Follow by Email

diumenge, 29 de setembre de 2013

LA PROGRAMACIÓ CINEMATOGRÀFICA DE LA TELE

            Malgrat el cinema sigui una de les belles arts, malauradament la programació dels films que ofereix la tele en horari comercial no tenen res a veure amb cap manifestació de tipus artístic, sinó que majoritàriament i per aquest ordre estan dominades per la violència (sang i fetge a dojo), la truculència (guions inversemblants incloses les escenes de sexe) o la inconsistència (guions ensucrats i bucòlics). Però malgrat aquestes cintes renyides massa sovint amb l’ètica i el bon gust, el cinema té uns claríssims i innegables valors artístics i pot ésser missatge, estudi, revisió, objectiu o, simplement, un exercici plàstic... És a dir, el cinema és l’art de resumir en imatges i paraules la crònica de la mateixa vida, passada i futura, amorfa o dinàmica dels espectadors. Totes aquestes flors i violes varen transformar-se en camp per a l’especulació quan al Estats Units uns espavilats observadors de la conducta humana feren un descobriment de gran interès, partint del principi de suposada passivitat – no participació – de l’espectador, i d’acord amb la fórmula que tota imatge que es veu, conscient o inconscientment activa allò que es va anomenar “percepció subliminal”.


            L’experiment de la teoria es va fer projectant en una ciutat un film expressament concebut per jugar amb l’espectador, aprofitant-se de la seva passivitat. En aquella ciutat, mentre va durar la projecció de la pel·lícula es varen consumir molts més productes – els promocionats per “percepció subliminal” o “força del subconscient” – que de costum. ¿Cal que expliqui que el truc de la “percepció subliminal” és que aquesta passa a una gran velocitat, la qual conscientment som incapaços de copsar? D’aquest experiment se’n varen desprendre dues conclusions de manual, en matèria de manipulació social. Primera: la passivitat total de l’espectador o relaxament mental quan s’escarxofa davant la pantalla, a casa o en una sala de projecció. Segona: la gran influència que el cinema té en les formes d’actuar i de pensar. Considerant-ho tot plegat, fins a quin punt no som víctimes de la programació cinematogràfica massiva a través de la televisió? Si només fos amb finalitats comercials, encara. Però, n’estem ben segurs de que no és va més enllà? Interessant reflexió, crec, oberta a tot tipus de teories.             

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada