CATALUÑA ME IMPORTA UNA MIERDA

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (dijous 5 juliol 2018)

- A vegades hom pot quedar més retratat amb un exabrupte de vint-i-cinc lletres que amb un discurs de mil paraules, i ahir vaig poder-ho comprovar. Imagineu-vos l’escena: una terrassa d'un bar en aquell moment bastant concorreguda de clients, una taula compartida per un diputat al Parlament de Catalunya, un regidor d’un ajuntament dels que fa patxoca i una parella per a mi desconeguda; ella rossa, desimbolta i, per les aparences, d’aquelles dones que jo trobo que “porten un rei al cos”. Da-munt la taula, el diputat consultava papers i subratllava text d’un butlletí oficial, mentre els altres feien barrila. En aquestes, la dona vés a saber què li va picar, potser va tenir una pujada de mala llet, el cas és que se li va escapar com si fos un rot un sentit: “Catalunya me importa una mierda!” No ens vàrem poder estar cap dels testimonis del “gall” de la senyora, de sanglotar discretament, mentre els que compartien taula amb la presumpta histèrica en prou feines s’immutaren, com si sentissin ploure, vaja. Potser sí se la li va notar un quasi imperceptible rictus sorneguer de dispensa, als llavis del diputat. Però cadascun de la resta de clients de la terrassa, inclosos els ocupants de la taula en qüestió, van continuar passant l’estona com abans de l’esclafit. Però a mi el follet que porto dins i que no em deixa tranquil, atabalant-me i enfarfegant-me amb preguntes sovint inquietants o qüestionant gestos, paraules o comportaments. Preguntes com ara què hauria passat, si l’estirabot l’hagués pronunciat qualsevol altre dels clients de la terrassa en els mateixos termes, però dirigit a Espanya? Els dos polítics presents haguessin fet també com si sentissin ploure? No ho podrem saber, esclar, i no m’agrada especular; però us dec confessar que em va saber greu que davant d’aquella "expansió desafortunada", un membre del Parlament de la Catalunya ofesa no fes, almenys, si res més no, un gest d’incomoditat pel que acabava d'escoltar a una companya de taula.

A la meva manera de veure, però, aquesta conversa privada en un lloc públic em dóna peu a verbalitzar una reflexió que fa temps em balla pel cap, d'ençà exactament que una part dels parlamentaris catalans, sobretot els del partit que es vanta d'haver guanyat les darreres eleccions autonòmiques, fessin el ronsa per no dir el tòtila quan al final de la sessió de constitució de la Cambra, es van cantar els Segadors. Potser sóc un llepafils però, francament, no vaig comprendre que no tinguessin el respecte institucional que es mereix l’himne del país, de quin Parlament legislatiu en formaven part. Fins i tot podria respectar, estirant molt el xiclet de la llibertat d’expressió que no volguessin afegir-se al cor de cantaires, però que mentre la majoria cantava alguns diputats catalans fessin posats de fàstic, em va semblar una criaturada de pati d’escola, per a no dir-la més grossa. Ara bé, després de la poca-soltada que ahir vaig veure i sentir per casualitat, i de la “naturalitat” com a un diputat català li entrava per una orella i li sortia per l’altra, m’adono de la mala peça al teler que tenim a aquest país per arribar a entendre’ns. El president Pujol va superar el llistó d'allò que va voler expressar en Candel, quan va destapar a Catalunya la realitat dels “altres catalans”, remarcant que català és aquell que viu, treballa a Catalunya i vol sentir-se català. Però la gran assignatura pendent per a la convivència democràtica és que hi hagi persones, que malgrat viure i treballar aquí, diuen que d’aquí no se’n sentiran mai. Preguntar-nos per què són realitat aquests sentiments, qui sap si no seria una bona i honesta manera d’enfilar l’agulla per recosir una societat que, encara que alguns ho neguin, cada dia està més esquinçada per molts pedaços que hi posin gent de bona voluntat. Repeteixo: que un diputat català no se senti incòmode quan algú en la seva presència vomita que Catalunya l’importa una merda, al meu entendre és per fer-s'ho mirar.