Follow by Email

dilluns, 2 de juliol de 2018

EL REI NO TÉ CAP AMIC DE VERITAT QUE LI FACI VEURE QUE AMB CATALUNYA NO BORBONEGI?


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dilluns 2 juliol 2018)
– Els darrers tres presidents de la Generalitat varen escriure una carta conjunta al rei Felip, demanant-li que es posés les piles i mirés Catalunya amb ulls de cap d’Estat imparcial i no com un monarca obedient a la línia marcada pel partit de torn al govern. Algú va opinar que els tres presidents pixaven fora de test, en confondre ingènuament els desitjos amb les realitats oblidant que en una monarquia parlamentària el rei, com a interlocutor i executor polític, pinta menys que un zero a l’esquerra i, per tant, la Zarzuela va fer santament endossant la missiva dels presidents catalans a la Montcloa, ja que és allí on es talla el bacallà. Jo humilment discrepo d’aquest punt de vista crític amb la iniciativa dels presidents, ja m’ho dispensaran, perquè penso que sí que se li pot recordar al cap d’Estat d’un país - tant si es tracta d’un monarca hereditari com d’un president ratificat cada ics temps pels electors -, que només té una obligació en l’exercici del seu càrrec: posar-hi els cinc sentits i tota la mà esquerra si convé perquè que no grinyolin, coixegin o claudiquin cap de les quatre potes en les quals es recolza la taula democràtica. Potes que són l’imperi de la llei, en base a normes jurídiques aprovades pels representants populars legítims; una administració pública professional, eficient, gens burocratitzada ni contaminada per la prepotència o per la corrupció; una separació efectiva i radical entre els poders de l’Estat; i, finalment, que els ciutadans tinguin garantits en tot moment els seus drets individuals i col•lectius, àdhuc el de dissentir o el de decidir, inclús sobre l’organització territorial i política de l’Estat, ja que si qualsevol d’aquests drets no es respectés no hi hauria taula democràtica al voltant de la qual conviure en llibertat i harmonia.

A la meva manera de veure, doncs, l’origen de la mala relació del rei amb una part significativa de Catalunya és que, malgrat els cortesans li vulguin fer passar garses per perdius, el sentiment monàrquic a Catalunya, històricament ja bastant cremat d’ençà de Felip V, els darrers anys encara s’ha enteranyinat més perquè una bona part del catalans es desperten cada matí amb el dubte de si el cap de l’Estat espanyol se’ls mira i els tracta com a ciutadans o com a súbdits. Aquesta sensació d’inseguretat, com deia, ve de lluny però es va accentuar quan, després d’haver estat mig segle collats i aplacats sota les botes d’una dictadura profundament anticatalanista, el miratge de la transició a un estat democràtic va resultar tan ambigu que cada music de l’orquestra es permetia el luxe d’interpretar la partitura democràtica en claus diverses i fins i tot contradictòries, i que aquest teòric director de l’orquestra, encara que fos a títol simbòlic i honorari, el va designar a dit l’antic dictador pensant que així ho deixava tot lligat i ben lligat. D’aquí plora, al meu modest entendre, la criatura: que havent-hi sobre la taula un problema tan gruixut com la pròpia legitimitat de la direcció d’orquestra és quan més calia un cap de l’Estat amatent a que la taula no trontollés per culpa de potes que fessin l’ànec. ¿De veritat no ha tingut la monarquia, en tots aquests anys de rodatge a prova, un sol amic entre els cortesans que l’aconsellés no permetre al govern de torn no passar-se de frenada amb la sensibilitat nacional de Catalunya?

Francament, i ja en vaig deixar constància al blog en el seu moment, amb el seu discurs del 3 d’octubre passat, el rei va decebre profundament com a cap d’Estat a una majoria de catalans que, malgrat estar ressentits i escarmentats amb la monarquia espanyola des de temps reculats, encara confiaven que un rei modern, en ple segle XXI, tocaria de peus a terra i procuraria posar vaselina enlloc de vinagre a les ferides obertes. Qui sap si aquests catalans que han acabat fent, per dignitat, el gest simbòlic de partir peres amb la Corona no haguessin arribat a aquest extrem si el rei hagués fet simplement el gest, com a cap d’Estat s’entén, de reconèixer que potser els catalans no eren ploramiques per vici. És evident que dels fets al voltant de l’1-0 circulen dues versions totalment contradictòries, aleshores jo em pregunto: el rei per justificar la seva condició de cap d’Estat s’ha informat de les dues versions per tal de tenir opinió pròpia i no discursejar només d’oïdes? Quan en les darreres visites a Barcelona ha notat – és impossible que li passés desapercebuda - la fredor institucional i que no queia bé almenys a una part important de ciutadans, no se li ha acudit preguntar què estava passant de veritat? O és que s’ha conformat amb la versió interessada en fer veure que tot plegat era una revenxinada passatgera dels catalans in-cordis? El pare de l’actual rei, almenys, va tenir el gest de reconèixer la reinstauració de la Generalitat republicana per salvar els mobles de la transició, fent cas dels que li aconsellaven tenir els catalans contents, encara que fos una mica enganyats. Però el rei Felip, a qui no li costava gens fer el gest, encara que fos de cara a la galeria, d’intentar entendre el per què tants ciutadans cada onze de setembre omplien a vessar els carrers reclamant pacíficament el dret a decidir, o tants de balcons lluïen estelades, va donar la sensació de mirar cap a una altra banda, escoltant només a una part. Quina llàstima que no tingués entre els cortesans cap amic que li digui que borbonejant no es guanyarà les simpaties de la part important de catalans que li ha retirat simbolicament el saludo. Que no se sap de quants estem parlant? Caram!, doncs posem urnes i sortim de dubtes d’una vegada. Miri, senyor rei en funcions de cap d’Estat, si n’és de fàcil d’arreglar aquest descosit democràtic!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada