neus, amb qui a penes ens fèiem, perquè a més
de ser filla de l’ovella negra de la família, sembla que ella també arrossegava
certa mala fama. Va morir fa un parell d’anys, sense assabentar-nos-en
d’aquesta trista nova fins que no va aparèixer a la porta de casa un
transportista, que ens duia les capses.
Com que es
traginaven a ports pagats la mare va considerar que no quedaria bé tornar-les, però va passar descaradament de
la deixa, després d’una ràpida i poc golafre llambregada. A la llarga, a mi
aquelles capses estibades a les golfes em feien més aviat nosa que servei,
francament. De manera que vaig decidir, abans de llençar-les al racó, fer-hi
una ullada més detinguda, a mitges per cortesia; he de confessar que, sobretot,
per tafaneria. En remenar el seu contingut em va cridar l’atenció trobar-hi, a
part d’altres andròmines sense cap valor ni utilitat al meu parer, un sobre
gran, lacrat matusserament. No duia cap adreça escrita, i contenia dos
senzilles llibretes escolars aprofitades fins gairebé la darrera fulla per
transcriure-hi, amb una lletra rabassuda i sense esponjar, una mena de
confessió personal, molt detallada, feta per algú que no em sona de res, i que
tampoc sé quina relació mantenia amb aquella mitja parenta de la mare. He de
reconèixer que, en principi, si el sobre em va cridar l’atenció fou per aquella
mena d’escopinada de lacra que tenia enganxada al llom. És possible que sense
aquell esquer tan inusual, ni n’hagués fet cas. Ara bé, un cop violada la intimitat de les capses, he d’admetre que
vaig quedar-me de pedra en trobar-me entre els dits uns relats extraordinaris
tan estrambòtics, que vaig necessitar empassar-me’ls dues vegades per
acabar-los de pair. N’hi ha un, sobretot, que se’m va ennuegar més que cap
altre, però que al mateix temps em va entendrir per la seva ingènua inversemblança.
Te’l transcric tal qual, sense afegir-hi ni treure’n una coma, per comprovar si
a tu et desvetlla els mateixos sentiments que a mi:
“ ... Aquesta
nit m’ha tornat a visitar l’Àneu, la meva fillola; volia que l’acompanyés a
passejar per aquella mena de paradís a on s’està ara, després del seu traspàs,
ja fa cap a set mesos. Suara ja no m’espanto de la seva companyia, però la
primera vegada que se’m va aparèixer vaig tardar una bona estona a refer-me de
l’esglai. Avui, en canvi, aquestes trobades ja són com un joc, del qual em
conec de memòria tots els topants i normes, malgrat ella sigui la que sempre
porta la iniciativa, i em faci rondar per on ella vol. Malgrat tot aparenti ser
tan real que sembla que m’hi trobi, estic convençut que, a fi de comptes, tant
les trobades com les converses són visions que em venen quan m’he quedat
adormit com un soc, i ella envaeix descaradament el meu llit. M’agradi o no,
sóc incapaç de resistir-m’hi, i agafant-li la mà que m’estén, deixo que
m’ensenyi com és aquest espai immaterial, on em va assegurar el primer dia que
m’hi va portar, que és a on pasturen les ànimes dels morts en gràcia de Déu. He
sabut per ella, que les animetes prenen la forma de papallona, i que solament
es materialitzen mostrant la fesomia de quan vivien si, com és el meu cas, se’ls hi presenta de
visita, de sobte, un foraster. L’Àneu m’ha fet retrobar amb vells coneguts, la
qual cosa m’ha encantat. Aquesta darrera
vegada, l’entremaliada m’ha atansat fins a una mena de tanca, davant la qual hi
feien cua, a peu dret i com si esperessin
tanda, un reguitzell de persones de carn i ossos com jo. “Són els que acaben de morir i venen a
informar-se de si ja poden entrar al paradís, o s’han d’esperar a purgar alguna
bretolada” – em va aclarir amatent l’Àneu, al adonar-se de la meva cara
d’estranyesa. Estàvem tan a prop de la tanca que podíem seguir des de primera
fila, tot el tràfec d’anades i tornades. Els que controlaven la cua, examinaven
una a una les targetes que portava cadascun d’aquells individus penjades del
coll, i que mostraven en arribar a la tanca. L’Àneu m’ho va interpretar de nou,
perquè me’n fes càrrec: “porten escrit a
la targeta el balanç de la seva vida, amb les bones i males obres que arrosseguen
des que són candidats a la vida eterna. Si passen l’examen, es transformen en
papallones i, en cas contrari, es converteixen en cucs”.
Durant l’estona que ens hi varem estar en aquell
indret, vaig veure arrossegar-se més cucs que no pas volar papallones. Ara, la
imatge que em va quedar clavada fou la d’un home bastant malcarat, que en
arribar a la tanca va fer un mal gest, com volen dir que en passava d’aquella
comèdia, com si ja endevinés prou bé que no podia passaria la prova. Deu ser un
paio que es porta l’oli, vaig pensar. Però, per sorpresa meva, vaig veure que
es transformava en papallona. De seguida em vaig tombar cap a la meva fillola,
en busca d’una explicació al que semblava un contrasentit.
Llavors, ella em va dir que a la targeta on es resumia
la seva vida, hi posava amb lletres ben grosses: voluntari.
Segons sembla, el fet que a la terra s’hagi treballat
alguna vegada desinteressadament pels altres, compta com a mèrit suficient per
obrir les portes del paradís, de bat a bat. L’Àneu em va dir - abans que se
m’escorres de la mà i desaparegués - el següent: “qui fa de voluntari demostra que té bon cor, i aquí això esborra qualsevol
relliscada que s’hagi tingut”.
Em vaig desvetllar una mica desorientat, i no em vaig aclarir fins haver
passat per la dutxa. Aleshores, em va venir al cap el somni. Només embolicat
amb la tovallola vaig córrer a buscar la meva cartera, a fi de comprovar que
encara guardava la credencial de donant de sang. Et semblarà una ximpleria,
però et juro que al palpar aquell tros de plàstic, em va envair una gran
sensació d’alleujament. Ja em diràs què te’n sembla de tot plegat; però, per
favor no en facis safareig amb la colla, que em prendrien per llunàtic.
http://tabrilde.blogspot.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada