PLORS OFEGATS I DOMINADES IRES -
(Primer premi IV Concurs de relats breus Consell Comarcal del Solsonès - 2016)
1 – LA NEUS: UN PLOR OFEGAT – El pare de la Neus el dugué a casa sent
cadell d’una setmana mal comptada, tot just desmamat a corre-cuita, perquè
arribés a temps de cagar-li el tió a la nena per Nadal. Volien fer-li una
gràcia, tenint en compte que els metges no els asseguraven que la nena hi
sigues el Nadal vinent. El pare va empènyer el gosset a treure el caparró de la
capsa, deixada damunt del sofà del menjador amb gran remirament, un cop
arrossegada de sota la manta de quadres que escamotejava el miracle-misteri -
incomprensible inclús per a una nena tan espavilada com la Neus -, que un tros
de soca corsecada i de ventre tan llis com la fusta de planxar de la mare,
cagués aquell bé de Déu de regals i torrons, després d’apallissar-la.
Va ser festa major
per a tothom menys per a la pobre bèstia, és clar, que no parava de somicar com
una criatura, tremolant de por fins que la Neus se’l va afillar, protegint-lo
amb els seus bracets escanyolits i insegurs. Per fi la nena havia trobat un
ésser més feble i poruc que ella, fent-la sentir de cop i volta necessària per
algú i desvetllant-li un fort i desconegut sentiment, vés a saber si comparable
amb el d’una mare. Sigui com sigui, a partir d’aleshores, el cadell es va
convertir en quelcom més que una mascota, qui sap si com un fill o un germà
petit, i fins i tot se’l volia emportar al llit, desobeint la categòrica i al
final histèrica prohibició de sa mare, que s’havia posat tossuda portant-li la
contraria; tot i que li trencava el plat bonic ben a contracor, només perquè
pensava que el gos podia encomanar-li algun virus si dormien plegats. L’estira
i arronsa entre el desig de la nena i la negativa terminant de la mare, va
durar fins que el metge, revestit del paper d’àrbitre o d’home bo, va
assegurar-los que anant en compte amb la higiene del gos, que a totes hores la
nena estigués enganxa al Xispa – amb aquest nom va batejar el cadell la nena,
sense demanar parer a ningú -, podia tenir a la llarga efectes beneficiosos.
La Neus patia una
d’aquestes merdoses malalties modernes de les quals se’n saben tan poques
coses, perquè com que no emprenyen prou la gent d’upa, a la indústria
farmacèutica tant se li’n dóna de trobar-hi remei d’un dia per altre, ja que no
en poden treure benefici immediat els seus capitalistes. Una malaltia que, això
sí que se sabia de cert, la neularia en pocs mesos. Vet-aquí, doncs, que els
pares li donaven a la nena tots els capricis que es podien permetre i més,
procurant que l’esllanguiment irremeiable de sa vida fos el màxim de suportable
i li passés el més desapercebut possible, com en un somni envoltat de fades,
entre coixins de plomalls.
Heus ací, però, que
ben aviat els pares van adonar-se que alguna cosa entre el gosset i la nena no
girava rodó, ja que malgrat el cadell no podia ser més festós amb tots els de
la casa, de sobte tenia ramalades una mica estrambòtiques. Per exemple: trigava
a obeir quan se’l cridava, llevat que qui ho fes estigués palplantat davant
seu. El veterinari els ho va aclarir en quatre paraules, després de fer-li una
simple ullada i quatre proves ràpides: en Xispa sordejava, segurament des de
naixement. El pare, en escoltar aquell diagnòstic inesperat, es va sentir
estafat, i en un primer rampell decidí tornar el gos a la botiga d’on havia
sortit, després de vendre-li per sa i a preu d’or. El pare era un home d’idees
fixes i radicals: - "el que vulgui
fotre’m a mi, encara ha de néixer" – es vantava sempre, tant a la
feina com a casa, molt refiat, cofoi i gelós de la seva murrieria.
Ara bé, la veritat
sigui dita, a tothom li va disgustar molt que en Xispa fos un gos tarat i, a
cop calent, no li venia d’aquí retornar la pobra bèstia als que els que li
havien aixecat la camisa. Sort en va tenir el pobre cadell que la Neus se’l va
arrapar al pit, amb tanta força que no hi hagué manera d’arrancar-li dels
bracets. I fins i tot un gosset tan dolç, inexpert i indefens com aquell, va
treure el geni i, segurament per instint, va fer veure que ensenyava unes
dents, que ni se li despuntaven, als que pretenien separar-lo de la seva
amigueta i mestressa. En vistes del drama que s’anava congriant, el pare va
arronsar-se d’espatlles abatut, i empassant-se la ràbia i l’orgull matxucat, va
prometre-li solemnement a la nena que no el tornarien pas i que se’l podia
quedar, malgrat la sordesa.
De fet, s’hagué de
mossegar la llengua i fer el sacrifici de no dir cap penjament, tot per amor a
la Neus, naturalment, però sent conscient que mai més al cadell se’l podria
mirar com abans, perquè el pare és d’aquella mena de persones que voldrien que
tot el que toquen, compren o maneguen, fos tan perfecte, emmidonat, verge i
radiant, que quan la realitat els decep s’exposen a perdre, com en el cas del
cadell per un simple punt d’honor, l’afecte tendre, franc i pur de criatures
innocents, amb la vida escantonada sense tenir-ne cap culpa, per una punyetera
discapacitat o defecte físic.
2 - EN BENET: LA DOMINADA IRA -
En Benet era sempre el primer d’arribar a la feina. De fet, ell l’obria el
despatx un parell d’hores abans de les nou, que representava era quan, oficialment,
tothom tenia de formar al rengle, perquè començaven a degotar els primers
clients del dia. Com que en Benet era el més antic dels empleats de l’oficina,
els seus companys no li retreien aquell excés de zel, sinó que més aviat el
passaven per alt, sense parar-hi atenció, com si fos la cosa més natural del
món que el més veterà també fos el més complidor, però sense prendre’n exemple
procurant no fer salat cada dos per tres. Si haguessin sabut que matinava
perquè volia, sense que ningú li hagués manat ni tan sols suggerit subtilment,
i que per acabar-ho d’adobar tampoc no se li rescabalava res a canvi
d’escarrassar-se tant a la feina, se l’haurien rifat per ruc, fotent-se’n pels
descosits de la seva ingenuïtat.
No obstant això,
l’estrafolari comportament d’en Benet no donava dret a ningú, com s’havia fet a
bastament per part d’alguns dels seus companys des que corregué la brama que
era un llepaculs i un portafarcells, a escarnir-lo i treure-se’l de sobre sense
miraments. La veritat era que aquell pobre home, més aviat pecava d’ésser un
curt d’esperit a qui la informàtica se li havia entravessat, que per dissimular
que davant el teclat d’un ordinador li venien basques i els dits li feien
tentines, estava disposat a esmerçar a benefici d’inventari totes les hores que
convingués, perquè la feina no se li aculés i ningú s’adonés de quin peu
coixejava.
Es refiava que si
es treia la xeixa dels dits, a l’amo tant se li’n donava esbrinar com s’ho
feia, evitant que acabés sabent l’embolic en que s’havia ficat per estar renyit
amb les noves tecnologies, simbolitzades pels teclats, les pantalles i els
ratolins. En canvi, mentrestant el deixessin apanyar-se-les per les seves,
sense ficar-hi el nas pel mig ningú, es veia capaç de trampejar la situació amb
discreció i dignitat, estalviant-se de passar per la vergonya de que el
consideressin curt de gambals.
Però en Jesús,
l’amo del negoci, era gat vell i es vantava d’ensumar els coixos bo i asseguts,
de manera que ja feia temps que li havia calat les martingales. Tanmateix, per
si no se n’hagués adonat, l’emprenyador del seu nebot li recordava cada dos per
tres que la feina d’en Benet, ben informatitzada, podia enllestir-se en menys
de mitja jornada i, per tant, aquell disbarat d’horari que se li consentia al
vell xaruc no treia cap a res, puix encara que no se li pagués un ral per les
hores de més que s’hi passava escalfant la cadira del despatx, entre naps i
cols els feia perdre diners.
El que passava era
que en Jesús es resistia a trencar-li les oracions a en Benet per sentimentalisme,
perquè era la darrera resquícia que quedava de la vella colla d’empleats amb
qui havia engegat el negoci son pare, però especulant també després de
descobrir-se la tracamanya, que potser la seva dedicació a la feina
s’encomanaria a la resta del personal, sobretot als que les obligacions se les
prenien més a la fresca. L’aposta fou endebades: ningú va seguir-li la beta al
pobre capsigrany, ni posant-se a pencar més d’hora, ni mirant de no tenir tanta
pressa a l’hora de plegar. Ans al contrari, alguns encara s’hi repanxolaven
fent el ronsa, sense cap recança, amb l’excusa de: “com que ja es queda en Benet...”.
De manera que l’amo
de la immobiliària, finalment, va donar-se per la pell, fent-li purgar el
desengany al carrincló d’en Benet, colgant-lo de feina fins a les orelles, ja
que si tenia tantes ganes de treballar no pogués decantar-se-la ni un segon. Aquesta
nova estratègia - un xic maquiavèl·lica, parlant clar -, la va entomar en Benet
sense badar boca, parant resignat la seva gepa cada dia més grossa: matinava
una mica més, escurçava la migdiada i no passava ànsia per plegar quan es feia
fosc. Fins i tot, va acabar per endur-se’n feina a casa.
Però el més
sorprenent de tot plegat fou que, malgrat pencava com un escarràs i no li quedava
temps ni per donar-se el més simple requisit, era feliç en estar convençut que
la seva angoixa per amagar que anava coix en informàtica, passaria
desapercebuda i que, a més a més, fent la feina de dos pel preu d’un, s’estava
convertint en una mena d’empleat modèlic i molt valuós - en una vertadera
institució de l’empresa, vaja -, ja que al despatx ja només faltava que s’hi
quedés a dormir.
Amb aquesta fama de
pencaire empedreït es va refiar tant de que era imprescindible, que quan
començà a córrer el rumor que la immobiliària trontollava per culpa de la
crisi, i que per evitar que fes l’ànec el més probable era que s’hagués de
retallar plantilla, es va dir que no li calia patir per res ja que l’amo, rai,
ni borratxo voldria desprendre’s d’una ganga com ell, i menys si les coses li
anaven malament. Però aquesta seguretat se li va glaçar al païdor quan un
vespre, poca estona abans de tancar, va cridar-lo el senyor Jesús al seu
despatx i li va entaforar sota el nas una carta d’acomiadament en tota regla i
un sobre marró amb la liquidació fins aquella tarda, donant-li les instruccions
per anar a cobrar a partir de l’endemà mateix de la caixa dels encantats.
Per què us ho
explico això? Doncs perquè després de tanta lleialtat i dedicació, el pobre
Benet només va aconseguir ser el primer de la plantilla que varen passar per la
pedra de la reestructuració. I malgrat de calent en calent, considerava que
sense ell no se’n sortirien, l’amo i el seu nebot havien fet els números d’una
altra manera: llogant a mitja jornada un xitxarel·lo mig espavilat en tenien
prou per enllestir la feina i encara li sobraria temps per fer carrer; tot plegat,
cobrant una tercera part del que li pagaven a l’altre. En resum, que mentre en
Benet tenia coll avall que era el pal de paller de l’empresa, on havia
pràcticament entrat a treballar amb pantalons curts, pels amos no passava
d’ésser un de tants infeliços que, en perdre bufera a causa de l’edat, feien
més nosa que servei. A partir d’aquell vespre, amb la carta d’acomiadament a la
mà que ja se li havia quedat balba, i la liquidació a la butxaca, va aprendre
per força i aprenent a dominar la ira, com n’és de difícil de sobreviure amb
plom a les ales i sense sang a les venes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada