Follow by Email

dimecres, 1 d’agost de 2018

NO ENS COLLONEU MÉS, TAXISTES I FEIXISTES!


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 1 d’agost de 2018)

He manllevat del llibre de l’Adrià Pujol, “La carpeta és brava”, el verb “collonar” que de petit recordo haver escoltat més d’una vegada per casa i que, concretament, en Josep Pla em consta que feia servir quan estava molt emprenyat, sobretot quan algú li manava pressa. Hi dic que em consta, perquè a mi personalment em va endinyar un “no em colloni!”. Eren temps reculats, quan jo coordinava el butlletí que el “Club Ciclista Empordanès”, amb motiu de la festa de Santa Creu de Figueres, editava ple d’anuncis comercials per finançar les activitats de l’entitat. Els anys l965 i 66 vaig convertir aquell butlletí en un recull literari de retalls de l’obra literària de sengles poetes i prosistes empordanesos. (Per cert, com anècdota al marge, la censura m’obligava a editar els reclams comercials en castellà, però en canvi tolerava els textos literaris en català ). Doncs bé, la tercera vegada que trucava al senyor Pla per recordar-li que estava pendent de la col•laboració que m’havia promès, em va engegar un categòric: “no em colloni!”, que em va deixar garratibat. Però només va tractar-se d’un esbufec, ja que pocs dies després va complir i em va fer arribar el text de mans de la poetessa Maria Àngels Vayreda, que també em va lliurar el d’un altre homenot, en Carles Fages de Climent. Però jo me n’he en recordat sempre d’aquell estirabot de l’admirat escriptor, malgrat llavors em va sonar com un moc. Gràcies a l’Adrià Arnau he aprés que “collonar”, és una forma d’expressió utilitzada per pagesos i d’altres tipus característics de l’Empordà.

Amb el vostre permís, doncs, m’he permès de manllevar-lo, aquest mot, per encapçalar la reflexió d’avui sobre el bloqueig de la mobilitat ciutadana per part de taxistes emprenyats i sobre les fastigoses agressions a mansalva de colles feixistes organitzades, contra símbols i sentiments independentistes. En el cas dels taxistes, no entraré en el fons de la qüestió del conflicte perquè no tinc prou informació – com tampoc la tenen la majoria d’opinadors que pontifiquen des de les tertúlies mediàtiques com si ho sabessin tot -, per separar el blat de la palla; però sí tinc clar que el principi de tot plegat rau en la poca traça dels polítics-legisladors quan van veure’s obligats, per adaptar-se a la norma comunitària sobre la lliure competència, a liberalitzar un monopoli, el del taxi, que té com tots els sistemes econòmics d’aquesta naturalesa, molts de draps bruts per amagar. Tanmateix, cal tenir en compte que quan un monopoli diu que defensa panxa enlaire “els seus drets”, en realitat hauria de dir “els seus privilegis”. Però, en qualsevol cas, un Estat de Dret no pot tolerar plegat de mans i sense reaccionar adequadament, que cap col•lectiu emparant-se en el dret a la vaga, bloquegi la llibertat de moviments dels ciutadans i els prengui com hostatges de les seves reivindicacions gremials.

A la meva manera de veure, l’acció dels taxistes no ha estat res més que una salvatjada que no pot emparar-se ni en el dret de vaga ni en la “desobediència civil”, a la que alguns híper-ventilats comencen a referir-se per beneir i santificar la protesta. Si els ciutadans d’un Estat de Dret no acceptem sense reserves que els drets de les persones no es poden exercir i defensar tirant el barret al foc, acabarem destruint el principi més sagrat de la democràcia: que l’exercici de la llibertat per part d’uns quants no pot anar en contra de la llibertat d’altres. I els polítics que no vetllin perquè les regulacions democràtiques dels exercicis dels drets és respectin, tard o d’hora pagaran cara la seva miopia. I no voldria fastiguejar la “bona fe” de ningú, però la facilitat com s’ha tolerat el col·lapse de la mobilitat urbana a Barcelona podria donar males idees.

En quan a la revifalla de les agressions feixistes, és intolerable que de Dret tingui dues vares de mesurar els atemptats a la llibertat de les persones, perquè si no es deixen les clares les línies vermelles des de bon principi, fent els escarments proporcionats i no discriminatoris que corresponguin, les sospites de tolerància o de complicitat de l’autoritat administrativa o judicials amb aquests comportaments incívics, no només arruïnarà la convivència avui sinó que desqualificarà de cara al futur el mateix sentit democràtic d’un Estat de Dret, perquè si no s’atura a temps l’escalada d’atacs ultres, quan s’hi vulgui posar remei serà massa tard. La meva àvia deia: “a les criatures se’ls hi té de dir prou! quan convingui, perquè elles proven si se’ls deixa passar i si no es talla de bon principi ja no hi sereu a temps de fer-les pujar dretes”. Sense posar altres exemples de doble sensibilitat justiciera, mentre els autors de les agressions a la delegació de la Generalitat a Madrid, jutjats i sentenciats, no estiguin a la presó, si en Hamlet ressuscités potser també s’hauria de tapar el nas, com a Dinamarca, per resguardar-se de la pudor. No ens colloneu més, si us plau!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada