Follow by Email

dilluns, 9 de setembre de 2013

UN DEBAT DE BARBERIA

Ja us he parlat alguna vegada de l’orgue de gats que de tant en tant es munta a la meva barberia; sovint és pel futbol, però no sempre. L’altra dia, per exemple, algú al veure que en parlaven a la tele va preguntar amb retintin: “què, ja esteu a punt d’anar a la cadena humana? I en Manel em va sorprendre amb una expressió que era el primer cop que sentia: “ja pots comptar, no veieu que valdrà més l’aspart que l’ascuranda, com deia la meva sogra”. De primer, vaig pensar que era una de les seves sortides d’emblanquinador, però quan va començar a explicar-se i, sobretot, quan vaig notar la reacció dels altres que feien tanda com jo, vaig comprendre que no es tractava d’un estirabot qualsevol sinó que ens parava una trampa dialèctica, ben trenada per algú interessat en refredar els ànims dels que això de la independència no ho tenen prou madur. “On s’és vist? – va començar –, tant de rebombori, amb gent anant amunt i avall, quan podrien fer el fet si tothom a la mateixa hora encerclés pels afores el seu poble, sense tantes punyetes i parafernàlies. Sabeu quan costen tants de busos i tot el que penja? Encara tindrien més gent d’aquesta manera que dic, que no pas portant-la a la quinta forca. Jo mateix hi aniria, però a l’altra cap de món que hi vagin ells!”


            No mi solo posar mai en els debats perquè prefereixo escoltar abans de sortir-ne escaldat, però aquesta vegada em va semblar que hi tenia de ficar cullerada, sobretot al veure que mentre en Manel parlava, fins i tot els dos barbers movien el cap com donant-li la raó. “A vegades fa falta un cop d’efecte – vaig reflexionar en veu alta - que cridi l’atenció, i de la cadena humana segur que se’n parlarà arreu, perquè té un toc èpic i romàntic que sobrepassa l’esperit d’una simple concentració local, per nombrosa que sigui”. “I si fot un patac d’aigua, què? – em va replicar en Manel, que portava la lliçó de l’incordi ben apresa - Què en faran de tots els busos llogats? Els hauran de pagar igual i això costa un dineral. S’ha de pensar en tot i no córrer riscos inútils”. Li volia contestar que si plovia la gent no s’arronsaria, doncs ja no els venia d’aquí un xàfec després d’haver-ne parat tants i que, al cap i a la fi, la gent no sortirà de casa amb un esclop, una espardenya i amb les mans a la butxaca. Però en Manel no es va deixar convèncer i va repetir la cançó de l’enfadós, barrejant mesell calers malaguanyats amb temps de crisi. Ara bé, quan dijous arreu del món es parli de la Via Catalana cap a la Independència com una vertadera gesta, no us estranyi que molts Manels canviïn d’opinió i siguin més independentistes que ningú  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada