Follow by Email

divendres, 20 de setembre de 2013

COM QUE ÈREM POCS, HA PARIT L'ÀVIA

            La capacitat de sorprendre’ns sembla que no l’esgotarà mai aquesta dona aprenenta de la Thatcher, que es diu Esperança, a la qual no li ve d’aquí fer tots els papers de l’auca en el circ de la política, sempre que acapari tota l’atenció dels focus. Mai sabrem si allò de la Sara Mago va ser una boutade fina o realment no en sabia un borrall de l’escriptor Saramago, malgrat fos la ministra responsable d’educar els nostres fills. I és que cada vegada que aquesta dona es posa sota els focus, els periodistes es freguen les mans perquè saben que trauran el ventre de penes una temporada, fent bullir l’olla amb algun dels seus estirabots. S’ha de reconèixer que s’ha posat de peus a la galleda vàries vegades, però com un animal polític amb pedigrí no coneix l’enrojolament i domina el difícil art de treure’n profit de qualsevol situació, per delicada que sigui, gràcies a que sempre convenç algú perquè accepti, de bon grat o per força, fer-li de cap de turc. Aquesta dona, doncs, també ha volgut tenir un paper en l’obra que ara està en cartellera: l’esclat de sobiranisme a Catalunya.


            I com que quan entra en escena vol que es noti, s’ha depenjat a Barcelona amb un monòleg que seria incapaç de representar en cap escenari de Madrid: que Espanya necessita “catalanitzar-se”. Com a actriu l’Aguirre és insuperable, però com a política és pèssima i sempre se li veu el llautó i el públic una mica entès encara sap distingir entre demagògia i sinceritat. Per aquesta raó no s’ha d’estranyar que això que va dir, no ens ho prenguem com un afalac sinó com una provocació bufa. I a més a més inoportuna. Perquè el plet entre Catalunya i Espanya no és qüestió ni de catalanitzar com diu ella ni d’espanyolitzar com diu en Wert, sinó de respecte. Catalunya només demana respecte per les seves decisions democràtiques i no ho fa a la babalà. Aquests que discuteixen “el dret a decidir” haurien de recordar que aquesta fal·lera dels catalans es va convertir en un clam a partir del moment que un Estatut referendat amb totes les garanties democràtiques i constitucionals, va ser escarnit i rebutjat per un àrbitre parcial. La senyora Aguirre només serà creïble quan expliqui les coses com són i pari d’inventar-se numerets esperpèntics per tenir un lloc en aquest circ de la política nacional i sortir a la foto. Avui la seva “parida” la recullen totes les portades i és protagonista a totes les tertúlies. Ja en té prou, és el què buscava. I nosaltres no hauríem de ser tan burros de prendre’ns-la en serio: de pallasses en tenim de molt bones per perdre el temps amb una aficionada. I perdonin les molèsties!          

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada