DES D’ARCETRI, AMB ESPERANÇA
(Premi Isidre Polit 2013 –Agrupació Astrónomica Alella)
Pròleg)
- Galileu fou un astrònom i matemàtic de la Toscana que per defensar que el Sol era el centre
de l’Univers, com assegurava en
Copérnic, fou obligat per l’Inquisició a abjurar i retirar-se al poble florentí
d’Arcetri, on morí el 1642. Abans, va escriure una mena de carta al vent, qui
sap si a un deixeble desconegut, que podria ésser aquesta que jo m’he empescat
posant-me en la pell del mestre:
“1)- Amic siguis
qui siguis, voldria que t’arribés la meva paraula escrita per fer-te confident
d’una impressió, un somni i una esperança avui que tinc els llavis segellats
per força. Succeeix, des que sóc aquí, que em sorprèn l’eloqüència del silenci.
No pots imaginar-te tot el que es pot dir sense paraules. Vull revelar-te una
experiència i aquesta és la raó que t’escrigui sense saber si existeixes o si
existiràs mai. Fou anit a la fageda, a la falda de la muntanya que queda més
propera al poble; irremeiablement tinguda en la indiferència o en l’oblit pels
vilatans que no tenen tant de temps com jo per perdre. Un passeig en solitari
sota el sostre vegetal del bosc, m’ha portat al propi redescobriment. Espero
que qui t’hagis ensopegat amb aquest desfogament pòstum siguis, tanmateix, amic
de la soledat perquè en cas contrari serà difícil que m’entenguis.
És
possible que l’obsessió per arribar-nos a conèixer a nosaltres mateixos sigui
la millor penyora de les ganes de servir d’alguna cosa en aquest món en que
estem de pas. Qui s’estima més els demés, a la societat en general? Sens dubte
aquell que fa tot el què pot per ser-li útil. I no em negaràs que té sentit
social cercar el propi equilibri o la pròpia perfecció, abans de res. La
soledat d’un paratge quasi desert no sempre reflexa la nostra soledat, però
quan passejo sota l’espessor dels arbres o pels camins gràvids de sol, sento
ràbia pel menyspreu d’aquella gent tan superba com ignorant que m’ha fet callar
perquè malda només per fer la gara-gara a l’eunuc bacó de Roma i al corromput
titella que governa la
Florència. És una mena d’ira que gairebé percebo físicament i
m’he promès que ja no em sentiré mai més nós amb nós en cap lloc de la terra on
vagi a parar. Pertanyo al gènere humà, amb coneixements limitats sobre
l’Univers immens on vivim i de la projecció del qual encara queda tant per
descobrir. Quan em sento envoltat de natura quasi verge, pel seu crit
d’intimitat, pels seus reflexos amables, aleshores entenc que la fageda
d’Arcetri m’ha fet recobrar la llibertat i l’autoestima. L’arbreda té quelcom
d’infinit. Des del bosc estant estic convençut que hi ha alguna força
misteriosa, potser encauada en alguna soca mil·lenària que vetlla per la vila.
Que és el seu sentinella constant. Que la cobreix d’albades blaves, de jornades
d’or, de ponents vermells. Que sap d’il·lusions i desenganys. Que a vegades és
un trampolí que llança a la vida i
d’altres una sina que només recull llàgrimes.
2) - Somniar des la
fageda és com submergir-te dintre d’un mateix per contemplar les coses a través
del cristall de la il·lusió. Tanco els ulls, per somniar millor. Veig com
s’obren en una abraçada les branques dels arbres i com desvetllen records les
petjades dels camins: l’altre dia vaig descobrir un arcàngel suspès
miraculosament del blau de l’aire tebi i que jo em sentia àgil i alegre, com si
un jardí em rodegés i encara que costi de creure-ho no estic sonat com diuen
els cardenals. Puc assegurar-te que he vist com sorgeixen del fons de les
ombres més pregones, nascudes del no-res, unes figures esveltes i blanques com
un devessall de llum que se m’acosten. Qui
sou? – els hi vaig preguntar, agosarat, la primera vegada que les vaig
sentir i et juro que em van respondre: - Som
els sospirs, els desitjos, els afanys que tu vols enterrar de viu en viu,
estabornit de por pels que t’empastifen la memòria, disposat a renegar d’allò
que predicaves des de la teva càtedra.
Parant
atenció a les veuetes dels bosc he descobert que existeixen coses ocultes
senzillament perquè ningú es pren la molèstia d’airejar-les. Tal vegada els hi
sembla un joc infantil als poderosos perdre el temps amb utopies. Em refio que
altres generacions els hi rebotaran a la cara el seu blasme. Potser no és per malícia, que ho fan, sinó
per falta de sensibilitat – va disculpar-los el meu subconscient, en un
gest de concòrdia.
-
Per ser bon astròleg s’ha de ser poeta i tot poeta és un somniador – varen engaltar-me de seguida
les veus del bosc, com si em coneguessin de tota la vida -, no és això, almenys, el que tu confessaves
sempre als teus deixebles?
És cert. No sé escriure versos
però m’he avesat a mirar al fons dels ulls de les persones, de les coses i del
firmament. És la forma més directa i segura d’arribar a la veritat. El meu
somni és, simplement, descobrir els secrets que ens amaga l’Univers perquè els
trobem. Tot un món de personatges estranys va i ve mentre somnio despert i al
meu voltant es fa sempre un silenci expectant. No obstant això, amb els ulls
tancats puc confegir el missatge dels somnis: un sens fi de possibilitats
adormides que es mouen com nenúfars en busca de les meves mans buides. Ara ja
puc parlar i pregar després de desxifrat l’eloqüència silenciosa d’aquest bosc
que m’amenaça braç enlaire perquè no torni a tenir la temptació de deixar-me
escolar l’ànima del meu cos abatut, eixorc i bescantat.
3) - Notes que et
parlo d’esperança? Amic desconegut, has comprés que les paraules anteriors són
d’esperança? Ja tindreu temps els que vindreu darrere meu per desfullar
margarites o consultar els horòscops, que per molt que remeneu la veritat no la
l’escardareu pas del tot. Per aquesta
raó, davant meu el camí m’ofereix sensacions d’infinit. Tot arribarà – em consolen les veus. Penso que sí, que després
d’una època en ve una altra i una altra. La fageda també serà i deixarà de ser,
doncs així com hi ha la llei per a la vida també n’hi ha una per a la mort. - “Però llavors ja s’haurà assolit la teva
missió i seràs reconegut com un oracle” – em van somriure, fent una
ganyota, els follets amics de la fageda.
Exacte.
Ara ho he entès: quan es comprovi la certesa dels meus càlculs potser ja criaré
malves, però llavors no tindreu més remei que reconèixer que els somnis d’un
tal Galileu eren profecia. Sonarà una tonada en el cor de cada fageda del món
que dirà: l’espectacle de l’Univers que els homes hem descobert i domat amb
l’ajuda de tots els déus, porta un segell de paternitat indiscutible. No sé del
cert si la meva carta t’arribarà mai i potser quan ho faci estigi desfullada i
trepitjada però et ben juro que tot el què he explicat als meus deixebles algun
dia el món s’ho haurà d’empassar perquè la veritat no es pot colgar. Ho
necessito creure així, per morir conformat en aquest exili de merda”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada