L’EIXIDA .- (Novel·la
curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)
Capítol
4
Avui,
que ja fa una setmana justa que no la veia, la dama misteriosa ha tornat a
donar senyals de vida, si bé amb unes diferències significatives: ha aparegut
una hora més tard de la que té per costum i l’acompanyava un home rabassut,
moreno i de barra serrada, que l’agafada per la cintura, més que en un gest
delicat de protecció, com a mostra de domini, de possessió. Em fa l’efecte que
ella caminava incòmoda i una mica encongida, impressió que em va confirmar el
fet insòlit de no aturar-se a recollir la caca de la gosseta. Durant tot el
temps que els vaig seguir amb la vista, ell no va parar de parlar amb certa
vehemència. Al revés d’altres vegades, tampoc han fet el mateix recorregut,
sinó que han seguit carrer avall fins tombar cap a l’esquerra. Almenys he sabut
que està bé, malgrat que la presència d’aquell home, ves per on, m’ha
desassossegat. Estic comprovant que el fet de no poder-me comunicar amb
facilitat amb els altres agreuja les meves cabòries i fantasies. Si pogués
desfogar-me amb algú de confiança dels castells que m’estic muntant, segurament
m’ajudaria a trobar explicacions simples a moltes de les coses que m’escamen. Però
les circumstàncies són com són i a pesar que intento relativitzar tot allò que
no m’incumbeix directament, no puc evitar la curiositat morbosa que m’inspiren
certes situacions que observo i que sovint, potser, magnifico més del compte,
perquè no tinc cap altra cosa per fer.
Només
em tranquil·litza, repeteixo, confirmar de tant en tant que alguna de les meves
sospites, enfilades al vol, no eren tan descabellades. Per exemple, ara ja sé
de segur que la dona que suposava feia el salt al seu home no era cap
ximpleria. Ha estat una casualitat la que m’ha permès de lligar caps
definitivament. La dona treballa a casa d’un dentista que té el consultori al
primer pis de l’edifici que hi ha davant per davant de l’escola. Les seves
finestres les puc observar des de l’eixida, encara que sense afinar massa
perquè els vidres són glaçats; però avui feia molta calor i les tenien
entreobertes el suficient com per enxampar-los morrejant-se descaradament. El
dentista és vidu des de no fa gaire i comparteix l’àtic amb una filla
adolescent que és amiga de l’Anna. La dona he deduït que fa al salt, després de
veure l’escena dels fogots, perquè el cornut del seu home l’esperava com cada
dia a l’hora de plegar, al peu de la porta. Quan ha sortit, s’han fet un petó a
la galta i han marxat agafats de bracet, com dos perfectes enamorats.
Havent
dinat hi han hagut raons. La Sara
i la seva mare s’han embrancat en una discussió que ha anat pujant de to, fins
que s’han tirat els plats pel cap i, de rebot, com sempre, me l’he carregada
jo. Feia poc que l’Anna se n’havia anat a treballar, doncs al arrancar el cotxe
m’ha desvetllat un instant de la becaina, però quan ha començat l’esverament de
les dues dones se m’ha estroncat de cop la passió de son. La primera atzagaiada
que m’ha arribat clara, ha sortit de la boca de la Sara :
- Si vós us penseu que hem de viure com si
encara aconduíssim vaques esteu molt equivocada. La nena i jo ens guanyem prou
bé la vida fora de casa i tenim dret a fer vacances quan ens plagui i com ens
plagui. Ja m’he passat massa anys sent un escarràs. Ara guanyo deu vegades més
que munyin aquelles besties i repartint llet fes fred o calor. Ve vaig fer prou
deixant-hi mitja joventut.
- No siguis tan desvergonyida – li va
replicar la sogra -, que gràcies a les
vaques has tingut sempre un plat calent a taula i vares poder estrenar roba i
estudiar amb les monges.
- Ja veieu quins privilegis!
- El que passa és que el teu home et va fer malbé.
Ja se sap, quan es va amb un coix s’acaba coixejant com ell. Els diners no els
regalen, s’han de suar i vosaltres com que sembla que us costa poc de guanyar-los
no els hi doneu importància i tants com n’entren en surten.
- Mare, no us poseu allà on no us demanen. Només
faltaria que no pogués donar-me els gustos que vulgui, ara que em lleu. Mireu com s’ha
quedat aquell sòmines de l’eixida, que només vivia per arraconar per quan fos
vell. Es va comprar l’apartament i en prou feines hi varem passar quatre dies seguits,
perquè sempre tenia feina endarrerida. Ja s’ho ha trobat! Jo no penso acabar
com ell. Treballo per viure bé al dia. I si em ve de gust fer dos mesos de
vacances, doncs me les agafo i santes pasqües. Per això soc la meva mestressa.
A més a més, des de la platja estant també puc tancar molts negocis.
- És clar, i la tonta de la teva mare que t’aguanti
la tova.
- No em retragueu això ara. En Toni no us donarà cap
feina. L’assistenta li farà tot, des de llevar-lo fins a posar-lo al llit. Vos
ni us l’haureu de mirar, si no voleu, que ell ja estarà ben atès.
- Però aquest caprici val molts de quartos...
- I a vós que us importa? Que us he demanat
res? A més, això ho pagarà ell dels seus
estalvis. Almenys que li serveixi d’alguna cosa el que arraconava per si tenia
un mal de ventre o per polir-s’ho en putes.
- També són teus aquells diners.
- Que se’ls confiti! Jo ja em defenso sola. Si en
queden ja els trobaré i si no, bon vent... Ja em vaig potejar prou la joventut
entre les vaques i el casament desesperat amb el primer home que em va dir
alguna cosa. De fet, em pensava que casant-me seria lliure, però no va ser així
ni de bon tros. No sé com us ho vàreu fer per aconseguir que ell acceptés de
venir a viure amb vosaltres, tenint en compte que mai l’heu pogut veure.
- No sé perquè remous tota aquesta història per
justificar-te de tenir les mans foradades, Sara. Jo només et dic que qui de
jove no treballa, de vell dorm a la palla.
- I que qui endavant no mira, enrere cau, oi? No em
sortiu amb aquestes bajanades ara! Tant jo com la nena ens hem fet tips de
pencar, aguantant cabronades de tota mena. El que passa és que li sabem treure
profit a la nostra feina. I si no ho voleu entendre, malament; perquè jo no
penso pas renunciar-hi. Marxarem a Salou i no penso tornar a Valls fins a la
darrera setmana d’agost. I quan la nena acabi les seves vacances vindrà els
caps de setmana. O sia que poseu-vos-hi fulles i feu com el pare, que no
s’enfila per les parets com vós.
Al
fer referència al sogre, vaig veure com aquest parava un moment de cavar per de
seguida tornar-hi, com si aquella cridòria no anés amb ell, malgrat em sembla
que no se n’havia perdut un sol detall. De fet no es pot dir ben bé que es
barallessin, ja que les discussions entre les dones d’aquesta casa sempre s’han
desenvolupat en un to de veu exagerat, més exasperat del que realment és. Jo ja
m’hi he acostumat, inclús als disbarats que m’esquitxen. Tot el que he escoltat
em sona a disc ratllat. L’única novetat és que avui la cosa ha esclatat perquè
a la sogra no li ve de gust fer-se càrrec de mi mentre elles s’estiguin de panxa
al sol. Fins a cert punt, millor que tot m’ho faci la criada. No la conec
encara, però me l’hauré de fer meva per resguardar-me de la mala baba de la
sogra. Si resulta que, en definitiva, la pago jo, suposo que també la podré
manar.
(continuarà)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada