Follow by Email

dijous, 26 de juliol de 2018

FONS D’ARMARI – RELATS PER TREMPEJAR L’ESTUBA (dijous 26 juliol 2018)


L’EIXIDA .- (Novel·la curta premi Romà Comamala (Valls) Publicada per Cossetània Edicions l’any 2009)

Capítol 5
            Ja m’han presentat la criada que, per cert, no és d’aquí sinó de Colòmbia. M’ha semblat revinguda, però tímida. Em fa l’efecte que em remenarà bé perquè és com un homenot, però no sé si ens avindrem gaire de caràcter. Tampoc sé si té experiència en cuidar malalts, ja que més aviat el meu estat l’ha impressionat una mica només que m’ha guipat. Espero que per estalviar, la Sara no l’hagi anat a buscar de saldo i sigui una aprenenta. A qui no li ha agradat gens la noia és al gos, que no ha parat de bordar-la tota l’estona. Sort que les dones se l’emportaran a la platja, sinó ja tindríem sarau cada dia. He sentit dir que demà començarà la feina, però a mi m’han deixat al marge dels tractes. La sogra li ha dit, xampurrejant el castellà, que no pateixi, que ja li donarà un cop de mà els primers dies fins que n’hagi aprés i que no es preocupi de la manduca, doncs ja cuinarà ella. Estic ben arreglat!

El que m’ha deixat més parat ha estat com aquesta poca-solta de cuidadora s’ha acomiadat de mi: - pues, hasta mañana, mi niño. Què s’ha cregut aquesta tòtila! L’esforç que he fet per no engegar-la a dida se’m deu haver notat a la cara, però només m’ha sortit un gemec inintel·ligible que la Sara ha interpretat a la barroera, per humiliar-me: -apa, no t’excitis pobrissó que et trencaràs. Li hagués donat una bufa. Encara s’han entretingut xiuxiuejant de mi al cancell de la porta del pati, mentre el sogre ja feia una estoneta que s’havia emportat el gos a escampar la boira.
           
Després del mal tràngol d’aquesta presentació, he tornat a veure la dama misteriosa. Ha passat sola, amb la gosseta i vestida de negre. Per primera vegada l’he vist amb ulleres fosques que li tapaven mitja cara. Anava de pressa, sense torbar-se  com altres dies. De seguida que la gosseta ha fet la caca, l’ha recollida i ha girat cua. En passar per davant de casa, m’ha semblat que es mirava un instant l’eixida. El dentista ha baixat del tot les persianes de la clínica, senyal que també se’n deu anar de vacances, i a l’escola per primer dia no ha aparegut ningú, ni a jugar al pati. De fet, demà ja és Sant Pere. M’hagués avorrit com una ostra si no hagués estat per les anades i vingudes de l’Anna i la seva mare, entrant i sortint carregades de paquets. La sogra no s’ha pogut estar de retreure’ls-hi tanta bellugadissa i fal·lera per comprar. La Sara l’ha deixat clavada amb un moc: - mare, cuideu-vos de les vostres coses.
Es veu que encara dura la mala maror entre totes dues. L’Anna, més diplomàtica, ha intentat posar-hi vaselina: - iaia, només comprem coses que aquí trobem més barates que a la platja. Jo m’he firat a Valls mateix un parell de texans que m’encanten.

 La sogra no estava per orgues i se l’ha treta de sobre d’un rebuf: - si, si, aneu-vos posant pantalons com els homenots, que ja arribareu lluny d’aquesta manera. I les faldilles que s’arnin, mentrestant, a l’armari!

            No s’han tornat a agafar mare i filla perquè la Sara anava per feina, carregant el cotxe i se n’ha desentès de les remugades. El sogre em fa gràcia: ja poden dir el que vulguin, que ell no para de fer la seva. Suposo que ve les deu escoltar tant com jo, però mai li he sentit obrir la boca; ni per defensar-se, si alguna vegada li toca el rebre. La sogra, a vegades, li retreu que dediqui tantes hores als rosers enlloc d’estar més per les tomaqueres. Suposo que ho fa ben bé per tocar-li el botet, ja que pixa fora de test; però el sogre se l’escolta com si sentís ploure, amb cara de murri. Quan més va, més admiro aquest home: no crec que s’hagi posat una pedra al fetge com a conseqüència de les bajanades que suporta com un mesell. Crec que precisament aquest posat de mansoi és el que fa sortir de fogó a la sogra. Però el més curiós del cas és que quan estan sols, mai es discuteixen; limitant-se el sogre a assentir amb monosíl·labs quan l’altra li clava la pallissa, fins que se’n cansa. Només quan acaben parlant de temps reculats és quan al sogre li entra la xerrera i és capaç de parlar i parlar una hora seguida, si s’escau. Inclús em sorprenc de la tendresa com tant l’un com l’altra tracten determinats records comuns.

En fi, que cada casa és un món i cada persona un univers. Però d’això no te n’adonés fins que no te’ns tant de temps com jo per omplir. Si vaga entretenir-se a buscar-los, en la vida de qualsevol persona sempre s’hi podran trobar serrells de bondat, de sensibilitat o d’amor que facin de contrapès als rampells de maldat, de mesquinesa o de revenja. El que passa és que quan es va just de temps, sovint només es jutja una persona a la llum d’un únic flaix: el darrer.

I ara? En quin jardí m’he emmerdat! Sense voler, m’he posat  a filosofar, que és la darrera cosa que m’agrada de fer, perquè estic convençut que això de menjar-se tant el coco porta de pet a la depressió. I d’aquesta mercaderia no en vull comprar ni un retall, ja que la tinc ben avorrida. Els que van sempre a missa no sé perquè no l’inclouen entre els pecats mortals. La depressió no és pas una malaltia; més aviat és el suïcidi de l’ànima, ni més ni menys. Per llevar-te la vida del cos s’ha de ser molt valent. Suïcidar-se, francament, és una proesa; s’ha de tenir molt de coratge, sang freda i principis per arribar a consumar-ho. Però simplement renunciar a lluitar més i caure en la desesperació arronsant-se d’espatlles, és cosa de porucs. A la depressió s’hi arriba després d’abaixar voluntàriament els braços, de rendir-se, de claudicar. Si no perdo la xaveta, procuraré no cometre mai aquesta covardia.
 (continuarà)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada