L’EIXIDA .- (Novel·la
curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)
Capítol
2
Del tros que hi ha davant de casa en
diem pati, però en realitat és el que queda de l’antiga horta i dels coberts de
les vaques, després de tirar-les a terra en benefici de l’obertura del nou
carrer. Avui, aquella quartera de bona terra que es repartia a banda i banda
del camí per on transitaven els carretons carregats de cantines de llet, ha
quedat limitada a la llenca de cent pams quadrats que va des de la façana de la
casa fins a la tanca de totxos que limita la propietat amb la vorera del
carrer. Aquesta tanca té l’alçada d’un home i des de l’eixida estant - que
queda com si diguéssim a l’altura d’un primer pis - em permet d’estar a
l’aguait de tot i de tothom que passa. Hi ha una porta reixada, de dues ales,
que s’obre automàticament per deixar entrar o sortir el cotxe de l’Anna o el de
la seva mare. La meva filla necessita el cotxe per anar a treballar cada dia
des de Valls a Montblanc i la meva dona condueix encara la relíquia de la
família, una furgoneta atrotinada – de la que jo me’n fotia sempre dient-li “el
quatre llaunes” –, que li serveix per anar a carretejar, dues vegades al mes,
els subministres des de la cooperativa de pagesos. L’Anna, en realitat,
s’aprofita com d’una ganga caiguda del cel del meu cotxe, del que em vaig haver
de despendre per força, quan tot just feia quatre dies que l’havia estrenat. Si
escolto que li fa xerricar una marxa o que surt disparada com un coet, sense
deixar que el motor s’escalfi una mica, se’m regiren els budells d’indignació,
encara que ja sé que a mi ja no m’haurien de treure de polleguera aquestes
foteses. L’altre dia vaig descobrir que portava un frontal abonyegat, però quan
em va venir a fer el petó de rutina em va fer mandra de preguntar-li què li
havia passat: la veritat és que encara no m’he acostumat a fer servir la
pissarra per comunicar-me amb els demés.
Cada
vegada que obren la porta reixada es prenen tota mena de precaucions perquè el
gos no s’escapi, ja que amb canalla voltant a prop no es pot pas badar. És tot
un espectacle l’enrenou que munten per impedir que el gos fugi, quan el més
senzill fora tancar-lo dintre de casa o mantenir-lo estacat amb la corretja.
Però sembla que a tots - incloent-hi el gos – els hi agrada repetir el numeret
les vegades que calgui. A mi em fa l’efecte que qualsevol dia tindran un
disgust perquè la sogra - tot i que manté en bona forma el seu geni - no passa
el mateix amb la força necessària per dominar una bestia, sovint excitada pels
brams de la mainada i no tant mainada, que s’acosten al reixat a provocar-lo
amb tota la mala baba del món. Però, ja s’ho faran!
La
sogra mai m’havia tingut per sant de la seva devoció, però poc abans
d’emmalaltir la nostra mala relació va empitjorar una mica més en assabentar-se
- per un maleït pas en fals del meu soci -, que em ballava pel cap fer-li
vendre la finca a una immobiliària que feia mesos ens venia al darrera. Els
sogres haguessin aconseguit quartos suficients per viure de renda com uns
reis - no se’ls haguessin pas acabat, ja
us ho ben asseguro –, i la Sara
i jo n’hauríem tret una bona picossada, com a comissió. Quan la sogra va
descobrir la conxorxa abans d’hora, va estar a punt de fer-me fora a puntades
de peu. Si no m’hagués ferit una setmana després, potser ja no hi seria a la
casa. Ara, però, s’ha d’aguantar, encara que no m’ho perdonarà mai i m’ho farà
pagar amb escreix. De fet, quan vaig tornar de l’hospital de Tarragona, el seu
déu vos guard no podia haver estat més franc: - a tots els porcs els hi arriba el seu sant Martí. En canvi, el
sogre em va venir a veure dos o tres vegades i mai va gosar treure’m els
drapets al sol. La Sara
es limita a fer el paper que li pertoca com a esposa resignada - no li puc pas
retreure res -, però no m’hi posa ni una unça de tendresa al tracte que em dispensa. No em
deixarà morir, però no es desviurà per mi. Sort en tinc de l’Anna que ve a
fer-me companyia almenys una vegada al dia, intentant que no m’enfonsi del tot.
Ni la padrina ni la seva mare han aconseguit, de moment, posar-me-la en contra,
però no sé fins quan aguantarà, considerant que de mi ja no en traurà mai més
res d’amagat de la seva mare, com fins ara s’havia acostumat.
Sota
l’eixida hi ha el porxo, que és l’única part de la façana i del pati que no puc
controlar amb la vista des de dalt; no obstant, sí que puc escoltar les
xerrades que hi fan petar, els sogres que són els que amb més freqüència s’hi
asseuen a descansar una mica a l’hora que pica el sol o al capvespre, per
prendre la fresca. El sogre, que aparenta ser un home de poques paraules i que
més aviat peca d’ésser un pèl sorrut amb tothom, s’esplaia com una calàndria
quan la conversa deriva a desembolicar records de joventut. A vegades, mentre
ell s’allarga recreant-se amb algun romanço del temps de Mariacastanya, la
sogra aprofita per esbandir alguna peça de roba delicada al safareig petit que
es va fer posar a l’altra banda del porxo, per rentar a mà. Ho noto perquè
sento rajar l’aigua i perquè mentre renta només escolta, sense posar-hi
cullerada al monòleg del seu home. Abans me’n solia fotre quan els arreplegava
passant el rosari de les seves desmarxades remembrances, en canvi ara quasi
m’esforço a parar l’orella per no perdrem un mot del què diuen, encara que
sigui una història suada perquè la sogra, sobretot, sol repetir-les més d’una
vegada, tot i que sempre una mica diferent de l’anterior. Em conec fil per
randa el camí que feia quan anava a repartir la llet pel barri i el nom i el
motiu de cadascun dels seus parroquians.
He
dit que el porxo no el veig perquè queda sota mateix de l’eixida, però en canvi
ni de la resta del pati ni de la façana principal em perdo detall. La casa té
dos plantes, però en realitat des de tota la vida només s’han utilitzat només
els baixos i la primera. La segona, que queda sota teulada, no està obrada i,
pràcticament, es fa servir de golfes per a malendreços. De fet, la primera
planta té el sostre més alt que la resta perquè suposo estava destinada a
menjador i a sala d’estar, funcions que no va exercir mai ja que des de la
primeria la família es va acostumar a fer vida a la planta baixa, aprofitant
que és on hi ha la llar de foc – al costat de la qual més tard es va posar la
cuina econòmica -, completant-se amb el dormitori dels sogres, la cambra de
bany, el rebost i un enfony. La primera planta està repartida entre la nostra
alcova, un recambró que la Sara
fa servir de tocador i per guardar-hi el seu aixovar, una altra cambra de bany
i l’habitació de l’Anna. Les dimensions de l’alcova son tan generoses que han
permès d’afegir al mobiliari – sense que es noti gaire més atapeïda –, el meu
flamant llit articulat, al costat del de matrimoni on ara la Sara s’hi pot repapar tota
sola, i una tauleta al costat del finestró que dona a l’eixida perquè jo pugui
fer-hi els àpats que vulgui, ja que no paga la pena d’emprenyar ningú per
ajudar-me a baixar o pujar l’escala cada dos per tres.
A
un cantó de la façana, el que queda més allunyat de l’eixida, gairebé arrapat a
la paret, hi ha un vell lilà i una mica més enllà un nesprer i un cirerer, tots
dos especialment ramalluts. Enfaixant la paret, el sogre ha cavat una rasa de
cap a cap per sembrar-hi petúnies i margarides, que diu que és el tipus de flor
que li dóna més resultat, doncs alguns assaigs amb rosers o amb clavellines van
ser un fracàs absolut. En línia amb el nesprer, però entortolligada a la tanca
del carrer, hi ha entaforada una parra que, en contra del que de primer
semblava, s’ha fet ben cepada i robusta i aquesta tardor, si no ho espatlla
res, podrem collir més d’un penjoll de moscat. La resta del pati que no està
ocupat pel camí de pedra que va des del reixat a la porta del cobert que queda
darrera dels arbres, on es guarden els cotxes, el sogre l’ha aprofitat per
fer-hi una mica d’horta on hi planta de tot: tomàquets de dos o tres classes,
albergínies, carbassons, pebrots, patates i, darrerament, també hi ha sembrat
una rengla de mongeteres. On li queda un forat lliure hi fa créixer menta i
julivert. No sé com ha aconseguit que el gos no s’hi pixi ni furgui la terra.
Quan el devia ensinistrar - llavors jo encara pencava i no m’hi podia entretenir
com ara a badar - segur que va ésser un espectacle digne de contemplar-se.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada