EL CAS DEL COL.LECCIONISTA DE FIRETA (continuació)
La Modesta no va
desaprofitar el temps de descompte que el jutge li havia concedit a contracor i
es deixà caure al Casal per parlar amb la monitora de ioga, la qual potser a
causa de la seva incapacitat l’havia passat de llarg a l’hora de prendre
declaracions als testimonis de bon principi, però en la recta final de la
investigació no volia deixar cap melic per lligar. La seva capacitat
observadora la va fer adonar, a la poca estona de parlar amb la senyoreta
Irene, dels trets principals del personatge: que mai es separava del seu gat,
que estant asseguda el tenia a la falda i que bo i dreta el portava arrapat al
pit, sostenint-lo amb el braç esquerra, mentre la mà dreta s’ocupava del bastó
que li servia de suport i de pigall; que no era cega de naixement, sinó que
havia perdut bona part de la visió de gran, a causa d’un accident, i que es
prenia com una platxèria endevinar com eren físicament les persones amb qui es
relacionava més sovint, començant per descomptat pels seus alumnes. Quan la Modesta li va parlar de
l’avi mort, ella de seguida la va interrompre: - era una bona persona, que no sé perquè m’havia agafat molt afecte.
- Suposo que hi devia parlar sovint, doncs? – la Modesta la
tibà del fil que li havia deixat solt.
- En
acabar la sessió solia acostar-se’m a acomiadar-se amb qualsevol excusa – féu
la senyoreta Irene, amb un deix de coqueteria mal dissimulada -, però si parla amb la recepcionista li dirà
que el pobre home m’anava al darrera. No s’ho cregués pas! Aquesta xiqueta té
molts de pardalets al cap i ha llegit massa novel·les.
- Quan parlaven, mai li va fer confidències de la
seva vida?
- I tant que no! Era un home molt discret i
correcte. En canvi, ara que hi penso, sí que volia saber coses de mi, per
exemple si estava o havia estat casada, o si vivia sola; però no es cregui pas
que ho fes per xafarderia, em penso que només era una manera de demostrar-me el
seu interès, ja que suposo que algú l’havia posat al corrent de la meva
desgràcia i volia ser amable.
Quan la Modesta ja es retirava,
aparentment sense fer-li’n cas del seu consell, la senyoreta Irene li va
insistir una mica alterada: - Vagi, vagi
a parlar amb el senyor Tomàs i no deixi de preguntar-li quins exercicis els hi
feia fer als alumnes, doncs el babau del metge va tenir la barra en ple enrenou
d’insinuar la ximpleria que potser els canso massa i que el pobre avi qui sap
si no s’havia mort d’un coresforç... No se’n descuidi d’aclarir-ho, no sigui
cas que encara en surti escaldada per culpa d’un bocamoll, que al cap i a la fi
era un metge de dones.
El senyor Tomàs
era de costums i de rutines, i no li agradava gens haver d’improvisar, per
aquesta raó de dilluns a divendres es deixava caure com un clau, a l’hora de
dinar, a la fonda “El Mossec”, a la plaça de santa Maria, ocupant la mateixa
taula que va afillar-se el dia que va entrar-hi per primera vegada. Tots
aquests detalls i els que seguiré explicant, els va saber la Modesta després
d’identificar-se i demanar-li si, mentre conversaven, podia asseure’s amb ell
per dinar plegats, puix ja s’havia fet a la idea de passar tota la tarda al
poble per enllestir la investigació que tenia entre mans.
– La Irene és una xicota que fa molt de goig, a
pesar que les ha passat putes a la seva vida – començà a
descabdellar-li a la Modesta l’antic carter, per correspondre a la confiança
que li havia dispensat la seva amiga, en adreçar-li aquella policia perquè
l’informés -; pensi que un dia, quan
tornava de l’escola on feia de mestra, la va envestir un auto que anava a tota
pastilla, conduït per un pirat que justament fugia com un boig, després de
robar en una casa de pagès, on va deixar malferida la mestressa. Vostè és molt
jove i no se’n deu pas recordar perquè, de fet, aquell robatori i l’accident de
la Irene van passar fa uns dotze anys. El cas és que de la patacada, la xicota
va quedar estabornida i mai més va recuperar del tot la vista. I si no en tenia
prou amb la seva pròpia desgràcia, en quedar-se en aquell estat de dependència
no es podia cuidar de la mare baldada, amb qui convivia. I com que no eren més
de família, els serveis socials van ingressar la mare a l’asil, però la pobre
dona no els hi va donar gaire feina perquè es va morir com un pollet al cap de
pocs dies de ser-hi, suposo que de pena. Jo llavors encara no coneixia la
Irene, però tota la comarca n’anava plena de la seva mala sort, ja que a més a
més resulta que el ximplet que la va atropellar no tenia assegurança i estava
més pelat que les rates, de manera que la xicota va anar a cobrar la
indemnització al riu. Sort de la paga de mestra que li ha quedat i d’un racó
que tenia sa mare; que si no fos per aquest coixí estaria venent el cupó per
les cantonades.
- Així, podríem dir que vostès dos quasi són
parella?
- Què vol que li digui? Ja m’agradaria, ja. Tant ella
com jo estem sols, tenim un bon passar i de moment ens aguantem els pets, vostè
ja m’entén; però de tant en tant necessitem fer-nos companyia. Vostè encara és
un mamelló comparada amb nosaltres, i certs sentiments segur que no els pot
entendre...
- Abans no se’m faci tard – la Modesta recuperà el fil
d’allò que havia anat a aclarir, abans que amb les divagacions se li
escorregués dels dits -, li agrairia que
me’n fes cinc cèntims de l’avi que es va morir a classe.
- No me’n parli, quin disgust va agafar-li a la
Irene! Sobretot després que aquell dròpol de metge deixés entendre que potser
li havia provocat l’atac de cor per forçar els exercicis.
- I no hi va tenir-hi res a veure el ioga?
- Que va! Precisament aquell dia el paio va arribar
tard i ja estàvem començant a relaxar-nos, per tant no va fer ni els
estiraments previs ni cap exercici. Quan es va tombar a terra, ja no se’n va
aixecar més.
- S’havien tractat, vostès?
- El coneixia d’haver-lo vist, però no ens havíem
fet massa, no. Jo el tenia per una mica sorrut, tot i que amb l’Irene hi
xerrava com una calàndria. Ella no li donava corda, però tampoc se’l treia de
sobre a empentes, perquè sempre li tenia alguna atenció; però quan se la va
guanyar de veritat fou el dia que li va regalar un retrat. Com que en prou
feines s’hi veu, va voler que jo li expliqués com l’havia pintat. Li vaig dir
que es tractava d’una sanguina que representava una dona asseguda amb un gat a
la falda, que tenia certa retirada amb ella; ho reconec, malgrat la fesomia li
quedava molt difusa, senyal que no dominava la tècnica del retrat a fons. A la
xicota li va fer gràcia i volgué que li enquadernés i li pengés al menjador. És
tot el que li puc dir d’ell, tal com ja els hi vaig explicar als seus companys
i al jutge.
Havent dinat, la Modesta va deixar al
senyor Tomàs que es prengués amb tranquil·litat un trifàsic de rom i va passar
discretament a la caixa per pagar la nota, però la mestressa del Mossec,
aixecant prou la veu perquè el seu dispeser ho sentís, li va dir a la mossa: - Deixi-ho estar, que està convidada.
El senyor Tomàs
es va tombar cap a ella fent cara de murri, mentre la Modesta tornava a endreçar
el bitllet que havia deixat damunt del taulell, arronsant-se d’espatlles i
dibuixant un somriure de complicitat. A un altre amb qui hagués dinat per
feina, no li hagués pas consentit que la convidés, però aquell vell era massa
encantador per a fer-li un lleig. La següent entrevista la tenia emparaulada
amb els nebots de la víctima, al Xalet mateix, per si li convenia acarar-los
amb el director de l’establiment. Com que anava sobrada de temps, va aprofitar
la caminada a peu per impregnar-se de la serenitat i romanticisme que a aquella
hora es respirava pels voltants del bosc de can Cabrafiga. Quan va entrar al
Xalet per continuar la feina, la primera sorpresa fou que l’esperaven a
l’habitació on s’havia allotjat son oncle, una parella d’uns trenta anys mal
comptats. Com que sempre tothom es referia a “els nebots”, havia sobreentès,
evidentment equivocada, que es tractava de dos homes quan es tractava de germà
i germana, la qual va prendre la iniciativa en presentar-se com la Sara. Devia
ser una mica més gran que son germà, el qual va deixar-la que capegés totes les
preguntes de la mossa, i durant una hora
ben llarga no va obrir la boca, ni per dir com se deia. El capteniment sec i
possessiu de la noia féu que li fos antipàtica des de bon principi, raó per la
qual, cansada d’escoltar una i altra vegada la mateixa versió dels fets, la
Modesta no es va tallar un pèl: -
Tramaven alguna cosa en contra del seu oncle?
- Va lluny d’osques, senyora, si es pensa que
nosaltres hi tenim res a veure amb la mort de l’oncle – li va plantar
cara la neboda, sense perdre els estreps malgrat com serrava les paraules -, per molt que l’haguéssim avorrit per com
s’havia portat amb la família, i que haguéssim endegat un procediment per
incapacitar-lo amb totes les de la llei.
- Per què els importava tant a vostès, com es gastés
els seus diners? – no
va afluixar la Modesta.
- Per començar, perquè d’això que fossin seus se
n’hauria de parlar una mica. Ja li ben asseguro que nosaltres tenim tot el dret
a reclamar-li, almenys, la part del patrimoni familiar que va malvendre’s per
impedir que fos nostre. I tant que se n’ha de parlar! No només per raons
legals, sinó també morals. Nosaltres no en tenim cap culpa de les desavinences
entre l’oncle, els avis i els nostres pares. L’oncle, ja li dic des d’ara
perquè li quedi clar, era un malparit; però l’avi encara era més cabró... Ep!,
no ens jutgi abans d’escoltar-nos. Entre l’avi, que havia aixecat la fàbrica de
bicicletes, i l’àvia, que era la rica, en la seva condició de pubilla sense cap
germà que li disputés l’herència de les propietats més guapes de la comarca;
l’oncle i el pare no tenien pas de patir i encara en sobraria del tros perquè
nosaltres visquéssim de renda. Però les coses van anar de mal borràs quan la
nostra mare, que llavors estava casada amb l’oncle, li va ver el salt amb el
seu germà petit, el seu cunyat, amb qui ens va parir a nosaltres. Fixis si n’és
de complicada la història! Quan la mare va deixar l’oncle, estava embarassada
de mi i si no em va mentir, el pare no era no era pas l’oncle sinó el seu
germà. En assabentar-se’n l’avi, que era del morro fort, encebat per una rata
de sagristia com l’àvia que mai callava, va reaccionar de mala manera i es va
posar totalment de part de l’oncle, i després de fracassar manant a la mare que
tornés amb el seu marit legal, va tirar pel dret desheretant el nostre pare, el
seu fill petit, perquè vivia en pecat amb una adúltera; prohibint-li a més a
més que tornés a posar els peus a la fàbrica i a la casa pairal. Segons que em
va explicar la mare, el pare va trobar feina a Baracaldo, a la fàbrica d’un
competidor que el va rebre amb els braços oberts, i entre bascos vam pujar
nosaltres fins que fa uns quatre anys el pare va morir. Aleshores, la mare ens
va confessar amb pèls i senyals tots els embolics de la família i, aconsellada
per un parent advocat, vam tornar a Barcelona per mirar de fer les paus amb
l’oncle, amb qui encara estava casada perquè mai li va donar el divorci malgrat
la repudiés; però l’oncle ni es va dignar a rebre-la i li va dir de tot, raó
per la qual cosa la mare va iniciar els tràmits d’un plet incapacitar-lo, i els
diaris en varen anar plens d’aquell sidral unes quantes setmanes; però la mare
no va poder suportar la vergonya i, donant-se la culpa per haver trencat la
família, un dia se li’n va anar la mà amb les pastilles per dormir, malgrat
pietosament el metge amic va certificar la seva mort com accidental,
estalviant-nos la vergonya de la veritat. Mentrestant, per fugir de l’escàndol
que s’havia desencadenat i dels periodistes que no es cansaven de remoure la
merda, tot de cop l’oncle va desaparèixer del mapa, si bé l’advocat de la mare
ens va avisar que algunes de les propietats familiars que eren patrimoni de
l’àvia, s’estaven saldant.
- No varen intentar localitzar-lo més, per aclarir
les coses?
- Clar que ho vàrem mirar, però és que era com si
s’hagués fos literalment, tal com li dic; per molt que costi de creure. Fins
que fa un parell de setmanes, per xamba se’ns va posar en contacte el director
de la residència i vàrem començar a lligar caps.
- I per quina raó el director se’ls hi va adreçar,
si vostès no comptaven per res pel seu oncle?
- Un altre dels misteris d’aquesta història: sembla
que l’oncle, al contrari de nosaltres prou que sabia on vivíem, des que vam
tornar a Barcelona; i els hi havia deixat als responsables del Xalet la nostra
adreça i fins i tot un telèfon, per si de cas.
- Ara sí que m’acabeu de descol·locar. No havíem
quedat que no us havíeu vist mai i que no manteniu-ho cap relació?
- Sí, però no sé com ni amb quin propòsit ens tenia
localitzats, tot i que no en volia saber res de nosaltres.
- Bé, i ara que està mort, què pensen fer?
- Tot ens ho porta l’advocat, però pel que sé ara
cal escorcolla tots els seus papers perquè els quartos que va treure’n de
malvendre’s les propietats de la família, en algun lloc els ha entaforat, ja que els diners no es fonen. I com que mal
que li pesés no li quedava cap altre parent viu que nosaltres, suposo que
alguna cosa lleparem – en adonar-se de com se la mirava la Modesta , va intentar
d’arreglar, afegint: - Sobre aquests
diners hi tenim tot el dret del món perquè provenen de l’herència de l’àvia i
no poden sortir de la família. Una altra cosa és la fàbrica, que ja veiem més
pelut de recuperar-la una vegada mort l’oncle, ja que l’única estratègia per
aconseguir-ho passava per declarar-lo incapaç de prendre decisions quan va fer
la truca amb els seus treballadors, a canvi d’un vitalici ridícul que
disfressava una donació en tota regla.
- I, com s’ho pensaven fer, si pel que tinc entès el
seu oncle era tot un caràcter i no semblava pas que no hi toqués?
- De tots aquests detalls de la reclamació ja li he
dit que n’hauria de parlar amb l’advocat de la mare; però tinc entès que es
refiava bastant dels testimoniatges del director i del metge de la residència.
- Sap que els seu oncle s’havia canviat de nom i
d’identitat, i que es proposava perdre’s en algun lloc del món com si fos una
altra persona, precisament l’endemà del dia que va morir?
- Doncs, no. Ni mon germà ni jo en sabem res
d’aquests plans, fins que el director ens ho va explicar ahir per sobre. No en
teníem ni idea de que volgués fotre el camp per segona vegada, ni de quina en
portava de cap, cregui’ns!
- ¿A qué se refiere, con eso de la codicia?
- A que el propietari del Xalet es devia ensumar que
darrera tantes anades i vingudes de la víctima hi havia marro amagat, i va
voler treure’n l’entrellat per si, com havia passat en altres casos de mort
d’avis rics i extravagants, n’havien tirat un bon tros a l’olla. Suposo que per
casualitat va descobrir la identitat tèrbola del seu dispeser, i creient que en
portava alguna de cap va córrer a xerrar-ho als nebots, pensant que aquests li
tindrien en compte el favor el dia que toquessin calent. Això ens porta a que,
en la meva opinió, l’avi va morir d’un atac de cor degut al pànic i a l’angoixa
que ell mateix es va provocar, de tant menjar-se el coco, congriant una
venjança malaltissa que covava de temps ençà.
- ¡Qué le vamos a hacer! Este caso pintaba bien y había
despertado tanto interés mediático… Pero coincido con usted que es mejor
dejarlo como está… Déjeme que le diga antes
de irme que, a pesar de que hemos tenido nuestras diferencias, me alegro de
haberla tenido a mis ordenes y espero que no me tenga en cuenta mis malos
humores – el
jutge es va posar dret i li va allargar la mà. La Modesta , mentre la hi
estrenyia, va pensar: mira, vés per on amb aquest m’havia equivocat!
FINAL DE
TRAJECTE .- La senyoreta Irene no s’ho podia creure. El primer que va fer, en
marxar el notari de casa seva fou trucar al senyor Tomàs, que vivia tres
cantonades més avall, el qual no va trigar ni un quart d’hora en presentar-se
amatent. En sentir-lo pujar per l’escala – ja li reconeixia el carranquejar
característic –, el gat va miolar en senyal d’alerta, i la senyoreta Irene va
córrer a obrir-li la porta, inclús abans que premés el timbre. El senyor Tomàs,
de seguida es va adonar que la seva amiga estava trasbalsada i es va preocupar.
Ella, però, el tranquil·litzà, agafant-se-li de bracet per endur-se’l fins a la
petita tribuna on hi havia un parell de cadires de balca i una tauleta rodona
de costura, que hi feia joc. Li va assenyalar els papers que havien quedat
damunt de la taula, dintre el sobre que havia portat el notari, mentre
intentava explicar-se en poques paraules: -
Te’n recordes d’aquell avi que va morir de repent, ara fa un any, a la meva
classe de ioga? Doncs m’ha deixat una fortuna en el seu testament. Què et
sembla, no ho trobes fantàstic?
Davant la
sorpresa del seu company, va explicar-li que acabava d’anar-se’n un notari de
ringo-rango, que havia vingut expressament des de Barcelona per comunicar-li la
inesperada deixa: - Ara que hauré de
tramitar tot un munt de paperassa, compto amb tu per tot, oi que sí?
El senyor Tomàs,
fent-li una moixaina, li va dir: - Saps
què, Irene? Per celebrar-ho anirem a dinar fora. Avui et convido jo, que sempre
m’ha fet gràcia pagar un bon tec a una milionària. FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada