MENTRE EL DOGMA ES RELAXA, LA CONSCIÈNCIA REVIFA

            Jo no sé si serà una flor de primavera o tindrà un recorregut més llarg, però el cas és que després d’escoltar al Papa de Roma declarar que: “Déu perdona a qui no creu però obeeix la seva consciència”, o que: “ni com a creient es pot parlar de veritat absoluta”, és evident que alguna cosa està canviant. La majoria de religions, no només la catòlica, tenen homologat des de fa segles un sistema infal·lible de mantenir la parròquia quieta: totes les afirmacions que desperten recel perquè són poc creïbles es converteixen en dogma de fe. Francament, sota el jou del dogma fa de mal viure i algunes persones ho han passat molt malament consumint-se entre dubtes constants. I que l’aire del Vaticà s’està airejant i que el tarannà del nou inquilí s’escampa com una taca d’oli, en dona prova el recent nombrat secretari d’Estat quan s’atreveix a recordar una evidència que tothom sabia però que ningú gosava dir en veu alta: “el celibat sacerdotal no és un dogma i pot ser discutit, perquè només es tracta d’una tradició”.

            Repeteixo, no sé si aquests gestos de relaxament responen a una campanya de màrqueting per augmentar la clientela o si van més enllà i defineixen un canvi de tendència fruit de la reflexió i la convicció. Sigui el què sigui, que ja es veurà, el cas és que me n’alegro molt que a la consciència se l’hagi reivindicat amb una frase tan rotunda com la pronunciada pel papa Francesc. De fet, però, no es tracta d’una novetat: un teòleg tan reconegut com Tomàs d’Aquino, ja fa molts anys ensenyava que més valia obeir la teva consciència que a un superior. De la consciència se n’han ocupat no només els homes d’església sinó molts d’intel·lectuals. En Mirabeu escrivia: “si voleu triomfar, mateu la consciència”. En Quintiliano afegia: “la consciència val tant com mil testimonis” i en Publio Siro, ho rematava fent palès que: “no es pot tenir bona reputació sense tenir bona consciència”. Per tot plegat, celebro que el Papa de Roma allargui la mà als ateus afirmant que qui no creu en Déu es pot refugiar en la consciència. Un cop de timó important en el plantejament doctrinal que mantenia fins fa quatre dies Roma sota el bàcul de Ratzinger, per activa i per passiva: que no hi podia haver una conducta moral recta si aquesta no es basava en els principis fonamentals de la fe, tal com els definia la praxis catòlica. Benvingut sia, doncs, el retorn al valor de la consciència!