MENTRE HI HAGI MÉS SIMONES QUE GUDRUNS, EL FUTUR DE LA HUMANITAT NO PERILLA.

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimarts 3 juliol 2018)

- Gudrun, era la nena rossa i d’ulls blaus que el seu pare, Heinrich Himmler - mà dreta de Hitler, inventor de la Gestapo i promotor de l’Holocaust -, exhibia en tots el retrats oficials on apareixia al costat del Führer com un símbol de la joventut ària. La nena tenia 10 anys la primera vegada que sortí en una d’aquestes fotografies, era un dia de Nadal, formant part d’una de les moltes campanyes de màrqueting d’aquella altra bona peça d’en Goebels, el geni pervers de la propaganda manipulada. Perquè s’estigués quieta la nena, diuen que Hitler li regalava nines i xocolatines, però la Gudrun confessava al seu diari que tant li feien els regals, perquè a ella el que de veritat li agradava de sortir a les fotos, era emmirallar-se en les botes polides com una patena del seu pare. I mentrestant la Gudrun s’ho passava pipa deixant-se estimar com a “princesa nazi”, una altra nena quasi de la mateixa edat, la jueva Simone era deportada a Dachau i si bé ella se’n sortí d’aquell infern, els seus pares i d’altres membres de la família Veil se’n feren la pell. Em preguntareu: ¿que tenen a veure aquestes dues dones, l’una amb l’altra, perquè els hi dediqui una reflexió aquest xafogós matí de juliol? Doncs que la setmana passada compartiren ambdues espai als papers. La Gudrun Himmler, perquè fou enterrada gairebé en la clandestinitat, a l’empara d’un cognom neutre com Burwitz, manllevat per camuflar la ignomínia penjada del seu vertader. En canvi, les despulles de la Simone Veil van ser dipositades amb tots els honors de l’Estat, al Panteó dels Patriotes francesos il•lustres.

Però el que m’ha cridat l’atenció periodística d’aquesta història i que vull compartir amb vosaltres, és que enmig de molts altres detalls contradictoris en les biografies d’aquestes dones, el més horrible de tots és com cadascuna va gestionar allò que en podríem dir la seva i personal “memòria històrica”. La Simone Veil, va consagrar tota la seva vida a superar els horrors i les pors patides quan era una nena, reconstruint la seva vida sobre la base d’estar sempre a punt per testimoniar sobre l’holocaust, perquè ningú se n’oblidés mai més d’aquella tragèdia, i sacrificant tota la seva destacada activitat política a evitar que mai es pugés tornar a reproduir aquella monstruosa bogeria. La Gudrun, en canvi, mai va renegar del seu passat i es va dedicar amb orgull fins el darrer alè a protegir amb diners i consols ex-nazis condemnats o en perill de ser desemmascarats. Fins que va estirar la pota quasi als noranta anys, la dona va negar aferrissadament l’existència de cap holocaust ni de camps d’extermini ètnic massiu de jueus i gitanos, malgrat quan tenia 12 anys son pare, que volia portar-la sempre al costat més com una mascota que com a una filla, la va du de visita a Dachau, on en aquells dies s’estava en l’apogeu del sòrdid i aberrant programa d'experimentació mèdica amb presoners. La nena prototip de la raça ària, va escriure en el seu diari: “Avui hem anat a passar el dia amb el papa al camp de concentració de les SS a Dachau. Ens van deixar veure tot el que vam voler: els treballs de jardineria, les pereres i els dibuixos a les parets que feien els presoners. Tot meravellós. I després ens varen donar un bon dinar. Va ser molt agradable”. És possible que quedin més exemplars humans com la Gudrum escampats pel món, amb el cervell girat i el cor mort conservat en formol, però afortunadament n’hi ha molta més com la Simone, de manera que el futur de la humanitat està garantit mentre procurem que pugin més Simones que no pas Gudruns!