ELS ÚLTIMS ESPERNECS DE LA CLASSE MITJANA

Amb la reelecció de Merkel la classe mitjana dels països més tocats per la crisi tremola, perquè es veuen a venir que si la política d’austeritat continua, els tecnòcrates que han segrestat els governs per aplicar sense contemplacions les dietes d’aprimament, se l’acabaran de polir. El principal problema de les classes mitjanes és l’escletxa creixent que es va fent entre els rics i els pobres, de la qual ja en parlàvem ahir. Aquesta desigualtat indiscutible en les economies occidentals, escantona serveis públics tan essencials per a les persones com la sanitat i l’ensenyament. I en disminuir el poder adquisitiu es fonen les opcions de consumir i prosperar, l’estabilitat social i política s’esquerda i cada dia hi ha més protestes al carrer i més populisme als parlaments. I ja traspua com una immensa taca d’oli una corrent important d’opinió pública representativa i qualificada que considera complicat que la democràcia liberal pugui sobreviure en una societat amb la seva classe mitjana afeblida. El sistema democràtic té els dies comptats quan les persones que treballen dur i respecten les regles de joc no són recompensades adequadament pel seu esforç i moderació.

            Aquella afirmació triomfalista del polític laborista britànic John Prescott, feta l’any 1997, que “ara tots som classe mitjana”, seria molt difícil de subscriure a dia d’avui. L’empobriment sistemàtic de la població pesa com una llosa i castiga amb tanta duresa el consum, que la recuperació no pot aixecar el cap en aquestes condicions. Les economies amb salaris baixos van en constant augment i en països industrials capdavanters com Estats Units, un de cada quatre treballadors està mal pagat, mentre que al Regne Unit és un de cada cinc i a Alemanya són un bon grapat de milions els que trampegen la situació gracies als minijobs i d’altres invents. Una recent editorial de La Vanguardia posava el dit a la nafra: “podríem dir que hi ha dos indicadors estrelles per mesurar la salut d’un país: la prima de risc (principalment a Europa) i l’humor de les classes mitjanes (a tots els països desenvolupats)”. Les previsions de diferents organismes internacionals indiquen que d’aquí al 2020 prop de 450 milions de persones d’Europa, EUA, Japó, Canadà o Austràlia, que han gaudit o gaudeixen d’un tipus de vida acceptable, perdran el seu estatus privilegiat si no s’hi posa remei proclamant amb tota solemnitat i credibilitat que el diner fàcil no existeix, que de miracles no n’hi ha i que l’èxit, si de cas, és conseqüència de la tenacitat, el talent, la innovació i l’excel·lència.