Follow by Email

dissabte, 28 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dissabte 28 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 7
            A l’hora de sopar i de posar-me al llit, l’Estrella va referir-se de nou al rum-rum que corria pel barri. Segons ella, es tenien dubtes sobre com s’havia pogut calar foc al pis i la gent que vivia a la vora assegurava haver sentit una forta baralla, poc abans del sinistre. De moment, sembla que els bombers encara hi estan remenant a la recerca de pistes i que la policia interroga els veïns - a jutjar per com mareja la perdiu – està bastant perduda. Finalment, va dir una cosa que em va remoure tots els meus pressentiments més pessimistes: la dona morta sí que tenia un gos blanc, desdient-se del que ella mateixa havia assegurat el migdia. - Avemaria puríssima! – es va senyar la sogra – Pep, hem de dir-ho a la policia que tenim el quisso que busquen. I ho hem de fer de seguida, abans no torni aquell busca-raons d’abans i tinguem un disgust.

            La sogra és només ella mateixa quan agafa fort les rengles. Manar i fer ballar tothom a la seva musica és la característica que millor la defineix, però aquesta vegada confesso que la va encertar. A mi aquell paio em tenia preocupat i després de l’incident de la tarda, em rondaven pel cap tota mena de malsons. El sogre també semblava que volia passar-ne pàgina de pressa de tot plegat i - malgrat la seva mandra quan es tracta de seguir-li la beta a la padrina -, aquesta vegada s’ho va prendre més en serio i li va contestar mentre s’encastava la gorra, sense la que mai sortia al carrer: - vaig a donar un tomb, a veure si m’ensopego amb algun municipal.

            No va trigar gaire, en prou feines cinc minuts, a enfilar l’agulla. Es veu que va trobar-ne un, tot just tombada la cantonada. – Ara mateix enviaran una parella a recollir el quisso – va anunciar com aquell que passa comptes d’una gestió que ha enllestit bé i espera que li reconeguin.

            Per cert, la gosseta m’havia tornat a pujar a la falda i no se’n va moure ni quan l’esperada parella de policies feu acte de presència. En vistes de les circumstàncies, el sogre els va fer pujar directament a l’eixida, passant tot davant. – És aquest el gos? – va fer el que portava galons, en veure la figureta blanca, cada vegada més arronsada a la meva falda. Sense esperar una resposta que era evident, li va cordar al collar la corretja que duia a la mà, un extrem de la qual la gosseta va llepar com si la reconegués. Per a mi allò era la prova del nou que confirmava que la dona morta, i la meva dama misteriosa, eren la mateixa persona. Aquesta constatació d’un temor que m’havia ballat pel cap tota la tarda, em va deixar abatut i sense ganes de tastar el sopar que l’Estrella m’havia portat, tot just a la gosseta se la va enduu la policia.

            D’altra banda, malgrat el neguit que m’estava consumint, m’agradà que l’eixida hagués estat bona part del dia el rovell de l’ou de la casa. Inclús quan el xou s’havia acabat, els sogres s’hi varen quedar a discutir la jugada, com si després de tant de temps de mantenir-me al marge dels afers quotidians, de cop i volta volguessin rescabalar-me d’haver-me menystingut, potser tocats per com la gosseta s’havia encapritxat de mi. El sogre va explicar que la policia li havia dit que els investigadors sospitaven que darrera del succés hi havia marro i que la dona potser no s’havia tirat del balcó voluntàriament, sinó que algú l’havia empès a fer-ho.
           
- També els fa ballar el paraigua que el quisso no s’apartés del teu costat, si no et coneixia de res – va deixar anar, estic segur que no amb la intenció de fer-me mal sinó per prevenir-me -, per tant és possible que et vinguin a fer preguntes per aclarir quatre coses, en especial si havies tingut relació amb la dona abans.
- Ja podria ben ser – va repenjar-s’hi la sogra, manifestant que aquesta teoria no li semblava tan forassenyada, ja que explicaria molts de misteris.
 
            Em vaig regirar a la cadira tan bruscament que quasi vaig fer caure el plat del sopar. Sort que l’Estrella estava al cas. El que acabava de dir la padrina encaixava amb els prejudicis que de tota la vida havia tingut en contra meu, creient-me capaç de qualsevol disbarat o malesa, sobretot després de tenir l’atreviment de posar en venda la casa. Insinuar que devia haver mantingut alguna relació inconfessable amb la dona morta no era, venint d’ella, una simple especulació per fer-me la punyeta, sinó que empastifava gratuïtament la reputació d’una persona que no havia vist mai, però que ja s’imaginava prou bruta i tirada com per desacreditar-me. Només li hagués faltat acusar-la de ser la meva amant, ja que per a ella jo encarno tots els defectes i perversions hagudes i per haver. La conec tant que sovint les seves paraules em rellisquen, fins i tot crec que la Sara la deixava dir sense tenir-li gaire en compte la seva dèria de bescantar-me constantment. Però ara és diferent, ara em sap greu i l’hagués volgut contradir; però la maleïda malaltia m’ho impedeix i de la indignació per la meva impotència se’m feia una bola a la panxa, que em cremava per dintre. D’una bursada vaig reaccionar com sempre havia evitat de fer-ho: posant-me la pissarra a la falda i aferrant amb ràbia el primer retolador que vaig empaitar, escrigué amb força: sou una mala bèstia! Les lletres, d’un roig cridaner, em varen deixar descansat.      
Capítol 8
            Fa tres dies des de les darreres anotacions, perquè després de l’enganxada amb la sogra i de tot el trasbals, em va venir un cobriment de cor i van haver de cridar el metge a corre-cuita. Per sort, l’alarma no va passar d’una descompensació passatgera que es va solucionar amb una injecció miraculosa, en canvi el rebombori de panxa m’ha durat tres dies, que he anat pel pare i per la mare. Em sap greu per l’Estrella, que no en té cap culpa; aquella mala pècora és la que hauria hagut de netejar-me la merda, així potser hagués procurat ser més prudent a l’hora d’obrir la boca. Avui m’han tret a l’eixida després de fer llit durant tres dies, ja que amb tanta descomposició en prou feines m’aguantava. Sort que peta un bon sol que, potser, em revifarà. El sogre, quan m’ha vist, ha pujat a fer-me costat: - m’alegro que ja gambis una altra vegada. Ens havies espantat amb l’àtac de l’altre dia. No li has de fer cas a la Berta, que ja saps com és la teva sogra. No és dolenta, no et pensis pas; però a vegades té una llengua d’escurçó. Jo ja hi estic avesat i se desentendre-me’n per a no enganxar-nos cada dos per tres. El meu pedrer no ho resistiria i em sembla que el teu tampoc.

            Vaig contestar-li escrivint a la pissarra: - ja se sap definitivament qui era la dona morta? El sogre no tenia ganes de parlar-ne, però en adonar-se que esperava la resposta amb desfici, va dir-me: - saps que tots ens pensàvem que era la mestressa del quisso? Doncs no, no ho era; tot i que hi estava relacionada, perquè Déu n’hi do de l’embolic!

            Va costar d’arrancar-li tota la història, encara que fos a bocins; però al final vaig quedar força satisfet. La dama misteriosa era la cosina de la dona que s’havia tirat del balcó, que feia una setmana escassa se li va presentar al pis acompanyada de la seva actual parella, aquell paio malcarat que la gosseta no volia veure ni en pintura. Heus aquí, doncs, tot el jeroglífic, segons el sogre. A mi, en canvi, em preocupa que quedin uns quants melics per lligar. Però ell no pensava trencar-s’hi el cap per afegir-hi ni un pessic més d’informació i - considerant que havia complert amb escreix amb la seva obligació moral de posar-me al corrent -  va agafar l’escala de tisora, disposant-se a enfilar-s’hi per collir els nespres més madurs.

            Vaig passar-me el mati llambregant el carrer, a l’espera de tornar a veure aquella dona que em desassossegava. Fou en va. De gent en va passar a dojo, però d’ella res de res. Cap dels transeünts em va distreure de la meva obsessió dels darrers dies. I si el sogre m’hagués mentit? Ja seria allò que no hi ha, que m’amaguessin l’ou; però per què haurien de fer-ho? Amb la dama misteriosa no hi mantinc cap relació, més enllà de la mena de joc que en vaig inventar per entretenir l’avorriment de tantes hores enganxat al maleit carretó i a la pissarra dels collons, sense tenir res més a fer que veure passar el temps. En qualsevol cas, de les fantasies que em munto ningú en sap res, per tant no tindrien cap justificació per aquesta banda els meus recels. La qüestió és que aquestes conclusions de sentit comú, no em serveixen per recuperar la serenitat. Per què he idealitzat aquesta dona amb una aura de misteri? Potser és que em recorda algú que vaig conèixer? Si em sento tan atret per una simple vaga silueta, per un perfil imprecís des del primer dia que la vaig veure passar per davant de casa, no podria ésser un reflex enviat a traïció pel meu subconscient?

            Els metges em van advertir que podia tenir lapsus de memòria o que inclús se m’haguessin esborrat severament determinades vivències passades. En conseqüència, seria possible que l’hagués conegut anteriorment i que ho hagués oblidat? La sogra em va fer sortit de polleguera quan l’altra dia va insinuar una cosa semblant, però després hi estat ruminat sense pressa i no puc descartar-la, aquesta possibilitat. De fet, hi ha un detall preocupant que no acabo d’explicar-me i que podria abonar aquesta hipòtesi: per què amb la gosseta desconeguda hi tinc tan bon rotllo, quan a mi els gossos mai he deixat que se m’acostessin? No es freqüent que els gossos es facin tan amics d’una persona en un tres i no res; però per molt que m’hi esforço, no aconsegueixo situar la gosseta, ni la seva mestressa, en el meu passat immediat.
           
Havent dinat l’Estrella m’ha entrat cap a dintre perquè el sol picava de valent a l’eixida malgrat el tendal. A la penombra de l’alcova, refrescada per un corrent d’aire suau i amable, em vaig endormiscar fins quedar-me clapat tan profundament, que vaig tardar a desvetllar-me quan el sogre em sacsejà sense manies l’espatlla, tot dient: - vinga, Ton, desperta’t! Que te’ns visita. No sé quantes vegades va intentar-ho sense que li’n fes gaire cas. Ara bé, quan va afegir que qui m’havia vingut a veure era la mestressa de la gosseta, em vaig espavilar d’un bot i no va ésser necessari fer-m’ho repetir dues vegades. El sogre mateix em va fer una repassada dels cabells, abans d’empènyer el carretó a fora, perquè estigués presentable. De seguida que em va veure, la gosseta se’m va abalançar contenta, llepant-me les cames i lladrant; no em va pujar a la falda perquè li ho impedia la corretja que tibava la dama misteriosa.

Si jo estava sorprès de la visita, no vaig tardar a adonar-me que la dona que tenia palplantada davant meu, s’havia quedat quasi de pedra en veure’m. Vestia un conjunt negre de brusa i pantaló i si bé mantenia intacte l’encanteri que em va captivar només veure-la de lluny, des de més a prop eren visibles unes bosses sota els ulls i unes arrugues a la sotabarba, que delataven una maduresa ben portada. Va ésser la primera en prendre la paraula: - que no te’n recordes de mi?
           
Francament, era la pregunta que menys m’esperava i no ho vaig saber-ho dissimular. Per això ella va continuar insistint en refrescar-me la memòria, mentre la sogra vaig adonar-me que s’havia afegit a la festa pujant a l’eixida amb la tafaneria a flor de pell: - Soc la Laura – es va presentar la dona.
           
Com que el nom no em feia fred ni calor i la meva cara devia expressar el dolor i la desesperació per no saber de què em parlava, dona va afegir-hi més llenya al foc, amb un gest de decepció: - soc la dona d’en Juli, el que fou el teu soci a l’agència. Bé, la dona! Ara portem separats des de fa tres anys, ja ho deus saps. Però quan estàvem junts t’havíem convidat varies vegades a casa, no ho recordes de veritat? I no te’n recordes tampoc de quan ens vas portar un cap de setmana a Salou, perquè vosaltres dos teniu-ho de dissenyar la campanya de promoció d’una urbanització?
           
El meu cap anava fent que no, gairebé amb violència. M’esforçava, però era incapaç de trobar-ne una sola confirmació del que em deia. No li vaig voler confessar que inclús la imatge física del tal Juli era difusa. Em sonava vagament el nom, però no podia concretar-ne la fesomia. Potser sense la presència dels sogres m’hagués atrevit a furgar una mica més el cervell, però només se’m va ocórrer escriure - vertaderament afligit – a la pissarra: - em sap molt de greu.
            Vaig escoltar com el sogre intentava fer-me costat: - aquesta malaltia l’ha deixat molt tocat, l’hem de dispensar.
- Et crec – va insistir la dona, mirant-me un altre cop de fit a fit, endevinant-li en el to un cert despit -, però em consta d’entendre que t’hagis pogut oblidar de les bones estones que vàrem passar junts i dels plans que tu i jo discutíem sovint entre bromes i veres.

            M’hagués volgut fondre. No sabia de què em parlava, però estava descobrint sensacions que em trasbalsaven. Hi havia hagut realment alguna cosa entre jo i aquella dona? Era la pregunta que li hagués volgut fer si haguéssim estat sols, però sentir-me clavada al clatell la mirada inquisitiva de la sogra no m’estimulava gens ni mica. No sé ni com va anar, però al final vaig acabar fent un espectacle, ploriquejant, caient-me els mocs perquè no trobava el mocador per sonar-me i posant-me a tremolar. Fins i tot la sogra es va acollonir i va córrer a assossegar-me. Mentrestant, la meva dama misteriosa vaig sentir que es retirava de l’eixida, acompanyada pel sogre, tot murmurant: - ho sento. Només la gosseta somicava com jo, mentre la seva mestressa l’arrossegava cap al carrer.
Capítol 9
            Fa sis dies que no escrivia res. De fet vaig tornar a recaure i es va haver d’avisar el metge i tot. Em devien veure bastant cardat perquè l’Anna va tornar de la platja, per animar-me passant un dia a casa. He plorat tant tots aquests dies la meva impotència que em sembla que, al final, he esgotat la reserva de llàgrimes. El que més em fot de tot plegat és que tothom sospita que estic fent comèdia amb això de la pèrdua de memòria. Refeta de l’ensurt que li vaig donar l’altre dia, la sogra m’ho va deixar clar amb la seva punyeteria característica: - hi ha qui només se’n recorda del que vol!

            Ningú em plany, fent càbales de fins on estava embolicat amb aquella tal Laura. Recordar aquells instant als què ella es referia l’altre dia, no és només ara mateix un repte per mi sinó una necessitat perquè, en cas contrari, és com s’hi s’hagués velat una part de la pel·lícula de la meva vida. Només tinc dues coses clares: que potser si vaig sentir alguna vegada quelcom per la dama misteriosa, ja que de seguida que la vaig veure passar des de l’eixida em va atraure, però que mai ho esbrinaré amb certesa. I, la segona, que m’hi posi com m’hi posi, no faig pena a ningú i si no li faig la farina blana a l’Estrella, fins i tot d’ella no em podré refiar. Tan malparit he arribat a ser?
FI


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada