LA PROGRAMACIÓ CINEMATOGRÀFICA DE LA TELE

            Malgrat el cinema sigui una de les belles arts, malauradament la programació dels films que ofereix la tele en horari comercial no tenen res a veure amb cap manifestació de tipus artístic, sinó que majoritàriament i per aquest ordre estan dominades per la violència (sang i fetge a dojo), la truculència (guions inversemblants incloses les escenes de sexe) o la inconsistència (guions ensucrats i bucòlics). Però malgrat aquestes cintes renyides massa sovint amb l’ètica i el bon gust, el cinema té uns claríssims i innegables valors artístics i pot ésser missatge, estudi, revisió, objectiu o, simplement, un exercici plàstic... És a dir, el cinema és l’art de resumir en imatges i paraules la crònica de la mateixa vida, passada i futura, amorfa o dinàmica dels espectadors. Totes aquestes flors i violes varen transformar-se en camp per a l’especulació quan al Estats Units uns espavilats observadors de la conducta humana feren un descobriment de gran interès, partint del principi de suposada passivitat – no participació – de l’espectador, i d’acord amb la fórmula que tota imatge que es veu, conscient o inconscientment activa allò que es va anomenar “percepció subliminal”.

            L’experiment de la teoria es va fer projectant en una ciutat un film expressament concebut per jugar amb l’espectador, aprofitant-se de la seva passivitat. En aquella ciutat, mentre va durar la projecció de la pel·lícula es varen consumir molts més productes – els promocionats per “percepció subliminal” o “força del subconscient” – que de costum. ¿Cal que expliqui que el truc de la “percepció subliminal” és que aquesta passa a una gran velocitat, la qual conscientment som incapaços de copsar? D’aquest experiment se’n varen desprendre dues conclusions de manual, en matèria de manipulació social. Primera: la passivitat total de l’espectador o relaxament mental quan s’escarxofa davant la pantalla, a casa o en una sala de projecció. Segona: la gran influència que el cinema té en les formes d’actuar i de pensar. Considerant-ho tot plegat, fins a quin punt no som víctimes de la programació cinematogràfica massiva a través de la televisió? Si només fos amb finalitats comercials, encara. Però, n’estem ben segurs de que no és va més enllà? Interessant reflexió, crec, oberta a tot tipus de teories.