PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dimecres 11 juliol 2018)
- El govern espanyol ha reconegut, ja era hora, que a Catalunya l’Estat
hi té un problema polític al qual se li ha de donar una solució política; però
del llistat de possibles solucions justa-ment n’ha vetat l’única que pot
desactivar la mala maror: un referèndum d’autodeterminació. En què devien estar
pensant els que han dissenyat aquesta estratègia gestual de cordialitat buida
de contingut? Em dóna la impressió que la seva aposta pretén tornar a la
casella de sortida d’una partida tan mal jugada fins ara per culpa de les
trampes, les mentides i les fanfarronejades emprades pels successius
representants de l’Estat que l’han estant jugant, que difícilment els que han
patit la vexació i humiliació continuada de perdre perquè sempre algú es treia
un as de la màniga quan li convenia, poden oblidar i refiar-se’n com si res
dels jugadors que han agafat el relleu i prometen que jugaran net.
El
problema polític que ha reconegut amb la boca petita el senyor Sánchez no es
pot definir de cap altra manera que d’aquesta: molt més de la meitat de
Catalunya se sent incòmoda en un Estat que no la té per res quan es tracta de
decidir qüestions importants, que se li queda part dels estalvis i que li
trepitja amb sanya sentiments tan sagrats com identitat nacional, llengua i
cultura. I, sobretot, perquè quan necessita Catalunya perquè ajudi a treure
alguna castanya del foc a l’Estat, només se li acudeix seduir-la posant-li
davant el nas un grapat de pastanagues. És evident que la totalitat dels
indignats per aquest mal tracte no són independentistes, però cada vegada hi ha
més moderats i d’això que se’n diu gent d’ordre, que es conformaven amb una
autonomia arreglada i que com a màxim somniaven amb una mena de federalisme a
mida, que estigueren disposats a tirar pel dret si aquell mal rotllo no
s’acabava. Llàstima que l’assaig de capgirar l’estatus quo acabés com el rosari
de l’aurora per incompetència, frustrant les il•lusions de tanta gent de bona
fe.
A
la meva manera de veure, doncs, és sorprenent que ara el nou govern de l’Estat
per una part reconeix l’existència d’un problema polític i la necessitat de
posar-hi remei amb teràpia política, en contes de amb trompades judicials o
repressores, defugi radicalment com a sortida política possible la convocatòria
d’un referèndum vinculant que proposi decidir entre independència o autonomia
amb cara, ulls i respecte al sentiment nacional català, per exemple. Que es
desenganyi el senyor Sánchez, que mentre la teràpia política que vol aplicar no
s’arrisqui amb tractaments de nova generació i un pel experimentals i tot, sinó
que es refiï només de cataplasmes d’herbes, el malalt no se’n sortirà. Diguin
el que diguin els nous estrategues i bruixots polítics que xiulen receptes a
l’orella del senyor Sánchez, la manera més ràpida i neta de resoldre un
problema polític es anant-hi de cara i no pas embolicant la troca amb més
promeses de restituir incompliments o fent provatures de pa sucat amb oli. Per
tant, em sembla francament penós que quan un nombre important de ciutadans
adults i pacífics reclamen emancipar-se de la tutela d’una madrastra
constitucional que no se’ls escolta i els hi fa la llesca sempre que pot, se'ls
respongui ensenyant-los un cabàs ple de pastanagues.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada