PROPOSTA
DE REFLEXIÓ (dilluns 2 juliol 2018)
– Els darrers tres presidents de la Generalitat varen escriure una carta
conjunta al rei Felip, demanant-li que es posés les piles i mirés Catalunya amb
ulls de cap d’Estat imparcial i no com un monarca obedient a la línia marcada
pel partit de torn al govern. Algú va opinar que els tres presidents pixaven
fora de test, en confondre ingènuament els desitjos amb les realitats oblidant
que en una monarquia parlamentària el rei, com a interlocutor i executor
polític, pinta menys que un zero a l’esquerra i, per tant, la Zarzuela va fer
santament endossant la missiva dels presidents catalans a la Montcloa, ja que
és allí on es talla el bacallà. Jo humilment discrepo d’aquest punt de vista
crític amb la iniciativa dels presidents, ja m’ho dispensaran, perquè penso que
sí que se li pot recordar al cap d’Estat d’un país - tant si es tracta d’un
monarca hereditari com d’un president ratificat cada ics temps pels electors -,
que només té una obligació en l’exercici del seu càrrec: posar-hi els cinc
sentits i tota la mà esquerra si convé perquè que no grinyolin, coixegin o
claudiquin cap de les quatre potes en les quals es recolza la taula
democràtica. Potes que són l’imperi de la llei, en base a normes jurídiques
aprovades pels representants populars legítims; una administració pública
professional, eficient, gens burocratitzada ni contaminada per la prepotència o
per la corrupció; una separació efectiva i radical entre els poders de l’Estat;
i, finalment, que els ciutadans tinguin garantits en tot moment els seus drets
individuals i col•lectius, àdhuc el de dissentir o el de decidir, inclús sobre
l’organització territorial i política de l’Estat, ja que si qualsevol d’aquests
drets no es respectés no hi hauria taula democràtica al voltant de la qual
conviure en llibertat i harmonia.
A
la meva manera de veure, doncs, l’origen de la mala relació del rei amb una
part significativa de Catalunya és que, malgrat els cortesans li vulguin fer
passar garses per perdius, el sentiment monàrquic a Catalunya, històricament ja
bastant cremat d’ençà de Felip V, els darrers anys encara s’ha enteranyinat més
perquè una bona part del catalans es desperten cada matí amb el dubte de si el
cap de l’Estat espanyol se’ls mira i els tracta com a ciutadans o com a
súbdits. Aquesta sensació d’inseguretat, com deia, ve de lluny però es va
accentuar quan, després d’haver estat mig segle collats i aplacats sota les
botes d’una dictadura profundament anticatalanista, el miratge de la transició
a un estat democràtic va resultar tan ambigu que cada music de l’orquestra es
permetia el luxe d’interpretar la partitura democràtica en claus diverses i
fins i tot contradictòries, i que aquest teòric director de l’orquestra, encara
que fos a títol simbòlic i honorari, el va designar a dit l’antic dictador
pensant que així ho deixava tot lligat i ben lligat. D’aquí plora, al meu
modest entendre, la criatura: que havent-hi sobre la taula un problema tan
gruixut com la pròpia legitimitat de la direcció d’orquestra és quan més calia
un cap de l’Estat amatent a que la taula no trontollés per culpa de potes que
fessin l’ànec. ¿De veritat no ha tingut la monarquia, en tots aquests anys de
rodatge a prova, un sol amic entre els cortesans que l’aconsellés no permetre
al govern de torn no passar-se de frenada amb la sensibilitat nacional de
Catalunya?
Francament,
i ja en vaig deixar constància al blog en el seu moment, amb el seu discurs del
3 d’octubre passat, el rei va decebre profundament com a cap d’Estat a una
majoria de catalans que, malgrat estar ressentits i escarmentats amb la
monarquia espanyola des de temps reculats, encara confiaven que un rei modern,
en ple segle XXI, tocaria de peus a terra i procuraria posar vaselina enlloc de
vinagre a les ferides obertes. Qui sap si aquests catalans que han acabat fent,
per dignitat, el gest simbòlic de partir peres amb la Corona no haguessin
arribat a aquest extrem si el rei hagués fet simplement el gest, com a cap
d’Estat s’entén, de reconèixer que potser els catalans no eren ploramiques per
vici. És evident que dels fets al voltant de l’1-0 circulen dues versions
totalment contradictòries, aleshores jo em pregunto: el rei per justificar la
seva condició de cap d’Estat s’ha informat de les dues versions per tal de
tenir opinió pròpia i no discursejar només d’oïdes? Quan en les darreres
visites a Barcelona ha notat – és impossible que li passés desapercebuda - la
fredor institucional i que no queia bé almenys a una part important de
ciutadans, no se li ha acudit preguntar què estava passant de veritat? O és que
s’ha conformat amb la versió interessada en fer veure que tot plegat era una
revenxinada passatgera dels catalans in-cordis? El pare de l’actual rei,
almenys, va tenir el gest de reconèixer la reinstauració de la Generalitat
republicana per salvar els mobles de la transició, fent cas dels que li
aconsellaven tenir els catalans contents, encara que fos una mica enganyats.
Però el rei Felip, a qui no li costava gens fer el gest, encara que fos de cara
a la galeria, d’intentar entendre el per què tants ciutadans cada onze de
setembre omplien a vessar els carrers reclamant pacíficament el dret a decidir,
o tants de balcons lluïen estelades, va donar la sensació de mirar cap a una
altra banda, escoltant només a una part. Quina llàstima que no tingués entre
els cortesans cap amic que li digui que borbonejant no es guanyarà les
simpaties de la part important de catalans que li ha retirat simbolicament el
saludo. Que no se sap de quants estem parlant? Caram!, doncs posem urnes i
sortim de dubtes d’una vegada. Miri, senyor rei en funcions de cap d’Estat, si
n’és de fàcil d’arreglar aquest descosit democràtic!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada