Follow by Email

dimecres, 18 de juliol de 2018

“SANTA RITA, SANTA RITA, LO QUE SE DA NO SE QUITA”, SEGONS CORINA –


PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dimecres 18 juliol 2018)
- Aquest ha estat l’encàrrec que li ha fet arribar al ciutadà Juan Carlos Borbón, la seva mantinguda quan feia de rei d’Espanya. Els Borbons tenen un llarg, escandalós i espatarrant  repertori d’amants, o més ben dit de “maîtresses royales” que és com els il·lustrats francesos convingueren en anomenar les putes dels seus reis, per a no usar en va cap variable de la paraula amor. No hi cap dubte que l’encantadora Corina que va arrambar-se al Borbó espanyol més per interès que per passió, encaixa en aquesta denominació d’origen genèrica patentada pels experts francesos en protocol, però no sé sí com a professional del ram està a l’altura de les històriques madames de Pompadour, de Poitiers o de Maintenon, per citar només algunes de les mítiques referents de la professió més vella del món en versió aristocràtica. D’acord amb el que aquesta aristòcrata alemanya de tramoia confessa, a l’inrevés de les franceses sembla que no li va treure tant de profit al seu Borbó com aquest a ella. I quan van trencar peres per causes de força major, el seu “entranyable amic” si bé li va permetre quedar-se amb les joieria i llenceria fina que li havia regalat a compte dels serveis prestats, exigí en canvi que li tornés les propietats que havia escripturat al seu nom, segons diu maîtresse Corina no perquè l’estimés sinó per usar-la de testaferro per torejar fiscalment la Hisenda de l’Estat del qual el Borbó n’era el Cap.

Però com que Corina no es mama el dit i, pel que sembla, la sap molt llarga, li ha contestat al seu Borbonet entranyable que s’hi posi fulles i que quan es dutxi canti, fins que se l’aprengui de memòria, aquella tonada tan castissa de: “santa rita, santa rita, lo que se da no se quita”. Fins aquí, aquest relat podria molt bé classificar-se com una més de les cròniques picants de les quals la premsa rosa en va plena sobre esbatusses de parelles en tràmit de divorcis entravessats, si no fos per una sèrie de detalls tan significatius com que hi està enmig de l’embolic faldiller no és un ciutadà qualsevol sinó el representant de tota una senyora, és un dir, institució: la monarquia. I que la propietat del patrimoni en litigi es tan tèrbola que es fa imprescindible investigar a fons com van arribar a les mans del monarca emèrit, alguns dels immobles posats a nom de la Corina. Perquè si fossin veritat els insistents rumors sobre que la major part de la fortuna del ciutadà Juan Carles s’ha bastit en base de cobrar comissions com intermediari en negocis d’Estat, l’incendi que ha encès la descarada i rancorosa maîtresse despatxada, hauria d’estar ja sota la petja de la fiscalia i de la inspecció d’hisenda. Quan el Borbó, avui escarnit per una puteta venjativa, feia de monarca-cap d’Estat va dir en un solemne missatge de Nadal, que la justícia a Espanya era igual per a tothom. A veure, doncs, si la Justícia definitivament es posa les piles i li fa empassar al presumpte delinqüent per evasió fiscal i possible prevaricació, aquelles paraules que va borbonejar de cara a la galeria.

A la meva manera de veure, quan el riu sona és que aigua baixa, i tota aquesta porqueria que ha han escampat els mitjans, gràcies a la gola profunda, negra i mafiosa d’un ex-comissari vinculat amb les clavegueres de l’Estat, algú l’ha llençat riu avall amb tota la mala intenció d’enverinar l’ambient. Per tant, el que fora lògic en un país normal és que totes les persones implicades en aquest complot ja haurien d’estar de cara a la paret cantant com unes calàndries. Però si això no ha passat, entre d’altres raons, és perquè en aquestes xanxes marranxes hi està embolicada la monarquia. Tanmateix, no es tracta d’una relliscada del monarca emèrit com aquell de la cacera d’elefants, que es pot tapar amb una expressió perdonavides com “no tornarà a passar”, sinó d’una brama que ve de temps reculats sobre el dret de cuixa que la monarquia espanyola, que ja des de temps reculats el monarca de torn reclamava en determinats negocis d’Estat: els minerals del nord-africà ahir i els negocis amb Aràbia Saudita avui. És possible que es digui que tot plegat és una confabulació judeo-maçònica-republicana-independentista i que s’hi pensi tirar terra al damunt, si així fos crec que no es pot consentir si és que ens creiem això de la democràcia. Però tinguem en compte que si el fet que hi estigui emmerdada la monarquia fos obstacle per entrar-hi a sac en la investigació d’un presumpte delicte fins a descobrir tota la veritat, posa en relleu la necessitat de substituir aquesta institució anacrònica per una república. Els caps d’Estat republicans poden ser tan cràpules i lladres com els monarques hereditaris, però la gran diferència és que un president republicà ha de passar per l’adreçador de la Justícia com qualsevol ciutadà normal. I si algú s’ha ofès amb la reflexió d’avui, que perdoni les molèsties. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada