SECRETS D’ALCOVA – (1er premi XIV
concurs Plaça Catalunya Manresa 2008)
1) - Ningú se la creu; però tant
se li’n dóna. S’ha atipat de passar per enze. I tampoc no pensa justificar-se
més. De què li va servir sincerar-se amb el seu cosí Sergi, revelant-li el
secret més preuat? De res: per agafar una enrabiada i prou veient com a aquell
li faltava temps per escampar-ho arreu, escarnint fins i tot el deix de
papissota que li havia quedat després de la trompada, per fer més gràcia. La
nena va deixat dit a sa mare que no volia veure’l més a aquell capsigrany, que
no calia que tornés a fer-li companyia. Ja es va adonar que a sa mare se li
feia estrany de comprendre que l’hagués avorrit de cop i volta, i li semblà que
no pensava fer-ne gaire cabal del que li havia dit.
- A què ve ara, aquesta sobtada rebequeria? –
li va preguntar a la nena, fent aquell posat de màrtir que a ella tant la
fastiguejava i que solia ésser símptoma d’estar covant un retret recargolat
propi de la seva collita de frases fetes.
En efecte, no va
trigar gens a escopir-lo: - no veus que
és gairebé l’únic amiguet que et queda!
Sa mare, no només
no l’entenia sinó que no parava de
tractar-la com una criatura, referint-se sempre amb diminutius a tot allò que
l’envoltava, fossin persones o coses. No se n’havia fet càrrec que havia
crescut, quan precisament ella hauria de ser qui més ho notés: no deu ser el
mateix rentar, vestir i despullar una nena de dotze anys, tirant a escanyolida,
que fer-ho amb una fardassa com ella, de quasi disset, que s’hi havia tornat a
còpia de només menjar i jeure. Sovint la nena no entenia ni com s’ho engiponava
sa mare per remenar-la amb tanta traça com tendresa; a vegades hagués volgut
encongir-se com una cuca per no ser-li tan carregosa, agraint-li d’aquesta
manera el coratge de voler-s’ho fer tota sola.
En el seu estat, no
és que li entusiasmés massa que la grapegessin un coi de persones desconegudes.
Per això li sabia greu que, justament sa mare
no fes una mica l’esforç de creure-se-la. Li feia l’efecte que tota la
dedicació que esmerçava en ella, era com si respongués a una mena de penitència
autoimposada per purgar algun pecat imaginari o per implorar – posant com a
penyora la seva abnegació absoluta per la nena – un miracle impossible. No ho
podria pas assegurar amb tota certesa, però a vegades se li acudia que sa mare
patia del mal de sentir-se culpable. El que no tenia volta de fulla era que es
negava a acceptar – tossuda com una banya de marrà – que la filla es quedaria
definitivament com un putxinel·li trencat, anant del llit a la cadira de rodes.
No obstant això, el
que més li dolia era que no volgués comprendre que, malgrat hagués acabat com
una ninoia de parrac, el seu cos fos capaç de pensar, sentir, emocionar-se i
patir, com si mai hagués passat res de res d’allò que va passar. Fins i tot,
amb més intensitat que abans d’estimbar-se a la sortida d’aquella corba que el
pare va agafar de gairell, una mica massa de pressa. Segons sa mare a causa que
ella l’havia posat nerviós de tan repetir-li que anés amb compte perquè
s’envelava massa. Aquest era el drama de
des de l’accident s’havia instal·lat a la casa: que sa mare feia cinc anys que
es consumia en el remordiment, no perdonant-se el mal que estava convençuda
entre tots dos li varen fer a sa filla, dany del que voldria rescabalar-la com
fos per treure’s de sobre aquella obsessió malaltissa. Mentrestant, la nena
lluny de qualsevol ressentiment malicós ni de cap esperança incerta, només
maldava perquè sa mare se la cregués quan li explicava que tot sovint la feia
petar amb el pare des del finestral del seu dormitori. Però, vertaderament, qui
se la podia empassar una embolada com aquesta?
2)- Mai hauria dit que amb el pare
pogués esplaiar-s’hi tan bé, com una noia adulta, sense amoïnar-se per si
l’entenia: ell sempre comprenia de què li parlava, inclús a vegades li
endevinava el pensament anticipant la resposta. Tanmateix, li estimava que de
tant en tant es passegi davant el finestral que sempre volia obert de bat a
bat, acompanyat de veïns del barri de quina fisonomia només se’n recordava
vagament, d’haver-los conegut de vista i dels quals ara, a còpia de passar i
traspassar acompanyats del pare, ja se n’havia fet amiga.
De bon principi,
com us dic, venien de bracet del pare; però d’un temps ençà ja gosaren rai de
treure-hi al finestral el nas tot solets i sempre que podien, fins i tot es
quedaven rondant una bona estona fent-li companyia. No pas sempre, ja que més
aviat les seves trobades alguns dies semblaven visites de metge: passaven de
resquitllada com si tinguessin molta feina endarrerida. Però sempre tornaven i
tal com la nena diu: això és l’únic que interessa. Inclús alguna vegada els
acompanyava gent que a ella no li sonaven de res d’haver-les vistes al barri,
però amb la qual de seguida també feien barrila.
El pare, en canvi,
era més car de veure, però quan la visitava sempre procurava donar-li una
sorpresa: per exemple, portar de bracet algú que ella no veia des de feia temps
i que sabia li faria il·lusió de tornar a veure. L’altre dia, sense anar més
lluny – i aquest fou el motiu de l’enganxada amb en Sergi – el pare va
aparèixer amb el senyor Vila Closes, aquell veí artista tan educat i amable,
que sempre que se’l trobava pintant pel carrer qualsevol dia que hi hagués concurs
de pintura ràpida i la deixava fer-hi una pinzellada de verd salvatge o de groc
pellofa - els seus colors preferits – en el quadre que enllestia
contrarellotge.
El senyor Josep,
aquell dia que el pare va portar-lo al finestral, prenia de la mà com si fossin
criatures que acompanyava a l’escola, a dos amics que li volgué presentar: - Mira, Anna Maria, saluda al dibuixant
Vilanova i a en Salisi, un altre pinta mones com jo. En Ramon ha traspassat de
matinada i, per celebrar el retrobament, anem a plantar els nostres cavallets
al cim de Collbaix, per deixar-nos fondre en la posta de sol esplèndida que es
prepara per avui.
Quan, trasbalsada i
sense poder-se’n estar un dia més de revelar el seu secret, li ho va explicar
tot fil per randa al seu cosí, en Sergi se la va quedar mirant com un
estaquirot i, després, se li va petar de riure a la cara com un imbècil.
3) - En la soledat del dormitori,
estacada al llit o la cadira setmanes i més setmanes, no era fàcil
entretenir-se. Sobretot considerant que, fora de sa mare i d’en Sergi, no volia
veure ningú més perquè no suportava els posats ridículs i hipòcrites de falsa
compassió: per molta pena que els hi fes, no era lògic que a la poca estona de
saludar-la, no sabéssim què dir-li i fotessin el camp abandonant-la sota un
cobrellit glaçat que li multiplicava encara més la sensació de solitud i
desesperació. Una tarda de forta migranya, poc abans del capvespre, va ser quan
va veure per primera vegada al pare, palplantat davant el finestral. De primer
el va confondre amb un núvol, però al parar-hi atenció va reconèixer sense cap
mena de dubte en aquell manyoc de cotó fluix rodamón la silueta imprecisa del
rostre enyorat. Al adonar-se que l’havia reconegut el pare va somriure-li,
picant l’ullet amb picardia; - què et
pensaves, princesa, que érem núvols?
Allavonces li va revelar el gran secret del més
enllà: que els esperits dels morts vagaregen en forma de núvol pel firmament de
pobles i viles on varen viure. Però no tots, només els que accepten ressuscitar
d’aquesta forma reeixida. El pare li va assegurar que convertir-se en núvol era
la forma més agradable d’enfrontar l’eternitat, sobretot si s’aconseguia trobar
una bona colla d’amics amb qui avenir-se.
Els núvols, li va
confessar que no eren altra cosa que un baf d’aigua que el vapor infla i que el
vent arrossega i desboca, als quals s’hi enfilen els esperits afaiçonant-los de
personalitat amable i aviant-los, discretament, a complir el seu efímer però meravellós
destí: rondar, plàcidament enjogassats, a regar terres de secà i les flors als
balcons i a les terrasses de les ciutats. El que passava és que no tots els
núvols es deixen muntar fàcilment. Alguns estan posseïts - des arran mateix de
les lleres dels rius o de les bancades de la mar - per dimonis, que són
esperits malvats que només pensen en fer tant de mal com poden, carregant
panxades d’aigua o de pedra, barallant-se escandalosament entre ells fent
saltar llamps i centelles a cada trompada.
Mentre el pare,
embolcallat en el núvol tranquil li explicava tot això, ella barrufava. Ja se
n’hi hagués anat de gust a afegir-s’hi a la colla del pare i dels seus amics
sense cap recança. Però quan va intentar fer-li entendre una cosa tan simple al
seu cosí, en Sergi se la va rifar. I el pitjor va ser quan sa mare li va
etzibar, en un dels seus rampells d’abatiment periòdics, que estava boja. Tant
contenta com estava i sa seva mare només tenia ganes de plorar. Però s’ha acabat:
ja no compartirà amb ningú més el seu secret! Ja s’ho trobaran el dia que pugui
ésser lliure com el pare o el senyor Vila Closes.
4) - Feia dies que el sol picava
de valent i el blau del cel només l’enterbolia la calitja. De cop, un cap de
núvol, fent-se el distret, va arrambar-se prop del finestral per fer-se notar
descarregant quatre gotellades: les justes per regar els geranis del balcó. Si
sa mare o en Sergi s’hi haguessin fixat una mica, haurien comprovat que només
el balcó de la seva casa estava mullat.
(Nota: En Josep Vila Closes, en
Joan Vilanova i en Ramon Salisi eren pintors manresans)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada