Follow by Email

diumenge, 22 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (diumenge 22 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 1
            Amb la malaltia m’he tornat més observador i corcó del que havia estat mai. Sobretot perquè m’entretinc amb detalls que no m’haurien distret abans, quan anava tan atrafegat que només pensava en la feina. Per exemple, en ma vida havia valorat tant com ara la casa on vivim, de la que aquests darrers dies n’he arribat a conèixer pràcticament tots els rebrecs de la seva centenària carcassa i cada pam del que en diem pati d’entrada, però que en realitat és mig jardí, mig horta. No sé a l’hivern com m’ho faré per passar l’estona, però mentre es mantingui el bon temps em trauran cada dia a l’eixida, deixant-me sota el para-sol que despleguen a migdia, quan la calor comença a petar-hi de ple. Els primers dies, la Sara va anar de corcoll perquè cada dos per tres li demanava que em canviés la cadira de posició fins que no trobava el racó perfecte, arrambat a la barana de cara a ponent, des d’on puc dominar el pati d’entrada, el carrer que travessa per davant de casa i una bona part de la nostra façana.
           
La nostra casa m’he adonat que té un encant especial, el qual vertaderament no havia sabut copsar després de tants anys de viure-hi, potser perquè era com si només m’hi estigués de pas. En canvi, ara ha esdevingut la meva millor amiga, còmplice i confident alhora. Tot allò que s’hi relaciona m’encurioseix, des de la teula on cada dia s’enfilen una parella de coloms - esperant que, havent dinat, la sogra surti a espolsar d’engrunes les estovalles -, fins als continus experiments en les jardineres de flors que conrea el meu sogre. El principal encís de la casa trobo que, sens dubte, és que s’hagi mantingut ferma cent-cinquanta anys o més, després d’estrenar-se com a casa de pagès i vaqueria, malgrat que avui quedi encaixonada en un entorn urbà desenvolupat en un estil que la deixa en evidència, com a mostra marcida d’una altra època. Arran de l’eixida, just a la meva esquena, s’alça un edifici provocador de cinc pisos que, per sort, té orientades les finestres cap a llevant i, per tant, no ens manlleva intimitat sinó que ens fa de recer quan bufa fort vent de la banda de tramuntana i no ens priva del sol. Si fos a l’inrevés, no em faria gràcia tenir badocs a sobre i, segurament, ja hauria avorrit aquesta eixida, tot i ser una atalaia tan entretinguda. A l’altra cantó del carrer hi queda l’escola municipal – un pavelló d’una sola planta que em permet divertir-me mirant la mainada quan juga a l’esbarjo -, i dos altres edificis de pisos nous de trinca, on els darrers inquilins van traslladant-s’hi des de començament de la primavera.
           
La feridura m’ha deixat baldat tot el costat esquerre del cos i m’ha afectat la parla, de manera que a penes se’m nota un fil de veu; però m’ha respectat el cap – tot i que he perdut una mica de memòria - i el braç dret i així, almenys, he pogut refugiar-me en una costum que tenia pràcticament arraconada des de la meva joventut: escriure. Ho faig, sense pretensions, de les coses que veig i sento, amb el ferm propòsit de no remenar en absolut ni la meva malaltia ni la seva lenta evolució. Ja que no puc anar a millor, no val la pena amoïnar-m’hi; em conformo no anant a pitjor, i en quin cas contrari ja decidiré, si encara hi toco, el que em sembli més convenient. Això de l’ordinador portàtil em fa molt de servei, ja que amb una sola mà i quasi sense cap esforç puc anotar el que hem ve de gust, quan vull i sense patir per si m’ho troben i m’ho llegeixen. És com si em donés conversa a mi mateix. Quan peti, que facin allò que els roti, si és que volen perdre el temps encertant la clau d’accés. El més probable és que acabi anant a la bassa, ja que tampoc es que aquest ordinador meu sigui un model que faci salivera i a la Sara, francament, i no crec que l’interessin – un cop s’hagi deslliurat del meu pes mort - les confidències d’un vell capó. Ens portem nou anys, però des que vaig caure malalt és com si ja ens separés una eternitat.
           
La casa és propietat de la seva família, jo soc només el gendre foraster que no ha tingut mai dret a moure ni un moble de lloc. El meu sogre es troba en el mateix cas que jo: també és el fadristern que es va casar amb la pubilla. La sogra és la que porta els pantalons tot i els seus vuitanta i pico d’anys, i la Sara està disposada a prendre-li el relleu, quan pertoqui per llei de vida, sense cap recança. De manera que el meu sogre i jo hem estat i serem sempre un zero a l’esquerra, realitat que no ha servit pas per apropar-nos gens, ans al contrari, ja que ell sempre ha preferit mantenir-se al marge de les males marors, com si fos talment el tros d’enze que el considera la padrina, trafeguejant contínuament per la casa o posant els cinc sentits en conrear les flors i les plantes del pati. A diferència de mi que hi parava tan poc com podia, ell ha estat  sempre un coi de casolà empedreït. Ara que li segueixo, per força, el seu tràfec durant tota la jornada, començo a entendre-li el capteniment i que allò que jo no suportava – enterrar-me dintre aquestes quatre parets -, a ell és el que dóna sentit a la seva vida. Ara, des de la cadira on estic aculat, l’envejo de tot cor i si pogués tornar enrere uns quants anys, no em faria pas res assemblar-m’hi. Però això ja no té remei i m’he de conformar mirant-lo bellugar-se com un gínjol, a punt de tombar la vuitantena. L’altre dia va pujar a la teulada enfilant-s’hi amb una escala de nyigui-nyogui, des de l’eixida. Li vaig fer amb la mà bona que anés amb compte i em va mirar amb suficiència, com volent dir: - no et preocupis, que ja controlo i sé el que em faig.

Bé, no sé pas si ho vaig interpretar santament, al cap i a la fi em va somriure amb aquell seu posat de rateta sabia i, potser, l’home només em volia agrair que passes ànsia. Seguint-lo com sempre a tot arreu, va treure el nas per l’eixida el gos de la meva filla, un bòxer de color marró que sempre baveja i que li varen posar de nom Xispa no sé perquè, ja que quan es posa dret gairebé em toca l’espatlla amb les potes. Mai ens hem entès gaire, ja que a mi els gossos més aviat em fan respecte i els d’aquesta raça, en particular, una mica de basarda i tot. A hores d’ara, vatua l’olla!, em faria gracia que vingués a llepar-me de tant en tant o que s’estirés als meus peus a fer-me companyia, però el pocavergonya només se m’acosta si algú puja a l’eixida, com suara el sogre. Si estic sol ni me’n fa cas. El màxim que es digna fer es aixecar el cap quan em treuen amb la cadira després de llevar-me, remenant una o dues vegades la cua, com si estigués content de veurem; però aquí s’acaben totes les seves festes. Potser si pogués parlar-hi em faria una altra sonada, no ho sé pas. Diuen que les besties ho entenen tot; si és així m’està menystenint com jo vaig fer amb ell des que l’Anna el va portar a casa, quan encara era cadell. Llavors, si que se m’acostava però jo me’l treia de sobre d’una revolada, tot renyant-lo: - fuig d’aquí, gos! Mai el vaig cridar pel seu nom, ara en canvi no me n’amago de confessar que, de pensament, el crido una i altra vegada, com si cregués que pot captar el meu desig d’una mica d’afecte. No deu funcionar la telepatia entre nosaltres perquè s’ha ajagut al peu de l’escala, donant-me l’esquena desdenyosament, això sí sense perdre de vista les anades i vingudes del seu amo, damunt la teulada.
(continuarà)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada