L’EIXIDA .- (Novel·la
curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)
Capítol
7
A l’hora de sopar i de posar-me al
llit, l’Estrella va referir-se de nou al rum-rum que corria pel barri. Segons
ella, es tenien dubtes sobre com s’havia pogut calar foc al pis i la gent que
vivia a la vora assegurava haver sentit una forta baralla, poc abans del
sinistre. De moment, sembla que els bombers encara hi estan remenant a la
recerca de pistes i que la policia interroga els veïns - a jutjar per com
mareja la perdiu – està bastant perduda. Finalment, va dir una cosa que em va
remoure tots els meus pressentiments més pessimistes: la dona morta sí que
tenia un gos blanc, desdient-se del que ella mateixa havia assegurat el migdia.
- Avemaria puríssima! – es va senyar
la sogra – Pep, hem de dir-ho a la
policia que tenim el quisso que busquen. I ho hem de fer de seguida, abans no
torni aquell busca-raons d’abans i tinguem un disgust.
La sogra és només ella mateixa quan
agafa fort les rengles. Manar i fer ballar tothom a la seva musica és la
característica que millor la defineix, però aquesta vegada confesso que la va
encertar. A mi aquell paio em tenia preocupat i després de l’incident de la
tarda, em rondaven pel cap tota mena de malsons. El sogre també semblava que
volia passar-ne pàgina de pressa de tot plegat i - malgrat la seva mandra quan
es tracta de seguir-li la beta a la padrina -, aquesta vegada s’ho va prendre
més en serio i li va contestar mentre s’encastava la gorra, sense la que mai
sortia al carrer: - vaig a donar un tomb,
a veure si m’ensopego amb algun municipal.
No va trigar gaire, en prou feines
cinc minuts, a enfilar l’agulla. Es veu que va trobar-ne un, tot just tombada
la cantonada. – Ara mateix enviaran una
parella a recollir el quisso – va anunciar com aquell que passa comptes
d’una gestió que ha enllestit bé i espera que li reconeguin.
Per cert, la gosseta m’havia tornat
a pujar a la falda i no se’n va moure ni quan l’esperada parella de policies
feu acte de presència. En vistes de les circumstàncies, el sogre els va fer
pujar directament a l’eixida, passant tot davant. – És aquest el gos? – va fer el que portava galons, en veure la
figureta blanca, cada vegada més arronsada a la meva falda. Sense esperar una
resposta que era evident, li va cordar al collar la corretja que duia a la mà,
un extrem de la qual la gosseta va llepar com si la reconegués. Per a mi allò
era la prova del nou que confirmava que la dona morta, i la meva dama
misteriosa, eren la mateixa persona. Aquesta constatació d’un temor que m’havia
ballat pel cap tota la tarda, em va deixar abatut i sense ganes de tastar el
sopar que l’Estrella m’havia portat, tot just a la gosseta se la va enduu la
policia.
D’altra banda, malgrat el neguit que
m’estava consumint, m’agradà que l’eixida hagués estat bona part del dia el
rovell de l’ou de la casa. Inclús quan el xou s’havia acabat, els sogres s’hi
varen quedar a discutir la jugada, com si després de tant de temps de
mantenir-me al marge dels afers quotidians, de cop i volta volguessin
rescabalar-me d’haver-me menystingut, potser tocats per com la gosseta s’havia
encapritxat de mi. El sogre va explicar que la policia li havia dit que els
investigadors sospitaven que darrera del succés hi havia marro i que la dona
potser no s’havia tirat del balcó voluntàriament, sinó que algú l’havia empès a
fer-ho.
- També els fa ballar el paraigua que el
quisso no s’apartés del teu costat, si no et coneixia de res – va deixar anar,
estic segur que no amb la intenció de fer-me mal sinó per prevenir-me -, per tant és possible que et vinguin a fer
preguntes per aclarir quatre coses, en especial si havies tingut relació amb la
dona abans.
- Ja podria ben ser – va repenjar-s’hi
la sogra, manifestant que aquesta teoria no li semblava tan forassenyada, ja
que explicaria molts de misteris.
Em vaig regirar
a la cadira tan bruscament que quasi vaig fer caure el plat del sopar. Sort que
l’Estrella estava al cas. El que acabava de dir la padrina encaixava amb els
prejudicis que de tota la vida havia tingut en contra meu, creient-me capaç de
qualsevol disbarat o malesa, sobretot després de tenir l’atreviment de posar en
venda la casa. Insinuar que devia haver mantingut alguna relació inconfessable
amb la dona morta no era, venint d’ella, una simple especulació per fer-me la
punyeta, sinó que empastifava gratuïtament la reputació d’una persona que no
havia vist mai, però que ja s’imaginava prou bruta i tirada com per
desacreditar-me. Només li hagués faltat acusar-la de ser la meva amant, ja que
per a ella jo encarno tots els defectes i perversions hagudes i per haver. La
conec tant que sovint les seves paraules em rellisquen, fins i tot crec que la
Sara la deixava dir sense tenir-li gaire en compte la seva dèria de
bescantar-me constantment. Però ara és diferent, ara em sap greu i l’hagués
volgut contradir; però la maleïda malaltia m’ho impedeix i de la indignació per
la meva impotència se’m feia una bola a la panxa, que em cremava per dintre.
D’una bursada vaig reaccionar com sempre havia evitat de fer-ho: posant-me la
pissarra a la falda i aferrant amb ràbia el primer retolador que vaig empaitar,
escrigué amb força: sou una mala bèstia!
Les lletres, d’un roig cridaner, em varen deixar descansat.
Capítol 8
Fa
tres dies des de les darreres anotacions, perquè després de l’enganxada amb la
sogra i de tot el trasbals, em va venir un cobriment de cor i van haver de
cridar el metge a corre-cuita. Per sort, l’alarma no va passar d’una
descompensació passatgera que es va solucionar amb una injecció miraculosa, en
canvi el rebombori de panxa m’ha durat tres dies, que he anat pel pare i per la
mare. Em sap greu per l’Estrella, que no en té cap culpa; aquella mala pècora
és la que hauria hagut de netejar-me la merda, així potser hagués procurat ser
més prudent a l’hora d’obrir la boca. Avui m’han tret a l’eixida després de fer
llit durant tres dies, ja que amb tanta descomposició en prou feines
m’aguantava. Sort que peta un bon sol que, potser, em revifarà. El sogre, quan
m’ha vist, ha pujat a fer-me costat: - m’alegro
que ja gambis una altra vegada. Ens havies espantat amb l’àtac de l’altre dia.
No li has de fer cas a la Berta, que ja saps com és la teva sogra. No és
dolenta, no et pensis pas; però a vegades té una llengua d’escurçó. Jo ja hi
estic avesat i se desentendre-me’n per a no enganxar-nos cada dos per tres. El
meu pedrer no ho resistiria i em sembla que el teu tampoc.
Vaig contestar-li escrivint a la
pissarra: - ja se sap definitivament qui
era la dona morta? El sogre no tenia ganes de parlar-ne, però en adonar-se
que esperava la resposta amb desfici, va dir-me: - saps que tots ens pensàvem que era la mestressa del quisso? Doncs no,
no ho era; tot i que hi estava relacionada, perquè Déu n’hi do de l’embolic!
Va
costar d’arrancar-li tota la història, encara que fos a bocins; però al final
vaig quedar força satisfet. La dama misteriosa era la cosina de la dona que
s’havia tirat del balcó, que feia una setmana escassa se li va presentar al pis
acompanyada de la seva actual parella, aquell paio malcarat que la gosseta no
volia veure ni en pintura. Heus aquí, doncs, tot el jeroglífic, segons el
sogre. A mi, en canvi, em preocupa que quedin uns quants melics per lligar.
Però ell no pensava trencar-s’hi el cap per afegir-hi ni un pessic més
d’informació i - considerant que havia complert amb escreix amb la seva
obligació moral de posar-me al corrent - va agafar l’escala de tisora, disposant-se
a enfilar-s’hi per collir els nespres més madurs.
Vaig
passar-me el mati llambregant el carrer, a l’espera de tornar a veure aquella
dona que em desassossegava. Fou en va. De gent en va passar a dojo, però d’ella
res de res. Cap dels transeünts em va distreure de la meva obsessió dels
darrers dies. I si el sogre m’hagués mentit? Ja seria allò que no hi ha, que
m’amaguessin l’ou; però per què haurien de fer-ho? Amb la dama misteriosa no hi
mantinc cap relació, més enllà de la mena de joc que en vaig inventar per entretenir
l’avorriment de tantes hores enganxat al maleit carretó i a la pissarra dels
collons, sense tenir res més a fer que veure passar el temps. En qualsevol cas,
de les fantasies que em munto ningú en sap res, per tant no tindrien cap
justificació per aquesta banda els meus recels. La qüestió és que aquestes
conclusions de sentit comú, no em serveixen per recuperar la serenitat. Per què
he idealitzat aquesta dona amb una aura de misteri? Potser és que em recorda
algú que vaig conèixer? Si em sento tan atret per una simple vaga silueta, per
un perfil imprecís des del primer dia que la vaig veure passar per davant de
casa, no podria ésser un reflex enviat a traïció pel meu subconscient?
Els
metges em van advertir que podia tenir lapsus de memòria o que inclús se
m’haguessin esborrat severament determinades vivències passades. En
conseqüència, seria possible que l’hagués conegut anteriorment i que ho hagués
oblidat? La sogra em va fer sortit de polleguera quan l’altra dia va insinuar
una cosa semblant, però després hi estat ruminat sense pressa i no puc
descartar-la, aquesta possibilitat. De fet, hi ha un detall preocupant que no
acabo d’explicar-me i que podria abonar aquesta hipòtesi: per què amb la
gosseta desconeguda hi tinc tan bon rotllo, quan a mi els gossos mai he deixat
que se m’acostessin? No es freqüent que els gossos es facin tan amics d’una
persona en un tres i no res; però per molt que m’hi esforço, no aconsegueixo
situar la gosseta, ni la seva mestressa, en el meu passat immediat.
Havent dinat
l’Estrella m’ha entrat cap a dintre perquè el sol picava de valent a l’eixida
malgrat el tendal. A la penombra de l’alcova, refrescada per un corrent d’aire
suau i amable, em vaig endormiscar fins quedar-me clapat tan profundament, que
vaig tardar a desvetllar-me quan el sogre em sacsejà sense manies l’espatlla,
tot dient: - vinga, Ton, desperta’t! Que
te’ns visita. No sé quantes vegades va intentar-ho sense que li’n fes gaire
cas. Ara bé, quan va afegir que qui m’havia vingut a veure era la mestressa de
la gosseta, em vaig espavilar d’un bot i no va ésser necessari fer-m’ho repetir
dues vegades. El sogre mateix em va fer una repassada dels cabells, abans
d’empènyer el carretó a fora, perquè estigués presentable. De seguida que em va
veure, la gosseta se’m va abalançar contenta, llepant-me les cames i lladrant;
no em va pujar a la falda perquè li ho impedia la corretja que tibava la dama
misteriosa.
Si jo estava
sorprès de la visita, no vaig tardar a adonar-me que la dona que tenia palplantada
davant meu, s’havia quedat quasi de pedra en veure’m. Vestia un conjunt negre
de brusa i pantaló i si bé mantenia intacte l’encanteri que em va captivar
només veure-la de lluny, des de més a prop eren visibles unes bosses sota els
ulls i unes arrugues a la sotabarba, que delataven una maduresa ben portada. Va
ésser la primera en prendre la paraula: -
que no te’n recordes de mi?
Francament, era
la pregunta que menys m’esperava i no ho vaig saber-ho dissimular. Per això
ella va continuar insistint en refrescar-me la memòria, mentre la sogra vaig adonar-me
que s’havia afegit a la festa pujant a l’eixida amb la tafaneria a flor de
pell: - Soc la Laura – es va
presentar la dona.
Com que el nom
no em feia fred ni calor i la meva cara devia expressar el dolor i la desesperació
per no saber de què em parlava, dona va afegir-hi més llenya al foc, amb un
gest de decepció: - soc la dona d’en
Juli, el que fou el teu soci a l’agència. Bé, la dona! Ara portem separats des
de fa tres anys, ja ho deus saps. Però quan estàvem junts t’havíem convidat
varies vegades a casa, no ho recordes de veritat? I no te’n recordes tampoc de
quan ens vas portar un cap de setmana a Salou, perquè vosaltres dos teniu-ho de
dissenyar la campanya de promoció d’una urbanització?
El meu cap anava
fent que no, gairebé amb violència. M’esforçava, però era incapaç de trobar-ne
una sola confirmació del que em deia. No li vaig voler confessar que inclús la
imatge física del tal Juli era difusa. Em sonava vagament el nom, però no podia
concretar-ne la fesomia. Potser sense la presència dels sogres m’hagués atrevit
a furgar una mica més el cervell, però només se’m va ocórrer escriure -
vertaderament afligit – a la pissarra: - em
sap molt de greu.
Vaig escoltar com el sogre
intentava fer-me costat: - aquesta
malaltia l’ha deixat molt tocat, l’hem de dispensar.
- Et crec – va insistir la dona, mirant-me un altre
cop de fit a fit, endevinant-li en el to un cert despit -, però em consta d’entendre que t’hagis pogut oblidar de les bones
estones que vàrem passar junts i dels plans que tu i jo discutíem sovint entre bromes
i veres.
M’hagués
volgut fondre. No sabia de què em parlava, però estava descobrint sensacions
que em trasbalsaven. Hi havia hagut realment alguna cosa entre jo i aquella
dona? Era la pregunta que li hagués volgut fer si haguéssim estat sols, però
sentir-me clavada al clatell la mirada inquisitiva de la sogra no m’estimulava
gens ni mica. No sé ni com va anar, però al final vaig acabar fent un
espectacle, ploriquejant, caient-me els mocs perquè no trobava el mocador per
sonar-me i posant-me a tremolar. Fins i tot la sogra es va acollonir i va
córrer a assossegar-me. Mentrestant, la meva dama misteriosa vaig sentir que es
retirava de l’eixida, acompanyada pel sogre, tot murmurant: - ho sento. Només la gosseta somicava com
jo, mentre la seva mestressa l’arrossegava cap al carrer.
Capítol 9
Fa
sis dies que no escrivia res. De fet vaig tornar a recaure i es va haver
d’avisar el metge i tot. Em devien veure bastant cardat perquè l’Anna va tornar
de la platja, per animar-me passant un dia a casa. He plorat tant tots aquests
dies la meva impotència que em sembla que, al final, he esgotat la reserva de
llàgrimes. El que més em fot de tot plegat és que tothom sospita que estic fent
comèdia amb això de la pèrdua de memòria. Refeta de l’ensurt que li vaig donar
l’altre dia, la sogra m’ho va deixar clar amb la seva punyeteria
característica: - hi ha qui només se’n
recorda del que vol!
Ningú em plany, fent càbales de
fins on estava embolicat amb aquella tal Laura. Recordar aquells instant als
què ella es referia l’altre dia, no és només ara mateix un repte per mi sinó
una necessitat perquè, en cas contrari, és com s’hi s’hagués velat una part de
la pel·lícula de la meva vida. Només tinc dues coses clares: que potser si vaig
sentir alguna vegada quelcom per la dama misteriosa, ja que de seguida que la
vaig veure passar des de l’eixida em va atraure, però que mai ho esbrinaré amb
certesa. I, la segona, que m’hi posi com m’hi posi, no faig pena a ningú i si
no li faig la farina blana a l’Estrella, fins i tot d’ella no em podré refiar.
Tan malparit he arribat a ser?
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada