JA NO T’ESTIC AMIC

PROPOSTA DE REFLEXIÓ (divendres 13 juliol 2018)

- Quan a un simple saludat el coneixes una mica i a còpia de tractar-vos l'ascendeixes a la categoria d’amic, tens un motiu per sentir-te satisfet ja que la societat que ens envolta s’apuntala sovint més en les amistats que no pas en la parentela. Precisament, és molt freqüent escoltar la queixa de parents molestos, perquè resulta que algú de la seva sang es fa més amb els amics que amb la família; però aquesta constatació d'una realitat indiscutible porta a idealitzar potser un pèl massa el concepte d’amistat. Tanmateix s’ha d’afegir per pintar el quadre amb tots els matisos de colors possibles, que la majoria d'amistats són més d'anar de farra que de planys i penes. Però com que la vida mai es desenvolupa com una festa ininterrompuda, llevat de poques excepcions que es poden comptar amb els dits d’una mà els amics solen fer figa quan van mal dades i mantenir l'amistat és complica. D’aquesta marxa enrere sentimental en un moment donat, en té la culpa sense cap dubte la precipitació a l’hora de sedimentar amistats prou sòlides com les de temps reculats, que potser es tardava més a fer amics i no se'n feien tants, però els que es feien abans ho eren per tota la vida. No serà que es va massa de pressa a l’hora de promocionar un simple saludat al grau d’amic? Com no es cansa d’avisar-nos el murri Marcel Proust al llarg de tota la seva obra, les amistats d’un dia per altre no solen ésser més que una fal•làcia, un miratge, un ferro roent on s'arrapa qui no suporta la soledat.

Tenir amics és molt maco, sempre que no ens en vantem de col·leccionar-ne, com si fossin mussols, segells o maquetes de cotxes d'època, ja que llavors pot passar-nos allò de lo qual l’Aristòtil prevenia als seus deixebles: tenir molts amics és com no tenir-ne cap. I és que les vertaderes amistats no es cotitzen en funció de la seva utilitat pràctica, que també, però sobretot perquè s’hi pugui parlar de tot, d’idees i de sentiments íntims, sense emprenyar-se perquè no siguin coincidents; perquè hi hagi tanta empatia, confiança o afinitat de sensibilitats que quasi pugui endevinar un què pensa l’altre mitjançat un gest o una ganyota; perquè es pugui compartir quelcom tan difícil com el sentit de l’humor... Amb un amic de veritat no es poden tenir secrets, perquè no obstant això o degut a això, l’estima i el respecte mutu no se’n ressenten. Per aquesta raó, encara que alguns psicòlegs abeurats en la pura teoria us diran que no és ortodox, l’amor entre parelles o entre pares i fills s’enriqueix si a més a més d’amor s'hi posa una bona cullerada d’amistat. Aquells que blasmen que un fill digui, per exemple, el meu pare o la meva mare són els meus millors amics, qui sap si no s’ho haurien de pensar dues vegades. Què hi ha més bonic que a més a més d'estimar se sigui amic de les persones que estimes? El fracàs més fastigós d’una relació amistosa és que es trenqui en un rampell de pati d’escola: ja no t’estic amic! O, pitjor encara, que s’esllangueixi per falta de regar-la. És molt trist que amistats que fins fa quatre estaven a partir un pinyó es degradin a la condició de saludats o de simples coneguts.

A la meva manera de veure, això passa quan s’ha tingut massa ànsia i poca paciència per esperar que un conegut o un saludat estigui prou madur per esdevenir amic. També crec, fent cas del meu estimat Sèneca, que per triar bons amics i conservar-los cal, abans de tot, ésser molt amic d’un mateix. Ja que si ens costa de conviure amb nosaltres mateixos, ho tenim pelut per entendre’s amb els demés. L’autoestima, per molts amics de conveniència que ens busquem, no la recuperarem mai si l’amistat, inclosa la virtual, no té arrels. I no us desitjo a cap de vosaltres que un bon dia, mirant-vos al mirall de bon matí, li digueu a aquell que s'hi reflexa: ja no t’estic amic! Molt de compte! L’amistat amb vosaltres mateixos és l’única que no us podeu permetre llençar a la bassa. Expressions, amics meus. A l’Empordà, quan es donen expressions es vol dir: us estimo!